23/08/2021

Vacunar bé

3 min
Vacunació contra la Covid-19.

La paraula negacionisme, aplicada a la pandèmia del covid-19, està generant en diversos àmbits professionals una cadena de pors i de cauteles que obliguen a trencar alguns silencis sobre la qüestió imminent de la vacunació obligatòria amb un passaport sanitari. Vivim temps de canvis globals en què la pandèmia pot marcar un canvi de rumb de la nostra civilització, i potser, només potser, som a temps de recórrer a la deliberació argumentada, al rigor del mètode científic i a la solidesa de l’estat de dret per plantejar dubtes raonables en l’equilibri de mesures i costos. I d'acudir al dret a la llibertat d’expressió per plantejar dubtes raonats.

El filòsof i catedràtic d’ètica Peter Singer defensava el diumenge 15 d'agost en aquest diari la vacunació obligatòria, i ho feia amb un paral·lelisme amb l'obligatorietat del cinturó de seguretat en la conducció: sense l'obligació, deia, "hi hauria massa persones que prendrien decisions de les quals després es penedirien". L'analogia és interessant però altament perillosa. Portada a l’extrem, podríem prohibir el tabac a tothom en l’ús no sols públic sinó també privat, donat l’impacte sobre la incidència de càncer de pulmó i les morts que ocasiona. O prohibir l’alcohol per evitar els costos sanitaris de les moltes patologies derivades d’addiccions. O potser l’evidència científica dels efectes nocius sobre la salut de l’excés de sucre i altres additius en refrescos i llaminadures infantils justificaria la seva supressió del mercat de consum. 

L’equilibri entre llibertat i mercat versus salut pública i costos sanitaris s’ha traduït en la kafkiana solució de la imposició i la penalització del debat. Un debat que és legítim. I m’atreviria a dir que necessari. En positiu. 

En canvi, i més enllà de la veritat global indubtable que és l’existència de la pandèmia, avui persones del món del periodisme, de la salut pública, del món jurídic, de l’àmbit científic, assistim consternades a la construcció d'una visió uniformadora de la resposta que cal donar-hi, a la tendència a imposar a la ciutadania una mesura sanitària preventiva, sense equilibri amb la lògica d’una gestió racional i curosa de la salut individual de les persones. Tal com s'ha publicat, els terminis i protocols de les vacunes s'han hagut d'ajustar de manera excepcional al context d'emergència. Els organismes competents, afeblits pel context i per una tecnocràcia funcionarial a vegades passiva i acomodatícia, estan permetent que les vacunes s’estiguin convertint en una solució potencialment imposable, per a una erradicació del virus que sabem que és impossible. 

No hi ha cap raó que pugui justificar la manca absoluta de transparència en les contractacions de les dosis, els preus i la inversió amb diner públic. Com tampoc és raonable que en el context hiperregulatori en què ens trobem, en el paradigma de la integritat i la transparència, es faciliti l’opacitat dels contractes públics amb la indústria dels grans laboratoris, que té una clara funció social. Sobretot, quan moltes empreses farmacèutiques catalanes fa temps que són exemple de bones pràctiques en la responsabilitat social.

El risc del covid és sanitari, però també és d’involució si les respostes que adoptem no s’adeqüen als principis de prudència i racionalitat, més que al de la desesperació. Actualment no es respecten el dret a la informació i al consentiment informat dels pacients (al qual obliga la normativa sanitària), a la individualització de la vacunació atenent a les patologies de cadascú, algunes greus, a la tria de la vacunació més adient en funció del perfil. El cas és que, en absència (per qüestió de temps) d'uns estudis sobre les vacunes a llarg termini, la metodologia actual de dispensació s’ha adoptat perquè no hi havia alternativa.  

Si la vacuna, com s’ha demostrat –i no era previsible–, redueix però no impedeix ni el contagi ni la transmissió, la lògica de l'obligatorietat es justifica només per l’argument de l’erradicació, i pel d’evitar col·lapses de les UCI amb casos greus. Són dues raons de pes, suficients per adoptar la decisió individual de vacunació. Però substituir l’esforç pedagògic a la ciutadania per incentivar la vacunació per una obligatorietat totalitària urgent amb passaport inclòs seria un salt de gegant de proporcions immesurables, l'efectivitat del qual ningú pot assegurar.

Abans que s'imposi una obligatorietat tan costosa en termes d’estat de dret, seria més aconsellable, com expressen molts experts en privat, seguir difonent els estudis sobre l’impacte de les vacunacions, mantenir mesures preventives com les mascaretes o evitar aglomeracions, i proporcionar informació a la ciutadania amb rigor, transparència i sentit de salut pública. Els primers que s'ho mereixen són els professionals sanitaris, que malgrat l'esgotament mantenen la seva entrega indubtable, i als quals cal proporcionar unes millors condicions laborals, com també s'ho mereixen la dedicació i l'esforç dels responsables polítics i del món científic.

Gemma Calvet és advocada
stats