Aquest article va de la important Cimera Global sobre la IA que es va celebrar a París la setmana passada, on es va posar de manifest la necessitat d’una veritable governança mundial de la IA que estigui guiada per principis i valors ètics universals. Però també va d’allò que a París no es va dir tant, però que resulta decisiu en aquests moments: la necessitat de subjectar la IA al control democràtic.

L'últim trimestre del 2024 es va celebrar a Nova York la cimera anual de l'ONU dedicada a reflexionar sobre els reptes de futur i a intentar generar nous consensos mundials entre els estats que governen el planeta. El resultat de la cimera va ser l’aprovació d’un document amb 56 propostes, una moció per un Pacte Digital Global i una Declaració sobre la importància de les generacions futures. Entre les 56 propostes, n’hi ha 19 que des de diversos angles miren d’enfortir l’ordre de governança mundial existent, començant per canvis profunds a les mateixes Nacions Unides. Com sol ser habitual en documents d’aquest tipus, l'ONU demostra ser conscient de bona part dels problemes i de les seves pròpies febleses, i el text està farcit de bones intencions. No obstant, més enllà de la bona fe, i que moltes de les propostes es queden més aviat curtes, els avenços tangibles esperables són encara més escassos. I això que la percepció àmpliament compartida és que no tenim més remei que posar fil a l’agulla i que se’ns acaba el temps per fer-ho. 

Amb el nou govern de la Generalitat s’inicia un nou cicle polític a Catalunya. Com era inevitable, aquestes primeres setmanes s’ha parlat molt dels nomenaments de consellers i alguns altres alts càrrecs i dels compromisos assumits en l’acord d’investidura entre PSC, ERC i Comuns, com el nou model de finançament singular o el traspàs de Rodalies. També s’han conegut ja algunes prioritats de govern, com un molt necessari impuls a la llei de barris, el reforç de determinades polítiques públiques o una importantíssima i urgent reforma de l’administració catalana. Tot això són bones notícies. Però hi ha un àmbit del qual ningú parla i que, en canvi, és crucial per a Catalunya: el govern Illa hauria d’impulsar un veritable projecte de regeneració democràtica catalana. Aquí explico per què és necessari i quines haurien de ser, en opinió meva, les seves claus.

Fa pocs dies, i en aquestes pàgines, Joaquín Urías donava per morta la llei d’aministia, després de les dues decisions del Tribunal Suprem la setmana passada relatives a la situació de Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, per una banda, i Puigdemont, Comín i Puig, per l’altra. Jo discrepo. Hi ha diversos escenaris oberts que convé que analitzem detingudament. I ara encara més després de la decisió de dilluns del jutge García-Castellón d’arxivar el cas Tsunami i la de dimarts del jutge Aguirre de demanar al Suprem que obri una causa contra Puigdemont i el seu entorn per traïció, malversació i pertinença a organització criminal.

El president Sánchez ha decidit seguir, i insta la societat espanyola a una reflexió col·lectiva per a la “regeneració pendent de la nostra democràcia i per a l’avenç i consolidació de drets i llibertats”. No seré jo qui negui que aquesta regeneració és necessària i urgent. És evident que la democràcia espanyola, com per cert la gran majoria de democràcies del món, necessita una profunda reforma de les seves institucions i una renovació dels pactes constitucionals i democràtics. Hi ha massa signes d’involució democràtica i de tensió sobre els nostres drets fonamentals, massa crispació i polarització polítiques, massa deteriorament de l’estat de dret i del funcionament ordinari de les institucions de l’estat, massa desafecció ciutadana, massa frivolitat i improvisació partidista, massa temes d’importància cabdal arraconats que no són abordats degudament. El que passa és que un veritable programa de regeneració democràtica no pot començar així. No pot ser conseqüència d’una acusació poc fonamentada contra la dona del cap de l’executiu. No pot provenir d’una mera operació d’imatge política i d’un fútil exercici de teatre mediàtic. D’un acte estratègic de comunicació política i imatge com aquest només en pot sortir una regeneració imaginària, un nou foc d’artifici.

Pedro Sánchez ha aconseguit els suports necessaris per ser investit nou president del govern espanyol, i queda així simbòlicament inaugurada una nova etapa política a Espanya i també a Catalunya que porta anys cristal·litzant. Per bé o per mal, serà una etapa molt diferent de les anteriors, que vindrà marcada de manera fonamental per la tramitació i implementació de la llei d’amnistia. Repassem els principals trets distintius del nou present polític.

Experts, líders polítics, empreses i organitzacions socials de tot el món fan sentir veus d’alarma sobre l’impacte, present i futur, de la intel·ligència artificial. En alguns contextos s’ha generat una sensació fins i tot de pànic, i també d’impotència, a l’hora de posar en marxa iniciatives que intentin mitigar els riscos evidents a escala global. No ajuden a apaivagar la por existent les declaracions d’alguns dels màxims responsables dels sistemes d’IA generativa més populars (com la del ChatGPT). Recordem Sam Altman davant del Senat dels EUA admetent que la IA podria provocar “un mal enorme al món”. El problema més gros que tenim en aquests moments, però, és que aquestes veus d’alarma conviuen amb la inacció i la paràlisi de quasi totes les institucions democràtiques i amb la relativa manca de consciència i debat de la major part de la nostra societat, inclosos molts dels nostres polítics, sobre el que està realment en joc.

L’extrema dreta ha pujat en percentatge de vots a les darreres eleccions municipals i s’estén per municipis on encara no havia aconseguit representació, tant a Catalunya com a Espanya. La política obertament identitària, excloent i xenòfoba desperta molts dimonis. S’encenen les alarmes i augmenta la por. Però ara que ja han passat uns dies, és hora d’analitzar els resultats i la situació política amb un angular més gran.

ERC ha donat a conèixer aquesta setmana la seva proposta de referèndum de secessió. Els seus trets principals són que el referèndum hauria de ser legal, que es requeriria un llindar mínim de participació del 50%, que haurien de poder-hi participar tots els residents a Catalunya –i no residents amb dret a vot– majors de 16 anys, i que s’exigiria un mínim de vots afirmatius del 55%. Tots aquests elements han generat controvèrsia. A continuació explico per què em semblen justificats i encertats des del punt de vista de la teoria democràtica, sense fer-ne valoracions polítiques.

No sé si és bona idea celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern enmig d’una esfereïdora crisi climàtica mundial i en un país que no té ni les condicions climàtiques ni les instal·lacions òptimes per fer-ho. El que sí que sé és que les dues consultes populars no referendàries que ha proposat el Govern de la Generalitat per al 24 de juliol no s’haurien de celebrar, com a mínim en les condicions establertes pels dos decrets que les insten. De fet, el Govern ja ha pres la decisió d’impulsar la candidatura dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona. I es fa difícil no pensar que la jugada de sotmetre la candidatura a dues consultes populars –que són formalment no vinculants però que diversos membres del Govern han declarat que es prendran com si ho fossin– no és més que un intent estratègic del mateix Govern de “legitimar democràticament” una decisió que és controvertida i perillosa. Però els referèndums i les consultes populars no referendàries són instruments de participació ciutadana extremadament delicats. I el que neix com un intent de “legitimar” una decisió política ja presa pot convertir-se ràpidament en una deslegitimació en tota regla, si no s’organitzen amb la màxima cura. Porto 25 anys estudiant i defensant la legitimitat democràtica i els mecanismes de participació ciutadana, i no puc deixar de dir que aquestes consultes no estan ben plantejades i que podrien esdevenir il·legítimes. Em centraré només en els dos problemes principals.

El Certificat Covid Digital de la Unió Europea, que va entrar en vigor l'1 de juliol passat, permet als ciutadans europeus desplaçar-se lliurement i sense més restriccions per tot el territori de la Unió. El certificat acredita que has rebut una pauta completa d’alguna de les vacunes homologades, o que has passat una PCR negativa en les darreres 72 hores, o que has passat la malaltia en els darrers sis mesos. Les dades que conté són confidencials i està prohibit conservar-les o emmagatzemar-les. Els que no el tenen han de fer front a requeriments addicionals, i en alguns casos no se’ls permet l’entrada a determinats països. El Certificat Covid és una eina excel·lent per permetre’ns recuperar una certa mobilitat i una certa normalitat. En els dos mesos de funcionament ningú s’ha queixat de discriminació, ni cap tribunal s’hi ha hagut de pronunciar. De fet, en aquestes mateixes pàgines, Tony Blair demana estendre una mesura similar a escala global.

El debat sobre si les vacunes contra el covid-19 haurien de ser obligatòries tot just comença. Fa pocs dies, Jordi Nieva expressava en aquestes pàgines els seus dubtes, ben fonamentats, sobre si la vacunació hauria de ser obligatòria. També ho feia Gemma Calvet. Poc abans d'ells dos, el diari havia publicat la reflexió de Peter Singer, un dels màxims experts mundials en ètica aplicada, defensant l’obligatorietat d’aquestes vacunes. Tot i que pugui resultar sorprenent, el que diuen no és pas contradictori. Intentem entrar a l’anàlisi d’aquest debat, com en tots els altres, sense apriorismes i amb voluntat constructiva.

L’any 2017 el rector de la UPF, Jaume Casals, em va fer l’encàrrec de conduir un procés de reflexió que ajudés la comunitat universitària a repensar el seu model educatiu per adaptar-lo a les noves necessitats de la societat i dels nostres estudiants, a les noves possibilitats tecnològiques i als nous reptes d’escala planetària. Tot això, però, preservant el que hi ha de preciós i essencial en les universitats des del seu naixement fa 1.000 anys. Ens hem passat quatre anys estudiant, reflexionant i fent-nos preguntes sobre com seran les universitats del futur i què hi haurà de preciós i essencial, i aquestes són algunes de les meves conclusions personals. 

Imagini, estimat lector, que un tribunal li ordena aturar l’acció X, i que mentre encara l’està buscant per notificar-li aquesta decisió dicta una segona acció imposant una multa per cada dia que passi sense que deixi de fer X. Imagini que li notifiquen les dues ordres i que vostè deixa de fer X immediatament de tal manera que el tribunal no arriba a executar la multa ni per un sol dia. ¿Amb quin motiu podria la Fiscalia imputar-li uns delictes de desobediència, si vostè ha obeït? ¿I com poden imputar-li un delicte d’usurpació de funcions si ni tan sols existeix l’òrgan al qual vostè suposadament ha usurpat aquestes funcions? Les imputacions penals sustentades en l’aire i realitzades amb l’únic objectiu de perseguir una causa, com les que avui donen peu a l’inici del judici a l’Audiència Provincial de Barcelona contra els síndics electorals de l’1-O, són un exemple paradigmàtic de lawfare, de l’ús il·legítim del dret. L’estat de dret té unes regles bàsiques molt clares. El referèndum de l’1-O les va vulnerar. Però això no justifica abusar d’aquestes regles per perseguir tothom que hi tingués algun paper, i encara menys per perseguir aquells que no en van tenir cap, com és el cas dels cinc síndics electorals.

Tal com ja vaig defensar aquí fa dues setmanes, no hauríem de poder votar a les eleccions al Parlament de Catalunya el 14-F. I la raó no és només de salut pública, sinó també de legitimitat democràtica. Això és el que, en la meva opinió, i en la del magistrat José Manuel de Soler Bigas, que signa el vot particular en la interlocutòria publicada divendres, la majoria de la sala contenciosa administrativa del TSJC sembla no haver entès. És cert que el Tribunal encara no ha dictat sentència ni ha entrat a avaluar del tot el fons de l’assumpte. Però, com la mateixa interlocutòria indica, per tal de resoldre les peticions de mesures cautelars s’ha vist obligada a fer una ponderació d’interessos rellevants que sembla anticipar el seu judici, i en què sorprèn l’omissió d’una anàlisi més rigorosa de les condicions que són necessàries perquè unes eleccions democràtiques puguin desenvolupar-se de manera no només legalment vàlida, sinó democràticament legítima.

Ens trobem en una carrera contrarellotge en la lluita contra la pandèmia, enmig de la pujada exponencial d’una tercera onada de contagis que pot arribar a ser tan greu com la primera. Tot just estem veient els inicis del terrible impacte que les festes nadalenques acabaran tenint. I la soca britànica, que ha portat el Regne Unit a un col·lapse tècnic hospitalari, ja està circulant a casa nostra i per tot Europa, fins i tot fent alterar desesperadament el calendari de vacunacions en alguns països per tal de maximitzar el nombre de persones que reben alguna immunitat. La situació és extrema i el pitjor està per venir: els experts preveuen que les pitjors setmanes d’aquest tercer pic seran molt probablement l'última de gener i les primeres de febrer. Això em porta a preguntar-me: ¿és bona idea mantenir les eleccions del 14 de febrer a Catalunya? La meva resposta és que no. Caldria ajornar-les, i fer-ho ja.

Qui hauria dit que el tribunal que més bé ha resolt fins ara un dels múltiples judicis oberts pels fets del 2017 seria l’Audiència Nacional, un tribunal especial amb fama de ser el dur de la pel·lícula. Doncs aquí ho tenim. Una sentència de 96 pàgines impecablement argumentades que desmunten, una per una, totes les proves i els arguments presentats per la Fiscalia contra el major Trapero i els altres tres acusats i que, sense extralimitar-se en cap moment, deixa en evidència la manca de professionalitat i rigor del ministeri fiscal i alguns dels seus testimonis, i contradiu implícitament algunes de les tesis de la Fiscalia del Suprem i del mateix Tribunal Suprem en la sentència del Procés. Està signada pel magistrat ponent Ramón Sáez, de caràcter progressista, i pel magistrat conservador Francisco Viera, i amb un llarguíssim però gens sòlid vot particular de la presidenta de la sala penal, la magistrada Concepción Espejel. Recordem que als acusats se’ls jutjava per haver participat en la conxorxa per a la sedició per la qual van ser condemnats nou dels dotze acusats pel Suprem, i subsidiàriament per desobediència a les ordres judicials del Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En tots dos casos la raó principal de l’absolució és la manca de proves, i l’existència d’abundants indicis de la innocència dels acusats. S’ha fet justícia als Mossos. I ho ha fet l’Audiència Nacional.

Fa set mesos que combatem el covid-19 i no estem guanyant. A Catalunya portem registrats 114.171 positius i a Espanya 704.209 (més de la meitat dels quals en els darrers dos mesos). S’estima que la xifra real de contagiats podria ser vuit vegades superior. El nivell de risc és altíssim i el ritme de contagis insostenible. L’OMS alerta del perill que aquesta segona onada a Europa, que creixerà encara més a la tardor, pugui ser pitjor que la primera, i la Comissió Europea acaba d’advertir que la situació a Espanya és “molt preocupant”. No tenim encara tractaments efectius contra la malaltia i l’arribada d’una vacuna és molt incerta. Tanmateix, la situació econòmica del país ja és crítica i no ens podem permetre un altre confinament total. Ens cal un canvi d’estratègia. Quines opcions tenim?

Ha mort Ruth Bader Ginsburg, la històrica magistrada del Tribunal Suprem dels Estats Units. Aquests dies deuen haver llegit tota mena de biografies i resums de la seva increïble carrera judicial, així que no cal repetir-los. Només mencionaré un record personal. El 23 d’octubre de 2008, mentre tot just esclatava la crisi financera nord-americana que acabaria sent global, Ruth B. Ginsburg entrava, passet a passet, amb l’aparent fragilitat que va caracteritzar les darreres dècades de la seva vida, al Richardson Auditorium de la Universitat de Princeton, on 900 persones esperàvem amb el cor accelerat la seva conferència i la conversa posterior amb el professor de dret constitucional Christopher Eisgruber. Vostès pensaran que s’ha de ser un friqui del dret per estar esperant amb emoció la conferència d’una jutge. Però els asseguro que tots els presents aquell dia teníem molt clara l’enorme importància de la feina que la magistrada feia al Tribunal Suprem en defensa de la democràcia, la igualtat racial i de gènere i els drets fonamentals, on va servir 27 anys. Tinc un record tan viu d’aquell vespre que si tanco els ulls sembla que torno a sentir la seva veu tremolosa. Si volen tenir una idea més clara de l’emoció que ha generat en aquests anys, vegin l’excel·lent pel·lícula documental RBG.

Molts ciutadans desconfien de l’app Radar COVID del govern espanyol per monitoritzar l’evolució de la pandèmia i rastrejar contactes. Fan bé. No perquè l’app sigui perillosa, que segons els experts no ho és (tot i que hi ha alguna ombra, utilitza un protocol DP-T3, Decentralized Privacy-Preserving Proximity Tracing, que teòricament acabarà sent de codi obert, i no demana dades personals ni permisos de localització), sinó perquè l’actitud d’una ciutadania democràtica i crítica respecte a tota iniciativa tecnològica massiva, sigui instada pel govern o per empreses privades, hauria de ser d’entrada la de la preocupació i la malfiança. Hem d’estar permanentment atents i escrutar amb molt de rigor i de forma crítica els mecanismes que poden donar accés a tercers actors a qualsevol informació sobre nosaltres. Aquesta és una nova forma de dominació social, i ens hem d’acostumar a tractar-la com a tal, sense caure en teories conspiratives, tan temptadores per a molts en temps d’incerteses com els que vivim. I com que no tots tenim els coneixements suficients per jutjar nosaltres mateixos la seguretat d’aquestes eines, el millor que podem fer és escoltar les organitzacions de defensa dels drets fonamentals i llibertats digitals que tinguin prestigi i reconeixement en la matèria, com, en aquest tema particular i a Catalunya, la de Xnet. Com dic, però, tot sembla indicar que l’app del govern espanyol no és invasiva, i que és, en aquest sentit, suficientment confiable.