Llegim a l’ARA Balears un testimoni d’aquesta sèrie extraordinària, Els meus anys d’escola, que reconstrueix, dècada a dècada, l’escola dels que som grans avui, amb mestres que ja no existeixen. Antoni Vidal, nascut l’any 1963, diu: “Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla”.
Vaig mirar-me amb deteniment, ja fa temps, el quadre de Goya –avui al Palau de l'Aljaferia–, anomenat La letra con sangre entra, perquè estic convençuda que no, que no, que no entra amb sang. La lletra amb sang només surt. És un quadre desolador, que transmet brutícia, desordre, dolor, i que explica els que justifiquen o justificaven el càstig físic. Un dels contes que més m’han impressionat a la vida és Galloping Foxley, de Roald Dahl, sobre l’abús dels nois de cursos superiors cap als de cursos inferiors. A la vida real em vaig trobar amb una mestra que humiliava algunes alumnes. Que fàcil és humiliar nens i adolescents, oi? Que barat. Li vaig dir una cosa a aquesta dona: “Vostè ara no ho pensa, però aquestes nenes un dia seran dones, i aquestes dones no l’oblidaran mai”.
Hi ha una cosa en el testimoni que ens ocupa, però, que m’ha fet rumiar. No hi va haver rialles, diu. Hi va haver un silenci eloqüent i valent. No n’estic del tot segura que això, l’absència de rialles, la complicitat callada, la solidaritat de l’igual, avui es produís a tot arreu. Potser avui cap mestre riuria del físic de ningú, però no estic segura que no se’n riguessin alguns companys, amb la complicitat o connivència d’alguns dels seus pares. Les bromes privades dels que es queixen que ara no es pot dir res, quina por que fan, perquè van en una direcció sempre: el físic.
