Rhodèsia: el referent d'Aliança Catalana per assolir la independència

Barcelona"Avui Lituània, demà Catalunya". Pintades amb aquest lema van aflorar arreu de Catalunya als anys noranta. Aquesta i les altres repúbliques bàltiques que es van independitzar de l'antiga URSS simbolitzaven l'esperança que Catalunya seguís el mateix camí. Els referents internacionals de l’independentisme català, però, han anat canviant segons l’època, el context polític i les estratègies. Cuba va ser el primer mirall a principis del segle passat (l'estelada s'inspira en la seva bandera) com a símbol del final de l'imperi espanyol. Posteriorment ho va ser Irlanda. Més recentment ho han estat el Quebec i Escòcia per la celebració de referèndums pactats, o Kosovo, per assolir la independència unilateralment i amb un reconeixement internacional parcial.

Aliança Catalana fa entrar ara un nou actor: Rhodèsia. El que és ara Zimbàbue va ser un estat no reconegut, governat per una minoria blanca, que va sorgir quan va declarar unilateralment la independència del Regne Unit el 1965 per evitar un govern de majoria negra, amb el final de la colonització. La independència, que va ser efectiva des del 1965 fins al 1979, volia perpetuar el poder dels 240.000 blancs que hi vivien enfront dels 4,5 milions d'africans, que no tenien dret a vot i als quals van fer fora de les seves terres, cosa que va provocar un sagnant conflicte que es va allargar una dècada.

La República de Rhodèsia no va ser reconeguda ni pel Regne Unit ni per l'ONU davant la negativa dels supremacistes blancs a garantir que el nou govern fos elegit per sufragi universal. La resistència del govern de Smith davant l'aïllament internacional que va patir és un precedent que Aliança agafa com a exemple en la restitució de l'estat català. Aquesta és la quarta fase que preveu el partit d'extrema dreta en el camí cap a la independència: la primera seria proclamar la DUI amb una majoria independentista al Parlament; la segona, controlar el territori, i la tercera, establir un nou marc legislatiu. I aquí és on Jordi Aragonès, el secretari d'estudis i programes d'Aliança, posa l'exemple de Rhodèsia. L'ideòleg del partit, ja ho explicava en un article a la revista Esperit, destacant que Rhodèsia va aconseguir mantenir si fa no fa l'economia i establir relacions amb altres estats, tot i les dures sancions que li van imposar per evitar la seva supervivència. Però com ho va fer?

L’estratègia rhodesiana per esquivar les sancions va consistir en utilitzar infraestructures d’altres estats per esquivar les sancions. Així, el govern de Smith va rebre el suport inestimable de Sud-àfrica, on l'apartheid funcionava sense concessions amb una repressió brutal. Així, Pretòria va sufragar econòmicament Rhodèsia, que va fer servir el seu aeroport per vendre els seus productes com si fossin sud-africans. També va utilitzar ports de Moçambic per exportar les seves mercaderies com si fossin de Portugal, que era qui administrava aquell territori. "La creació d’un nou estat genera una demanda immediata d’infraestructures, serveis i sistemes que resulta altament atractiva per a empreses i actors financers d’arreu del món", sosté Aragonès, que conclou que "per forts que siguin els enemics, si Catalunya restitueix el seu estat, hi haurà moltes empreses interessades en guanyar negocis milionaris". I posa l'exemple d'Israel, que va vendre armament i tecnologia a Rhodèsia en la seva recerca d'aliats no-alineats amb el bloc àrab o l'URSS.

Andorra, l'aliada?

Aliança, per sortejar l'ofensiva d'Espanya i de la UE, temorosa que altres nacions sense estat emprenguin el mateix camí, aposta per "cercar aliats entre els enemics de Madrid", com el mateix Israel, però també posa sobre la taula un estat que tenim ben a la vora: Andorra. "La cooperació estratègica amb Andorra pot esdevenir un element clau per assegurar una transició estable i reconeguda", exposa Aragonès, que considera que és "indispensable que hi vegin una oportunitat única per enriquir-se econòmicament" i que tinguin clar que "no s'esperarà, per part seva, cap reconeixement oficial de l'estat català". En aquest sentit, l'ideòleg creu que Andorra podria arribar a exercir per a Catalunya un paper similar al que Sud-àfrica o Moçambic van jugar per a Rhodèsia: "És a dir, esdevenir un territori neutral des del qual reetiquetar les nostres exportacions i fer-les arribar, per terra o per aire, als mercats internacionals, a canvi d’una comissió per als nostres aliats andorrans".

Per garantir l’operativitat de l’eix Barcelona - Andorra la Vella, el partit d'extrema dreta aposta per aprofitar qualsevol negociació durant l’etapa autonòmica per aconseguir que tres infraestructures estratègiques passin a règims de cogestió o cosobirania entre Espanya i Andorra. Parlen de la N-145, que en cas de ruptura amb l'Estat podria ser una de les poques vies terrestres obertes cap a l'exterior; la N-260, que actua com a eix directe a l'aeròdrom d'Andorra - la Seu d'Urgell, i la tercera infraestructura és, precisament, aquest aeroport, que Aragonès ressalta que "permetria operar vols comercials o logístics sota bandera andorrana, igual que Air Rhodesia feia amb l’aeroport de Johannesburg quan reetiquetava els seus vols". Per aplanar el camí, Aragonès advoca per incidir en l'elecció del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra perquè sigui "sensible a la causa catalana". Per a l'ideòleg d'Aliança, la lliçó és clara: "Intensificar la relació estratègica amb Andorra pot marcar la diferència entre un aïllament asfixiant i una resistència viable".