1. “És una visió en 3D acompanyada d’experiència personal, que ens dona una interpretació molt millor que moltes imatges obtingudes per sondes robòtiques”. M’ha resultat gratificant que una administradora de la NASA, Lori Glaze, fes aquest reconeixement a la mirada humana, en un moment que sembla que la IA ha de desbordar la intel·ligència natural amb el risc de dominar l’experiència col·lectiva, ridiculitzant la nostra condició. Victor Glover, un dels quatre astronautes que han fet la volta a la Lluna, a l’hora de l’eclipsi va dir: “És la vista més estranya i irreal que hem tingut avui, amb la resplendor de la Terra il·luminant la Lluna”. I la nau continua la seva peripècia, que ningú podrà explicar millor que les quatre persones que l’han protagonitzat. Sense elles hi hauria hagut uns fets però no una experiència. És a dir, una realitat viscuda i transmesa per éssers de carn, ossos, sang i intel·ligència natural, que ens ho podran explicar (amb les limitacions que els imposin les autoritats pertinents, tot cal dir-ho, que també és condició humana) amb la intensitat de l’experiència viscuda. És a dir, una percepció, des de la raó, acompanyada de sensacions, sentiments, grandeses i debilitats, que configuren la nostra espècie i que la IA, capaç de generar infinita acumulació i combinació de dades, mai podrà transmetre amb la singularitat i sensibilitat que, per a bé i per a mal, constitueix la condició humana.
El problema de la IA és precisament que afavoreix aquells que des del control de la informació volen desarmar la condició humana de la seva singularitat. I la millor manera d’imposar un model és un sistema presumptament indiscutible i perfectament manejable per la via de l’acumulació de dades.
2. Aquesta represa de l’exploració del nostre veïnatge a l’Univers, després d’una llarga pausa que segur que té raons científiques però també polítiques i humanes, coincideix amb el desplegament de la IA, que sembla com si es pretengués posar-la al servei dels grans poders de manera accelerada per fer-ne referent de la veritat i del coneixement. I emergeixen els primers senyals d’alarma. El filòsof Éric Sadin, autor d'El desierto de nosotros mismos, ha entrat en el debat: “Viurem en un món millor, diuen. Basat en què? ¿La sociabilitat, la dignitat humana, la integritat humana, la llibertat d’expressió de les nostres facultats? Si tot això serà destruït”. Entrem de ple en el capitalisme de vigilància. “Es passen el dia sencer a TikTok i ja no saben ni escriure, ni recorden l'última vegada que van escriure per a si mateixos”.
Res seria més perillós per a l’espècie humana que la progressiva imposició d’un sol relat, el de la IA, amb una presumpta legitimitat tecnològica. Imposar les veritats a compartir, en comptes de treure partit de la complexitat i diversitat de l’espècie humana. La lògica del bé i el mal és articular en la condició humana. El progrés que la Il·lustració representa encara avui buscava el reconeixement de la dignitat de cada persona com a referent compartit. Els totalitarismes del segle XX han fet miques aquesta il·lusió. I, tanmateix, ha subsistit la dialèctica autoritarisme/llibertat que va donar llum a les democràcies modernes, ara en fase crítica en un món en què cada cop n’hi ha menys, i quan fins i tot els Estats Units estan sent arrossegats a l’autoritarisme postdemocràtic, amb un clar desdibuixament de la separació de poders, amb Trump violant permanentment la independència del judicial i del legislatiu.
3. A la vella i gastada Europa li hauria de correspondre la defensa dels valors genuïns de la condició humana: raó, sensibilitat, percepció, voluntat, sense oblidar que sempre estem en el territori on es troben el bé i el mal i que, per tant, res pot ser definitiu, que sempre hem d’estar a l’aguait perquè no hi ha paradís a la terra, perquè no hi ha dues persones iguals, en qualsevol relació hi ha diferència potencial i en tots els àmbits –familiar, escolar, laboral, social, polític, ideològic– la conflictivitat està latent. El gran perill de la modernitat és deixar-nos arrossegar per les seves poderoses innovacions. I el darrer risc és la IA, un instrument que pretén desbordar la condició humana amb la seva immensa capacitat de combinar dades, ridiculitzant la singularitat d’un ésser capaç de pensar i decidir per si mateix. La IA en el fons és una versió laica de la imposició de la creença. Un poder de combinatòria per minimitzar la intel·ligència humana, per ofegar-la donant-li la feina feta en brut, sense cap de les singularitats de l’espècie: desig, precarietat, creativitat, empatia, voluntat de poder i una dialèctica viva entre el bé i el mal. Ens volen donar tota la feina feta, per fer el que vulguin amb nosaltres.
