"Open the fuckin' strait, you crazy bastards, or you'll be living in hell!" ("Obriu el fotut estret, bojos malparits, o viureu l’infern!"). Aquesta delicada, diplomàtica frase la va escriure el president Trump diumenge a la seva xarxa, Truth Social, segurament amb la intenció de desescalar el conflicte i arribar a un acord cordial i pacífic. Bromes a banda, com hem arribat a això? Tot i que la pregunta sembla senzilla, en realitat és enganyosa, degut al caràcter evident de la resposta: hem arribat fins aquí perquè una majoria ben clara dels nord-americans van votar Trump sabent a la perfecció què estaven fent. En conseqüència, la qüestió és una altra, i resulta un pèl incòmoda: ¿per què molts van votar un personatge que, com en el cas de nombrosos llatinoamericans, anava en contra dels seus interessos d'una manera clara, explícita, sense ambigüitats?
En política, els grups socials no voten només en funció dels seus interessos materials, sinó d’un entramat més ampli de factors identitaris, emocionals o simbòlics. Això explica per què determinats segments —com els esmentats llatinoamericans, els treballadors blancs empobrits del Rust Belt o certes minories religioses— podien donar suport a opcions que, des d’una perspectiva externa —vull dir, europea—, semblaven poc o gens coherents amb les seves necessitats objectives. Aquí i als Estats Units, a tot arreu, la identitat pot pesar més que l’economia en determinades circumstàncies. Molts votants prenen una decisió en funció de qui creuen que són (no de qui són en realitat), o de quines amenaces (subjectives) perceben. Un cas habitual és l'adscripció totalment il·lusòria a la classe mitjana. Hi ha altres factors, però. Per a alguns nord-americans d’origen cubà, veneçolà o nicaragüenc, per exemple, qualsevol discurs que evoqui el fantasma del socialisme que els va foragitar del seu país tenia, i té, un impacte emocional immediat, independentment de les polítiques concretes que dugui associades. Quan el vot es converteix en catarsi, la coherència programàtica deixa, en definitiva, de ser determinant. A això s’hi suma un —diguem-ne— aspiracionalisme: molts ciutadans no voten per la seva situació actual, sinó per la que imaginen que podrien assolir.
¿Com hem arribat a les salvatges sortides de to de Trump? En un ecosistema mediàtic polaritzat i primari, l’estil comunicatiu pot pesar tant com el contingut, o més i tot. Un líder que parla sense filtres, que fins i tot diu paraulotes en públic, pot ser percebut com més autèntic que un polític tradicional, i aquesta (pseudo)autenticitat genera adhesions en grups que se senten ignorats o menyspreats per les elits culturals. La desinformació i les modes de les xarxes, a més, reforcen pors, mites i percepcions distorsionades mentre van consolidant opcions polítiques molt concretes. En el si d’aquest panorama, el discurs anti-gender, que és una de les claus més importants en la rotunda victòria de Trump, ha tingut un paper rellevant com a vector de mobilització. Per a determinats sectors —incloent-hi una part creixent de votants llatinoamericans evangèlics o pentecostals—, les qüestions de gènere no es perceben com a debats tècnics, sinó com a símbols d’una batalla cultural sobre la família. En un clima de polarització, aquests temes es converteixen en marcadors d’identitat: “nosaltres” contra “ells”. Per a alguns votants, posicionar-se de manera contundent en temes de gènere és també una prova d’autenticitat: un rebuig a la correcció política i una afirmació del parlar clar. Tal com també passa a Europa, els temes de gènere són percebuts per alguns com una mera ideologia, una amenaça identitària i un conjunt d'imposicions educatives, cosa que amplifica la sensació d’urgència i reforça el suport a candidats que prometen aturar aquests canvis.
La pregunta del títol, doncs, té una resposta prou clara. Ara bé: "Fins quan li riuran les gràcies els seus?", es preguntava l'altre dia Ignasi Aragay. Per definició, un vot reactiu perd el seu sentit quan les sensacions que el motiven semblen afluixar. Tot plegat és molt subjectiu, evidentment. L'altre límit a l'hora de riure-li les gràcies a l'emperador és la butxaca. Si les aventures de Trump, siguin bèl·liques o aranzelàries, provoquen un daltabaix significatiu en l'economia nord-americana, les coses poden canviar amb rapidesa. Quedarà un llegat tòxic, tanmateix: el de la normalització d'un estil que fins fa poc resultava inconcebible en una democràcia consolidada. Vull dir que, després d'un president com aquest, en pot venir un altre d'igual, o pitjor.
