Quan es va conèixer l’avís d’embarcació en perill, l’Open Arms ni tan sols va po-der participar en l’estèril cerca de 10 hores empresa per l’Ocean Viking –la nau de salvament de l’ONG SOS Médi-terranée– i per diversos vaixells mercants per aca-bar navegant en un mar de cadàvers. Les autori-tats italianes –com les europees– no només van rebutjar anticipar-se a un potencial naufragi del qual van ser avisades amb prou antelació, sinó que a més es van assegurar de paralitzar l’Open Armsdesprés d’una estricta inspecció tècnica de 16 ho-res sotmesa als paràmetres del Memorandum de París, que, ras i curt, pretén eliminar les embarca-cions que no compleixen els estàndards de segu-retat. El resultat s’explicava ahir en les pàgines d’aquest diari: 130 morts en una pastera que nin-gú va voler rescatar. Aquestes inspeccions són una trava més per als vaixells de les ONG que intenten salvar vides al Me-diterrani. Durant dos dies, de fet, la inspecció rea-litzada per agents enviats des de Gènova fins al port de Pozzallo, a Sicília, va acabar trobant excuses per immobilitzar l’Open Arms. Bàsicament una llista de deficiències, moltes administratives i, per tant, re-batibles, que també incloïen errors tècnics fàcils i ràpids de resoldre. Però en la llei hi ha la trampa, i el termini de les autoritats italianes per revisar i tor-nar a certificar la seguretat de l’Open Arms és prou lax perquè, si no hi ha bona voluntat, la nau de res-cat quedi parada més temps del necessari. Sorprèn que a l’octubre una altra inspecció a càrrec de les au-toritats italianes donés resultats oposats. Va passar al port de Palerm i es va verificar que l’embarcació era idònia per continuar duent a terme tasques de salvament al Mediterrani. La Guàrdia Costanera italiana fins i tot va emetre un comunicat en què ex-pressava “satisfacció al constatar que l’administra-ció espanyola, amb un esperit de col·laboració i aco-llint la invitació d’Itàlia d’adaptar les embarcacions de les ONG als estàndards de seguretat i protecció del medi marí, ha pres iniciatives concretes i res-ponsables amb les normes internacionals”. Enca-ra que resulti temptador vincular el gir radical de les conclusions dels inspectors al processament de Matteo Salvini per segrest de persones, com a con-seqüència d’una denúncia imposada per l’ONG ca-talana després del bloqueig de l’Open Arms amb 147 rescatats a bord durant 21 dies per ordres de l’ales-hores ministre de l’Interior italià, és impossible de demostrar. A Pozzallo tot han sigut traves per a l’Open Arms que no semblen aplicar-se a la resta de vai-xells: des de les quarantenes fins als permisos per trepitjar terra ferma. Si no es tracta d’una cam-panya de persecució implacable que continua ero-sionant i criminalitzant la imatge de les ONG, s’hi assembla molt. La persecució administrativa és sagnant i impedeix una presència contínua al Me-diterrani que, com a mínim, evitaria alguns nau-fragis. Però Europa s’esforça més en impedir res-catar vides que en salvar-les.

Fa uns dies, Dinamarca comunicava a un centenar de refugiats sirians que havien de tornar al seu país perquè ja és segur. Obligar-los a tornar a una Síria en guerra, en ruïnes i sota una dictadura que no oblida ni perdona sembla el penúltim gest d'inhumanitat europea, confirmació que els valors universals i les obligacions legals que un cop van sustentar la Unió i la van convertir en exemple de democràcies són ara un defecte a eliminar.

Les tripulacions dels vaixells pesquers de bandera tunisiana assistien a l’espectacle amb curiositat i fascinació. Una llanxa ràpida amb tres persones a bord s’acostava a la barcassa i començava a repartir armilles de seguretat i mascaretes abans d’avisar per ràdio l’Open Arms, que posava rumb immediat a la localització per facilitar el rescat. Després de tranquil·litzar els passatgers, que cridaven intentant fer-se sentir entre les ones, esperaven que el vaixell de l’ONG s’acostés per procedir a embarcar-los, curosament i un per un, primer a les llanxes i després a la coberta del vaixell, on una desena de mariners i voluntaris equipats amb EPIs els identificaven, els assignaven un número i els donaven aigua, aliments i una manta. I així, tres vegades en tres dies, tres operacions que van salvar d’un naufragi probable 219 persones, enfosquides per desenes d’avisos d’embarcacions en perill que no van tenir tanta sort perquè mai no van ser trobades o perquè els guardacostes libis es van avançar per retornar els seus tripulants al punt de sortida.

El Parlament Europeu ha rebutjat aprovar el pressupost de Frontex, l’agència europea creada per custodiar les fronteres dels 27 estats membres de la Unió Europea el 2005 i ampliada el 2015, davant les fonamentades sospites que incorre en violacions dels drets humans. La decisió es basa en les devolucions en calent d’embarcacions al mar Egeu, a les costes gregues, els tripulants de les quals van ser obligats a posar rumb a les costes de Turquia, país amb el qual la UE va signar un acord el 2016 perquè controlés les sortides de les seves costes a canvi d’un xec de 3.000 milions d’euros. 

Síria s’ha enquistat en la seva ficció de tragèdia eterna i distant, irreparable i irresoluble. És una de les moltes mentides que ens agrada creure’ns per sentir-nos millor: la solució no és a les nostres mans, ens queda molt lluny, a ells “els agrada matar-se” i les coses “són més complicades del que ens expliquen”, com si l’embolic geoestratègic que envolta els conflictes justifiqués la mort d’una sola persona.

Els palestins sembla que estiguin condemnats. Quan Israel es vantava d'haver vacunat més de la meitat de la seva població jueva –l'araboisraeliana encara està en procés d'immunització: fa una quinzena només el 23% havia rebut la primera dosi– i llançava la seva diplomàcia de la vacuna oferint-ne a països afins, es va generar cert escàndol, atès que com a potència ocupant, i segons la Convenció de Ginebra de 1949 –títol III, secció III, article 55–, "té el deure de proveir la població amb queviures i productes mèdics, especialment [...] quan siguin insuficients els recursos del territori ocupat".

Recordo cada detall de la mort de Jamal Khashoggi com si hagués sigut ahir. El seu últim viatge al consolat saudita a Istanbul, de la mà de la seva promesa, Hatice Cengiz, i l’expressió de desconcert d’ella, enmig del carrer, que es va convertir en horror a mesura que passaven les hores sense que el periodista sortís amb el document que els permetria casar-se.

Fa unes quantes setmanes, a la ciutat nord-americana de Baltimore -ancorada i reproduïda a The Wire, amb els seus índexs de criminalitat tan disparats com a la famosa sèrie-, em va sorprendre una resident que semblava del tot aliena a la inseguretat als carrers d’aquesta localitat de Maryland. “Violència, aquí? Bé, sí, la normal... Bastant pitjor és al meu país, on tota la meva comunitat està sent aniquilada sense que cap periodista n’informi”, va sentenciar amb una certa desolació. D’origen etíop, la Semira fa vint anys que viu a Baltimore i diu que cap assassinat de les bandes locals podria competir amb els vídeos que arriben des de la regió que la va veure néixer, la de Tigre, al nord d’Etiòpia, on el govern fa tres mesos que intenta doblegar tota una comunitat a còpia de matances silenciades.

Pensava fa uns dies en la ironia que suposa que molts dels aixecaments populars i de les campanyes en defensa dels drets fonamentals estiguin dirigits per dones en mig planeta. A Bielorússia, Rússia o Polònia les manifestacions, les protestes, les denúncies i les insurreccions tenen rostre femení, i com en molts altres països les dones dels opositors prenen el seu relleu quan ells acaben a la presó. Liderar per herència o per sentiment de responsabilitat és una funció que assumeixen dones en bona part del món: a la conservadora Bangladesh dues dones s'alternen en el càrrec, totes dues viudes dels respectius líders nacionals, encara que no per motius precisament altruistes sinó per alimentar la xarxa clientelar creada originalment per ells. A Occident, el patriarcat només admet des de fa poques dècades que professionals amb talent, carisma i cromosoma X arribin als més alts càrrecs de poder. Fora del món occidental, ni tan sols es tolera –llevat d'excepcions propiciades per caramboles circumstancials–, tot i que elles segueixen assumint en les seves ments i en els seus cossos part de la càrrega que implica exigir drets per als seus col·lectius.

Als moments de tensió extrema, no hi ha res com l'humor per descomprimir. Els Estats Units té tensió extrema, ironia a dojo, imaginació, talent i prou intel·ligència per escrutar des de l'autocrítica més acerada. Un lloc web anomenat Djtrumplibrary.com ironitza sobre com podria ser un futur centre presidencial Donald J. Trump, que inclouria entre les seves exposicions el Mur de la Criminalitat, on es recullen des de la política de separació de famílies immigrants fins a l'amistat de l'expresident amb la família reial saudita o els casos criminals que esquitxen els negocis del magnat, la sala Twitter, exposicions sobre la seva evasió fiscal, una exhibició rotatòria i en permanent evolució sobre els autòcrates que admira, una sala dedicada a les seves veritats alternatives, un memorial per a les víctimes de covid que van morir mentre Trump seguia negant la gravetat del virus o l'auditori de l'extrema dreta, un grandiós centre de reunions decorat amb banderes de MAGA (Make America great again) i banderes confederades.

Primer va ser la pandèmia, que va trastocar la normalitat amb els seus 400.000 morts i la seva sorprenent capacitat de contagi, i després l'assalt dels bàrbars que van embrutir la democràcia mateixa atacant el seu símbol més important, el Congrés i el Senat, després de massa anys de polarització, mentides i xarxes socials. La investidura de Joe Biden es va concebre condemnada a l'estranyesa. La festa democràtica que haurien d'estar gaudint els Estats Units –com fan cada quatre anys guanyi qui guanyi les eleccions– feia una setmana que havia quedat convertida en una mena de funeral, en el dolorós recordatori del que està en joc al país després de descobrir el monstre que s'ha creat al seu interior.

La pregunta no és quantes hores li queden com a president sinó quant de mal encara pot fer. Aquest matís és el que inquieta aquella meitat de nord-americans que no van votar Donald Trump i que van passar de l’alleujament momentani per la seva derrota electoral al calfred de l’assalt al Capitoli. El piròman en cap continua sospesant vies d’actuació i té fins a l’últim minut abans de la presa de possessió del seu successor, Joe Biden, per portar-les a la pràctica. No s’ha distingit fins ara, precisament, per la contenció ni pel sentit de la responsabilitat, així que no es pot descartar que obri fronts d’última hora que enfonsin en el fang, encara més, el seu llegat i la nació. I, de passada, que hi arrossegui el seu rival demòcrata.

Ha calgut que el piròman en cap ordeni a les seves hordes assaltar el Capitoli perquè el món sencer -des dels seus aliats interns fins als seus socis internacionals, llevat d’algunes excepcions- comprengui el seu potencial destructiu. Però el cert és que durant aquests quatre anys -llargs, imprevisibles i especialment complicats- Donald Trump ha anat deixant molts cadàvers pel camí. Cadàvers que cal no menysprear.

Entenc que a certs dirigents, acostumats a ignorar les responsabilitats més bàsiques a l’hora de salvaguardar drets, lleis i convencions internacionals, els provoqui un atac de riure que els preguntin sobre l’assassinat d’opositors. Li va passar -un cop més- a Vladímir Putin fa uns dies, quan li van preguntar per l’enverinament d’Aleksei Navalni. Al president se li va escapar la riallada. “Si l’haguéssim volgut matar, l’hauríem matat”. Llàstima que el contradigui un membre del comando de l’FSB (el Servei Federal de Seguretat de Rússia) encarregat de consumar el crim, que -sense saber-ho- va confessar al mateix Navalni que “si no hagués sigut pels metges” haurien aconseguit el seu objectiu.

Què passaria si els ordinadors, la connexió a internet i el subministrament elèctric d’un hospital, en plena pandèmia, s’apaguessin per un atac informàtic? Què passaria si un port fos controlat remotament per pirates cibernètics? Què passaria si una central nuclear resultés infectada per un virus informàtic desenvolupat per una potència enemiga i, arran d’això, patís greus desperfectes? Fa un parell de dècades tots aquests escenaris quedaven reservats als guions de Hollywood, però avui són habituals en un món on les guerres ja no només es lliuren a les trinxeres. I val la pena parar-hi atenció.

Era l’hivern del 1996 al gèlid Moscou quan Ricardo Ortega, històric col·lega d’Antena 3 que va acabar morint mentre feia una cobertura informativa a Haití, em va advertir assenyalant un monitor: “Vint anys de guerra seguits. Imagina’t com deu ser”. El televisor escopia imatges de l’Afganistan, i el seu comentari em va torturar durant un temps. M’obligava a imaginar-me el que deu ser viure en conflicte -fam, mort, risc extrem, por, malalties, incertesa, bombardejos, segrestos, tirotejos, destrucció...- durant dues dècades seguides. Això em va passar fins que vaig normalitzar el conflicte afganès, que continua immutable mentre passen els anys, amb altres actors i altres protagonistes però amb les mateixes víctimes de sempre, més desesperançades, més miserables i més terroritzades que mai.

Costa entendre per què per a Occident hi ha dictadures bones i dictadures dolentes, o teocràcies amigues i teocràcies enemigues, però els deutes geoestratègics poden arribar a ser inescrutables. És el cas de l'Aràbia Saudita i l'Iran, els dos grans enemics en guerra freda permanent pel control del món musulmà. El primer, soci privilegiat dels Estats Units, lidera el bloc sunnita i els segons l'arc xiïta. L'amarga competició d'aquestes dues forces temibles i oposades és capaç d'obrar els miracles més insospitats, com l'acostament israelià a Riad, però el funcionament intern dels seus règims dictatorials resulta, de vegades, tossudament similar.

El dirigent palestí Saeb Erekat, omnipresent a les negociacions de pau des dels Acords de Madrid, va morir víctima del covid-19 amb la mateixa discreta quietud amb què s’havia esfumat qualsevol possibilitat d’acord per als palestins des que Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units.