Els 50 joves soldats que no van sortir vius de la cova de Santa Llúcia

La Bisbal de MontsantLa cova de Santa Llúcia, a un quilòmetre de la Bisbal de Montsant (Priorat), guarda moltes històries. Veïna de les feréstegues muntanyes de Prades, és una balma poc profunda, però de grans dimensions, que va acollir un hospital improvisat durant la Batalla de l'Ebre. Ara sabem del cert que prop de mig centenar de soldats republicans malferits que hi van passar, la majoria molt joves, no van poder sobreviure. Tots ells van ser enterrats en una fossa comuna al cementiri de la població, que la direcció general de Memòria Democràtic ha estat exhumant els últims mesos. Es calcula que pràcticament tots devien morir durant la primera setmana de la Batalla de l'Ebre, entre la matinada del 25 de juliol del 1938, quan l’exèrcit de l’Ebre, comandat per Juan Modesto Guilloto, va desencadenar l’ofensiva republicana, i el 31 de juliol. "Quan l’exèrcit va travessar el riu es van crear altres hospitals d’urgència a l’altra banda de l’Ebre i els més malferits s'atenien en altres llocs", assegura l’historiador Jordi Martí.

Al costat de la rasa del cementiri hi ha rengleres de creus de ferro. Són molt senzilles i s’hi pot llegir tan sols les inicials del nom i el cognom de veïns del poble que al llarg dels anys van ser inhumats a terra. Moltes tenen pràcticament tants anys com la Batalla de l'Ebre, perquè el cementiri es va obrir al mateix temps que el front va arribar al poble, perquè l'altre havia quedat petit.

Entre els 50 exhumats hi ha 14 brigadistes internacionals. La rasa on els van enterrar, al costat del mur de la banda sud, és estreta i llarga, fa uns 27 metres, i els soldats van ser dipositats amb força cura en diferents pisos. Alguns sols, d’altres en parella. "Hi ha poques coses que els puguin identificar, perquè a la majoria se’ls va inhumar sense uniforme i sense botes", explica l'arqueòloga Izaskun Ambrosio. En diversos esquelets s'hi han detectat lesions traumàtiques compatibles amb impactes de bala. També s'han documentat tractaments mèdics, com immobilitzacions de fractures amb guix o fèrules, amputacions, tubs de drenatge, restes de fil de sutura i grapes quirúrgiques.

Hi ha poc rastre de qui van ser aquests soldats que no van poder tornar a casa. Només s'han pogut trobar botons, restes de calçat i de teixit, una cullera, un mirall, una polsera i un anell amb el segell del sindicat UGT. Les tasques d'excavació es van iniciar el 25 de juny del 2025 i s'han allargat fins al febrer d'aquest any. La intervenció ha estat complicada sobretot perquè hi ha enterraments posteriors i s'ha hagut d'excavar manualment. A més, l'abundància de pluges n'ha alentit l'excavació.

Aquell 1938, amb l’ajuda dels veïns del poble, i en la majoria dels casos amb un carro, voluntaris i militars duien els soldats que no havien aconseguit sobreviure des de la cova fins al cementiri. En una punta de la rasa hi ha un petit mausoleu on reposen dues nenes, que eren germanes, i que van morir juntament amb un altre infant durant el bombardeig de l’aviació franquista del 4 d’agost de 1938: Dolors i Pilar Domingo Masip, de 7 anys i de 18 mesos, respectivament, i Agapit Masip Esquerda, de 5 anys.

El veí que no volia que s'oblidessin els soldats

El 4 d'agost la Bisbal de Montsant, on ara viuen poc més de 200 veïns, es va omplir de fum i de soroll per culpa de l’artilleria i de les bombes franquistes. Ho recorda molt bé Enric Masip, un veí que fa molts anys que batalla perquè aquests soldats no caiguin en l’oblit. El seu pare era el forner del poble i quan va arribar l’exèrcit republicà van requisar el forn per fer pa per als soldats. "La meva mare era al pis de dalt i quan va sentir les bombes va amagar-se sota el llit, però després es va recordar que el meu avi sempre li deia que es posés al llindar de la porta. Ella sempre m’explicava com ho va viure, com un cataclisme, amb tot de fum negre. Els soldats que treballaven al forn i el meu pare van sortir corrents i la van treure de sota les runes, i això la va marcar molt –recorda–. De petit, per a mi, la història de la mare era la guerra, i després, el 1948, el meu oncle em va ensenyar la cova i em va dir que havia estat un hospital", explica. Masip ha maldat durant anys perquè la cova es recuperés i s’hi pogués explicar tot el que hi va succeir. "El 1982 es va netejar, i el 1991 els propietaris la van vendre a l’Ajuntament. Actualment, uns plafons expliquen tota la història", diu, mentre recorre els passadissos del petit cementiri. "El 2000 van venir tot de brigadistes al cementiri. Va ser un acte molt emotiu, alguns van plorar i es va produir una gran connexió entre passat i present", rebla.

Aquell acte el recorda una placa molt a prop de la fossa on, en els últims anys, també s'han col·locat inscripcions amb el nom de tres soldats que hi van ser enterrats: Ramon Viñeta Soler, nascut a Ripoll; Isidre Manyosa Companyó, de Ripollet, i Isidre Tella Valls, veí de Barbens. Al cementiri també hi ha dos nínxols amb les restes de dos militars republicans, un capità i un comissari que van ser enterrats sense cap inscripció. Les seves morts no es van registrar i, de moment, no s'han pogut identificar. Els dos militars van morir accidentalment a la carretera de la Torre de l’Espanyol, quan els va disparar un soldat del mateix exèrcit que vigilava la carretera. El conductor del vehicle en el qual viatjaven es va adormir i, com que no es va aturar quan se li va demanar, es van pensar que eren enemics.

Hi ha un llistat del Registre Civil amb el nom dels soldats enterrats a la rasa i, a través de les anàlisis genètiques i antropològiques que es fan la Universitat Autònoma de Barcelona, i de l'encreuament de dades amb el Banc d’ADN, alguns potser podran ser recuperats per les seves famílies. El més complicat serà trobar els familiars dels brigadistes. "En molts casos sabem on van néixer i ens hem posat en contacte amb els ajuntaments per poder trobar algun familiar", explica el director de Memòria Democràtica, F. Xavier Menéndez. Molts d'aquests brigadistes, quan van venir a combatre a la Guerra Civil, eren molt joves i no tenien fills i, després de més de 80 anys, el seu record s'ha anat esborrant.

"Al poble sempre hem sabut que hi havia aquesta fossa, però el registre amb els seus noms va estar desaparegut durant molts anys després de la guerra. El 1991 el llistat va aparèixer a les golfes d’una casa del poble arran d’un treball que van fer alumnes de l’escola", afirma Masip. A banda del registre, hi ha una llibreta. A la cova de Santa Llúcia hi va treballar el doctor Miquel Gras Artero, que va anotar el nom dels soldats que hi va atendre, tant els que van sobreviure com els que van morir. Gras va estar en diferents hospitals i les seves anotacions també va ser molt importants per obtenir informació sobre els soldats enterrats a la fossa Mas de Santa Magdalena, situada a l'extrem de la serra de Cavalls i a uns 10 quilòmetres de Móra d'Ebre.

L'última voluntat d'una infermera

"Tenim la majoria dels noms i cognoms, i la majoria eren molt joves –assenyala Martí–. L’exèrcit republicà va triar la cova de Santa Llúcia perquè era molt gran i espaiosa, tenia una font d’aigua a l’interior i estava protegida i molt ben connectada per carretera. Les ambulàncies podien arribar fins al peu de la cova, on es feia el triatge, i després els ferits es duien en llitera a la cova. Al principi hi havia sis equips quirúrgics, però es van anar reduint perquè es van desplaçar a l’altra banda del riu", afegeix Martí. La cova acollia els serveis de cirurgia i transfusió de sang i un centenar de llits, i s'hi van atendre sobretot soldats republicans, però també del bàndol franquista. Va ser un brigadista nord-americà, que era electricista, qui va fer possible que hi hagués electricitat instal·lant un generador. Es deia John Kozar, va sobreviure a la Guerra Civil i va tornar als Estats Units el 20 de desembre de 1938. Es va casar amb la infermera Jean Ewen i van tenir dos fills. No els va poder veure créixer perquè va morir d'hipotèrmia durant la Segona Guerra Mundial, quan el vaixell en què viatjava va ser torpedinat a les aigües de l’Àrtic.

Tot i treballar en condicions materials precàries, els metges i infermeres de la cova de Santa Llúcia van fer història en la cirurgia del trauma, en la transfusió de sang i en l’organització de l’activitat quirúrgica a prop del front. L’experiència va marcar tant homes com dones. Patience Darton era una infermera titulada que formava part de la British Medical Unit de les Brigades Internacionals i que va ser a Brunete, Terol i la cova de Santa Llúcia. Va treballar a la Casa de Repòs de Valls, on va conèixer l'alemany Robert Aaquist el febrer del 1938, però la relació va durar poc, perquè ell va morir a la Batalla de l'Ebre. El 1996 Darton va tornar a Espanya com a convidada a un homenatge als brigadistes i, la mateixa nit, va morir a l'hotel on s'allotjava. El seu cos va ser repatriat a Anglaterra, però la seva família va respectar la seva última voluntat: ella volia que la tapessin amb l'abric d'Aaquist i la incineressin. El seu últim desig va ser que les seves cendres s'escampessin a la cova de Santa Llúcia.