Mig segle d'una copa tant somiada, que va ser robada

Granollers"Pensava que em fotria de lloros i cauria. Tenia por de caure i veure la Copa pel terra" recorda Miquel Prat, històric capità del BM Granollers. Fa 50 anys, el club vallesà es va convertir en el primer club català i de tot l'estat en guanyar un títol continental, la Recopa, en derrotar a la pròrroga de la final el Dankersen alemany per 26 a 24 a l'antic pavelló municipal d’esports, el popular Parquet. Una fita històrica aconseguida per un munt de jugadors de la casa que no eren ni professionals. Una generació daurada, una època de samarretes ajustades, barbes llargues i somnis de llibertat, amb senyeres a la graderia i una ciutat entregada a un equip que va obrir camí.

Aquests dies, Granollers recorda aquella fita històrica, assolida un 10 d'abril. L’Ajuntament, el club i la Fundació BM Granollers han organitzat una sèrie d’actes per recordar el triomf, com una exposició a l'Arxiu municipal amb imatges que ja formen part de la història de l'esport català, com aquella en què Prat, vigilat pel president del club Francesc Ventura, aixeca la Copa. Els aficionats que havien envaït el parquet el van alçar del terra "tot i que jo pesava uns 100 kg" recorda Puig, granollerí de soca-arrel, nascut a la plaça de l’Oli. En aquella època els equips alemanys semblaven imbatibles, però el Granollers va aconseguir guanyar el títol en una d'aquelles jornades que dura anys. Tots els qui van ser al pavelló, ple de gom a gom amb més espectadors dels que oficialment hi podien entrar, recorden els darrers minuts del partit, quan en el darrer segon el porter Pagoaga va evitar el gol del triomf del Dankersen. Intentant marcar el gol del triomf, el Granollers va perdre la pilota i els alemanys van tenir un darrer atac. El porter basc, però, va evitar el desastre i en la pròrroga va arribar l'èxtasi.

Una època recordada encara amb fotografies en blanc i negre, com aquelles que va fer Joan Mas García, qui seguia l’equip per a la premsa local, imatges que pertanyen al fons Revista del Vallès; però també d'altres fetes per espectadors de qui no es recorda l'autoria. Com si l'autor d'aquelles imatges fos tot el poble granollerí, que també va jugar la seva final, ja que El Parquet era un pavelló que podia espantar els rivals "quan tothom picava contra les reixes, fent molt de soroll", recorda Prat. Un pavelló on encara es juga a handbol i on aquest dissabte s'ha fet un sopar de gala amb els protagonistes d'aquella fita. A la mateixa pista on es va suar de valent per alçar el títol. També ahir es va fer una taula rodona moderada pel periodista Eloi Vila amb jugadors de diferents èpoques del club. Avui s'ha fet la recepció institucional de l’equip campió a l’Ajuntament i un homenatge abans del partit contra el Recoletas Atlético Valladolid. Tot fent-ho coincidir amb el partit del femení dissabte, i del masculí, diumenge, ja que si alguna cosa ha canviat en aquest mig segle, ha estat en l'impacte de l'handbol femení a la ciutat.

Fundat el 1944, el Granollers ràpidament va esdevenir un referent d'un esport, l'handbol, que era molt diferent llavors. Durant dècades es jugava amb 11 jugadors, com el futbol, en pistes no cobertes. Per exemple, el rival a la final del 1976, el Dankersen, havia estat tres cops campió d'Europa d'handbol a l'aire lliure amb 11 jugadors. No seria fins als anys 60 quan es va començar a apostar per un handbol amb sis jugadors de camp i un porter, fins que va imposar-se aquesta modalitat als Jocs Olímpics del 1972. El Granollers havia estat dels pioners en apostar per la nova modalitat a Espanya i en la dècada dels anys 70, competia amb el Club Balonmano Calpisa d'Alacant i l'Atlètic de Madrid per dominar la lliga, guanyada tretze cops pels granollerins, per darrer cop el 1974. "Tenies la teva feina, llavors, no podies ser professional", admet Prat, el jugador amb més títols de la història del club.

El 1975, el Calpisa va fer doblet: Lliga i Copa, derrotant en la final de Martorell els granollerins. Va ser l'any que naixia la Recopa, torneig continental entre els campions de Copa de cada Lliga. I com a subcampió, el Granollers, tenia dret a participar-hi. Si el 1959 el BM Granollers havia estat el primer club espanyol en jugar una competició continental, el 1976 debutava a la Recopa amb el nom de Granollers-Camp, ja que rebia el patrocini d'aquesta marca de sabons. I la guanyaria amb un equip amb molts jugadors locals, però també d'altres de fora com el valencià Vicent Calabuig, el porter basc Patxi Pagoaga, qui va morir de càncer el 1995, o els andalusos Joaquín Borrego i Eugenio Castellví.

La nova competició es jugava amb eliminatòria d'anada i tornada. I el Granollers va anar fent via al superar el Västra Frölunda de Göteborg als vuitens de final, a l'AHC'31 d'Amsterdam als quarts de final i l'Oppsal Handball d'Oslo de Noruega a semifinals. Va guanyar tots els partits, excepte un empat contra els noruecs. "La semifinal va ser sonada, ja que ningú havia guanyat a la pista dels noruecs i nosaltres ho vam fer", diu Prat. La final seria contra el potent Gruen-Weiss Dankersen, equip que venia d'un poble molt petit de tot just 6.000 habitants, però que tenia un munt de títols, jugadors internacionals i era favorit. I la final es va començar a guanyar abans de sortir a la pista, ja que el president Ventura va aconseguir que es jugués a Granollers, pagant una xifra econòmica a la final. "Jugar a casa ajudava, el pavelló estrenyia" molt, diu el capità de l'època. La llotja era plena d'autoritats, com Juan Antonio Samaranch, que ja feia carrera per ser escollit president del Comitè Olímpic. "En guanyar el títol crec que vam posar l'handbol espanyol al mapa, fins llavors no érem favorits", explica Prat, qui va retirar-se just després de guanyar la Recopa.

Del patiment es va passar a la festa, que va incloure una recepció a Madrid amb el rei Joan Carles I, prova de la importància de la fita aconseguida pels granollerins. I aquesta recepció va permetre al Granollers fer trampa per quedar-se la copa en propietat. Oficialment, l'havien de tornar a les autoritats, ja que només se la quedaria l'equip que fos capaç de guanyar tres cops el torneig. Però Miquel Prat va tenir una idea: es va endur el trofeu a casa d'amagat i quan la Federació va preguntar, el club va dir que "s'havia quedat en mans del rei per una errada". "Va ser una malifeta", admet el capità. Però la copa els feia tanta il·lusió, que van preferir mentir per poder conservar el trofeu.

Un èxit a la final va canviar molt les coses. L'handbol espanyol es va anar professionalitzant i els jugadors van deixar el club camí de rivals com el Barça, l'Atlètic de Madrid o el Calpisa. El Granollers trigaria molt a guanyar títols, cosa que no faria fins als anys 90, al nou pavelló olímpic, seu dels Jocs del 1992.