D’una conversa amb l’escriptor Joaquim Ruyra (1926)
De l’entrevista de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901 - 1993) publicada a Revista de Catalunya (IV-1926) aquest mes fa cent anys. Caricatura de l’escriptor Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) vist a Blanes per Joan G. Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), dibuix que il·lustrava l’original d’aquesta peça. Anys després, Ruyra va escriure Entre flames, un llibre que formava part de la campanya que ell va desplegar en suport dels damnificats –entre ells els seus masovers– pel catastròfic incendi a Montnegre de la Selva el 12 d’agost de 1928.
Joaquim Ruyra va néixer a Girona l’any 1858. Els seus pares eren blanencs, a Blanes té la casa pairal. A Girona estudià el batxillerat, i a Barcelona, la carrera de lleis. És autor de Marines i boscatges, Fulles ventisses, El país del pler, La Parada, i altres llibres. Així diria, si fa no fa, una seca nota biogràfica de l’il·lustre escriptor. A ell, però, li plau de recordar-nos els seus anys de col·legi, plens d’ensomni; les seves pesqueres quasi salvatgines; i el dolç caminar del temps en el poble de la seva nissaga. [...] Ens diu ell:
—La història de Marines i boscatges, el meu primer llibre, és ben curta. Es formà per acumulació. Hi havia treballat, a ratxes, durant molts anys. Jo no soc gens metòdic. Tot i reconèixer els grans avantatges que té l'escriure sempre a les mateixes hores, he escrit quan m'ha semblat. De vegades una inspiració fortíssima m'ha fet alçar del llit, al vespre, agafar la ploma i escriure hores i hores. D'altra banda, no he volgut mai coaccionar la meva inspiració. Però si alguna vegada m'ha convingut esprémer la intel·ligència i la imaginació, l'obra ha rajat. Tinc, doncs, el convenciment que hauria pogut produir molt més. […] A Marines i boscatges pot notar-s'hi una síntesi de la meva evolució estètica. Jo vaig ésser un romàntic flamejant. La meva primera posició fou posar-me al costat de Shakespeare contra Boileau i els classicistes francesos. El meu romanticisme trobava en la freda artificialitat d'aquests retòrics un esperó actiu. Després, vaig ésser adepte del realisme. "Si els classicistes han falsejat l'art amb llur convencionalisme –em deia entre mi–, els romàntics l'han falsejat amb llur sentimentalisme". És cert, encara ho penso. Però, il·lús de mi, en comptes de cercar les deus de la veritat i de la beutat, vaig girar-me de cara a la realitat objectiva. L'experiència va ésser funesta. La meva prosa resultava bruta, indecent. Unes llibretes "realistes" caigueren en mans de la meva muller. L'escàndol amb què les llegí em revelaren la marrada feta. I ben aviat els grecs van guanyar-me a llur escola. Els grecs, meravellosa font, model puríssim. […] Entre els escriptors catalans he tingut sempre molt bons amics; en temps de L’Avenç, érem íntims amb en Cases-Carbó. També coneixia i estimava Maragall. En el pròleg d’El país del pler conto la seva càlida adhesió a aquest meu poema. [...] Maragall era un romàntic essencial, un gran intuïtiu. Un amic a qui dec força, literàriament, és el Dr. Turró. Ens coneguérem d’estudiants, i ell fou qui em posà a les mans els mestres de la literatura. També Verdaguer i Callís, Domènech i Muntaner, Carner, Prat de la Riba, Junceda, foren o són amics meus. Prat era un home sencer. Si Cambó va errar-se, Prat de la Riba, no. Això és, almenys, el que jo en penso. L’Institut d’Estudis Catalans, on vaig entrar com a supernumerari, primer, i per omplir la vacant de Guimerà, després, m’ha orientat molt, hi he après força. Vaig a les sessions de l’Institut com qui va a estudi. [...]
Tomàs Garcès 1926
