L'espionatge franquista va ser cabdal per a la victòria de Franco

BarcelonaOficialment, la Guerra Civil Espanyola va acabar l’1 d’abril del 1939 amb la victòria del bàndol rebel liderat per Franco, que va signar el darrer comunicat de guerra a Burgos. Els franquistes havien guanyat al front, però la caiguda de la Segona República també es va preparar des de la rereguarda. El Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM) va jugar un paper central en el control de la propaganda, la diplomàcia i la descomposició de l’enemic des de dins.

Amb documentació inèdita procedent d’arxius espanyols i internacionals, molta de la qual no va ser accessible fins al 2020, el catedràtic d’història contemporània Gutmaro Gómez Bravo (Madrid, 1975) reconstrueix una operació d’intel·ligència orientada a atreure dirigents militars republicans i accelerar-ne la rendició. A Cómo terminó la Guerra Civil española (Crítica), l’historiador explica que l’espionatge franquista va ser determinant en el desenllaç del conflicte i que el relat sobre el final de la guerra es va començar a construir molt abans de la derrota republicana.

"El final de la guerra ha estat força maltractat. Sovint s’ha explicat el col·lapse republicà a partir del caos, les conjures o les traïcions personals, però la documentació ofereix una versió diferent", assegura. Segons Gómez Bravo, la xarxa d’espionatge no només obtenia informació, sinó que també en generava per provocar divisions internes. Al capdavant hi havia el coronel José Ungría, que va situar la policia secreta al capdavant de la seguretat de l'estat, inspirant-se en el model nazi alemany.

Dos noms apareixen sovint quan s’explica el final del conflicte: el coronel republicà Segismundo Casado i el dirigent socialista Julián Besteiro. Tots dos van protagonitzar el cop d’estat del 5 de març del 1939 contra el govern de Juan Negrín. Però, segons l’historiador, els fets formen part d’un entramat molt més complex, marcat per una intensa tasca de captació i per fortes pressions internes.

Aïllar els que no volien rendir-se

Des del febrer del 1939, Casado va ser objecte d’un seguiment constant per part dels serveis franquistes. "Amb Casado s’hi reunien pràcticament cada dia durant diverses setmanes, però la feina de captació va molt més enllà", explica Gómez Bravo. Els franquistes disposaven d’una gran quantitat d’informació i eren capaços d’anticipar-se als moviments republicans. "Van anar aïllant l’únic nucli que no volia rendir-se, el van separar de la resta i van aconseguir que diversos militars republicans treballessin al seu servei. En alguns casos, fins i tot els donaven ordres directament", afirma.

Els agents prometien que, si es produïa la rendició, no hi hauria represàlies i s’aplicaria una amnistia. També van explotar la divisió entre els militars professionals i els soldats o milicians, als quals no reconeixien la mateixa condició. Asseguraven que les condicions de negociació serien diferents per als uns i per als altres. Va ser una operació d’intel·ligència de llarg recorregut, orientada a la captació i a la rendició de l’enemic des de dins. Es van captar policies, periodistes i comandaments militars, entre altres actors clau, per accelerar la descomposició interna de la República.

La documentació consultada mostra com, des de Burgos, s’obtenia informació republicana pràcticament en temps real. "L’espionatge republicà no va aconseguir superar el seu estat embrionari. Hi havia molts serveis d’informació de caràcter polític que es dedicaven a investigar-se mútuament en lloc d’enfrontar-se a l’enemic. Això no només era una debilitat, sinó que el comandament general de Burgos ho va aprofitar per captar-los", explica.

La superioritat tècnica dels espies franquistes

En canvi, el bàndol franquista disposava d’un sistema d’intel·ligència molt més modern, en part gràcies al suport alemany i italià. El desenvolupament de la ràdio i de les màquines de xifratge anticipava tecnologies que posteriorment s’utilitzarien durant la Segona Guerra Mundial.

No només disposaven d’emissores, sinó també d’estacions de xifratge i desxifrat. A partir de la segona meitat del 1937, l’exèrcit franquista ja havia creat una xarxa de comunicació xifrada que li permetia anticipar-se als moviments polítics republicans. "Si Azaña o els generals que es trobaven a França parlaven amb Negrín, ja sabien quines decisions prendrien. Aquesta anticipació va ser fonamental", diu Gómez Bravo.

En aquestes circumstàncies, sense gaire oposició de l’espionatge republicà, va ser relativament fàcil difondre informació favorable a la rendició entre una població famolenca i exhausta després de trenta mesos de guerra. Les xarxes d’agents es van mantenir actives i operatives durant la dictadura, i es van integrar dins les Brigades Politicosocials. Els seus efectes van ser devastadors, en una població a la qual s’havia promès negociació i garanties en cas de rendició, i que va ser castigada brutalment.

El drama humanitari posterior no pot explicar-se únicament com a conseqüència immediata del col·lapse militar o de l’ensorrament dels fronts republicans, tal com va sostenir durant dècades el relat oficial franquista. "La guerra es va allargar per facilitar una rendició sense condicions que garantís el control polític i militar del territori", assegura l'historiador. Ungría volia una victòria completa i sense escenaris de negociació internacional que poguessin limitar l’abast de la repressió posterior o condicionar el nou ordre polític. No es tractava només de guanyar la guerra en termes militars, sinó d’establir les condicions que permetessin consolidar el nou règim sense cap oposició.