Un republicà infiltrat dins l'aparell repressor franquista

BarcelonaJaume Font Marí-Martí (Terrassa, 1918-2010) era tan discret que pràcticament no va parlar mai de tota la seva lluita clandestina ni de com es va infiltrar dins la maquinària judicial militar franquista per alterar expedients i salvar vides. "He hagut d'estirar molts fils. Només una vegada me'n va parlar. Caminàvem per la Cerdanya amb unes amigues, érem adolescents. Sense mirar ningú directament, gairebé contemplant el paisatge, el pare va explicar que després de la Guerra Civil havia treballat a l’Auditoria de Guerra i que s’havia arriscat molt alterant documents per reduir condemnes o evitar penes de mort. Va ser una revelació inesperada i breu. Ningú no va fer preguntes. La conversa es va aturar allà i ell no en va tornar a parlar mai més", diu la seva filla, Núria Font.

Si ha pogut reconstruir la història del pare, és perquè va enviar cartes a persones que ell considerava que havien de saber què havia passat. Als fills també els va deixar algunes missives a la bústia de casa. I ho va fer explícit a l'esquela que va voler deixar escrita molts anys abans de morir. "Allà mencionava que havia treballat d’infiltrat a l’Auditoria de Guerra. També hi apareixia una referència a la Germanor de les Creus de Sang, nom que va adoptar en la clandestinitat Unió Democràtica de Catalunya", detalla Núria Font.

Jaume Font Marí-Martí va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna –la institució que va fundar Alexandre Galí i Coll, una figura clau de la modernització educativa catalana–, que va ser clausurada amb la victòria franquista. Quan tenia 18 anys es va allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà, però per motius de salut va fer feines administratives fins molt poc abans de la derrota. El gener del 1939 va ser declarat apte i va ser mobilitzat. Va arribar a la frontera el 5 de febrer amb Raimon Galí, que havia estat company seu a l'escola. Tres dies després, va ser internat al camp de Sant Cebrià. "Galí, en el seu llibre, Recalada (1984) parla del pare", explica Núria Font. Galí va escriure que Jaume Font "va salvar infinitat de vides amb risc de la seva pròpia. Tot sense soroll i sense fer-se visible". "Al camp, no van donar-los ni aigua ni menjar durant quatre dies", explica Núria Font. Es va fugar aprofitant una visita d'una família que havia començat una sèrie de tràmits per treure'l d'allà.

Fer desaparèixer informes

Després d'un temps amagat a Besiers, Font va decidir tornar a Barcelona. No va parlar mai de qui eren els seus pares. "Després que morís vam saber que era fill d'una dona soltera, Assumpció Martí de Moxó, i d'un industrial casat, Jaume Prunés. A casa sempre els vam conèixer com a padrins", diu Núria Font. Un dels motius pels quals va tornar a l'Espanya franquista, va ser precisament que havia rebut notícies que l'Assumpció estava malalta. Es va presentar al consolat espanyol de Perpinyà i va comunicar que volia tornar. El van enviar al camp de concentració del convent de Sant Domènec de Girona, d'on va sortir al cap de pocs dies. "Quan va arribar a Barcelona, es va adreçar a la Junta Classificadora de Presoners i Presentats. Va tenir la sort que el soldat que hi havia darrere el taulell era un antic company de la Mútua Escolar Blanquerna, Lluís de March", afirma Núria Font. March li va oferir quedar-s'hi a treballar amb altres exalumnes de Blanquerna. Es va allistar a l'exèrcit espanyol i va obtenir el certificat que el declarava "adicto" al règim.

Va passar a ser secretari judicial de l'Auditoria de Guerra i poc temps després secretari del jutjat militar número 4. Tenia accés a moltes causes generals obertes i, com que estava sol al despatx, va fer canvis als expedients. "Si els informes eren molt desfavorables, els alterava o fins i tot els feia desaparèixer. Altres vegades alterava els cognoms, canviava les lletres", explica Núria Font. No és l'única lluita clandestina que va lliurar. "El pare, que havia participat en el moviment escolta, va ajudar a passar gent per la frontera i, un cop a Barcelona, els ajudava a aconseguir documents", assegura. Entre els qui van rebre ajuda hi havia el mateix Alexandre Galí i Coll, que el 1942 va decidir retornar del seu exili francès.

Amb el pas dels anys, Jaume Font va continuar vinculat a iniciatives de resistència cultural i política. Va col·laborar amb el Front Nacional de Catalunya i va participar, segons la seva filla, en accions simbòliques com el segrest de la marededeu de Núria la nit del 8 al 9 de juliol del 1967. Va deixar un llegat arxivístic importantíssim. Als anys seixanta va començar a enregistrar veus rellevants de la cultura i la societat catalanes. El que havia començat com una afició va evolucionar fins a convertir-se en una fonoteca amb més de dotze mil registres que es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. "El meu pare era una persona molt discreta, molt tímida, no parlava gaire i treballava moltíssim, era poc amant de la gresca i la xerinola", explica Núria Font. L'estrès i l'angoixa que va viure mentre va retocar expedients li va deixar seqüeles: "Tenia molts problemes per dormir, va prendre somnífers tota la vida", recorda la seva filla.