Andreu Escrivà: “El 80% del que es cultiva és per alimentar els animals; tanta carn no és ni sana ni sostenible”

La matinada del 17 de gener del 1994, un fort terratrèmol va sacsejar Los Angeles. Just després van aparèixer unes llums al cel. La gent, espantada, va començar a trucar a l’observatori astronòmic de la ciutat per saber què era allò tan inusual preguntant si tenia a veure amb el sisme. Els científics, al principi, no entenien res, perquè al cel no hi havia res anormal, fins que es van adonar que, com que la xarxa elèctrica havia caigut i no hi havia llum en gran part de la ciutat, es podia veure amb claredat la Via Làctia. La nostra pròpia galàxia.

Amb aquesta anècdota, que evidencia la desconnexió absoluta que molts humans tenen de la natura, arrenca l’ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983) el seu darrer assaig La Terra no és el teu planeta (Sembra, 2026). Es tracta d’una oda a la bellesa i singularitat del món que tenim la sort d’habitar, a l’“enlluernadora biodiversitat” que l’omple de vida. Però, sobretot, és un crit contundent per desendropir-nos i fer-nos passar a l’acció per acabar amb les amenaces que posen en greu perill la resta d’éssers amb qui convivim.

Escrivà és una referència en divulgació de la crisi climàtica i aquesta tasca li va fer guanyar el sobrenom de “pesat climàtic” a les xarxes socials. El 2016 va guanyar un premi europeu de divulgació científica amb Encara no és tard: claus per entendre i aturar el canvi climàtic (Bromera, 2017).

Després de quatre llibres centrats en divulgar la crisi climàtica, què l'ha portat a voler parlar d’una altra crisi, la de la biodiversitat?

— La meva formació acadèmica és, de fet, en biodiversitat. Durant el meu doctorat al departament d’ecologia, em vaig centrar en estudiar uns organismes molt petits que es troben als bassals i que vaig haver d’observar durant moltes i moltes hores. Des d’aleshores, sempre havia tingut la pulsió de fer divulgació sobre la necessitat de reconnectar amb la natura, aquesta idea d’observar-la, valorar-la i estimar-la. A més, va arribar un moment en què vaig adonar-me que aquest esforç que jo feia per divulgar el canvi climàtic estava contribuint a ocultar la crisi de biodiversitat tan greu que està en marxa i de què no som conscients com a societat.

Com és de greu?

— Hi ha evidència científica suficient per considerar que hui dia vivim una sisena extinció massiva. Un declivi que es mesura en desenes de milers d’espècies que s’esborren cada any del planeta, moltes de les quals ni tan sols coneixem. El biòleg Edward O. Wilson va arribar a estimar que anualment en desapareixen al voltant d’unes trenta mil. Els altres cinc episodis d’extinció massiva previs els hem de buscar al registre fòssil.

La imatge de l’ós polar que es queda sense hàbitat a causa del desgel causat per la crisi climàtica i l’augment de les temperatures uneix en l’imaginari col·lectiu les dues crisis de què parles: la climàtica i la de biodiversitat.

— Quan era petit, al País Valencià hi havia molt de problema de contaminació química dels rius, i la imatge de medi ambient per a mi era el riu Segura ple d’envasos, contaminat. En l’imaginari col·lectiu, tenim la sensació d’estar venint d’altres crisis i anar sumant-ne de noves, com ara la dels plàstics o els PFA [compostos químics que perduren en l’ambient]. Tot és com una gran crisi ambiental de la qual només veiem la part climàtica, perquè encapsula les altres i és més fàcil d’entendre, ja que la podem relacionar amb coses del dia a dia, com ara no poder dormir a les nits per temperatures extremes. Influeix també que tenim un problema de manca d’alfabetització científica com a societat.

Al llibre denuncies la visió utilitarista de la natura: fins i tot quan l’estem admirant i intentant defensar, ho fem des del punt de vista de com ens en beneficiarem.

— Moltes vegades jo mateix he parlat d’espècies o ecosistemes com a aliats contra la crisi climàtica, com ara les marjals, que són zones que poden capturar molt CO₂, encapsular-lo. Però és una narrativa equivocada. Les marjals tenen valor per si mateixes, no perquè ens ajudin a combatre res. El problema és que la nostra visió de la crisi ambiental se circumscriu a la crisi climàtica i, des d’una òptica de buscar major efectivitat dels missatges, alguns grups ecologistes o associacions o fins i tot científics tracten de buscar el ganxo entre la preservació de la biodiversitat i les preocupacions de la gent. On està el ganxo? En les emissions de carboni. Al final, si la gent està preocupada per les emissions, pel canvi climàtic, per les temperatures, quan et diuen "protegeix les balenes que capturen molt de CO₂", els apel·la.

És efectiu.

— Però una estratègia equivocada. La vida té valor per si mateixa. Sense buscar justificacions econòmiques o utilitàries. Les balenes són una meravella increïble, tenen cultura, transmissió de coneixements, llenguatge... I canten! De fet, la protecció d’aquests majestuosos cetacis comença quan es descobreixen els seus cants als anys 60 del segle passat. Ens vam adonar que aquests animals són capaços de coses fantàstiques.

Cal conèixer i estimar, defenses al llibre, per voler protegir els éssers amb qui compartim el planeta.

— La fascinació pel món que ens envolta és clau, la biofília de què parlava el biòleg Edward Wilson. A mi m’agrada que hi haja moltes plaques solar als terrats de València, però no m’emociona. En canvi, sí que m'emociona que en un jardí al costat de casa hi haja un falconet, o l’altre dia un mosquiter es posés al meu balcó, o veure un pit-roig mentre passejo. Eixes meravelles hi són, i quan a la gent li ho mostres, s’adona de tot el que s’estava perdent. Desconnectar de la natura és molt fàcil perquè la majoria vivim en entorns urbans, amb tants inputs tota l’estona que ens fan no tenir ni temps per aturar-nos a mirar una papallona en un jardí. Cal recuperar eixa lentitud, eixe parar. Tinc l’esperança que aquesta revolució i aquesta lluita enfront d’aquesta crisi d’extinció vinga no per una qüestió dels serveis que presta la natura, o dels diners que podem guanyar si conservem els ecosistemes, sinó per una qüestió visceral de les entranyes: hem de conservar això perquè nosaltres també som natura, perquè ens emociona.

Aquesta biofília també ens impulsa a viatjar a zones prístines naturals per gaudir-les i admirar-les. Però això també és una pressió més al medi ambient.

— Podem i hem de trobar vies per reconnectar amb la natura més properes. No tan sols hem de pensar en grans espais naturals o zones prístines, vastíssimes, sinó en la vora de casa. El potencial més gran de rewilding o renaturalització passa pels jardins. Quan hi ha gespa tallada allò és un desert per a la biodiversitat, no ofereix cap aliment als pol·linitzadors. Només que en lloc de gespa hi plantéssim plantes autòctones, sense massa manteniment, el potencial de recuperació de natura seria enorme. Pensem en els escocells, en jardins a prop de casa, en parcs, en rotondes verdes, en zones agrícoles o solars abandonats. Cal que ens reapropiem dels espais per restaurar la natura.

Defenses la necessitat de retirar-nos de la natura, de deixar espai a altres espècies perquè hi visquin, i també de retirada metabòlica.

— Cal menjar menys carn i, en particular, alguns tipus de carn. No dic amb això que haguem de fer-nos tots vegans, sinó que hem de menjar menys carn. El 80% del que està cultivat al nostre planeta és per alimentar els animals que ens cruspim una part petita de la humanitat.

Els percentatges que reculls al llibre són impactants.

— Vaig haver de comprovar-los diverses vegades perquè no els podia creure. La meitat de la terra habitable del planeta l’utilitzem per proveir-nos d’aliments. Dels 48 milions de quilòmetres quadrats el 80% es dediquen a la ramaderia i tan sols un 16% a cultivar els aliments que ingerim directament els humans. Gran part de la superfície que ocupem ho fem per donar menjar al volum absolutament insostenible de carn que mengem i de què ens beneficiem una part petita de la població mundial. Hem de retirar-nos d’aquesta alimentació insostenible, que no és saludable, com reitera l’OMS; el consum excessiu de carn roja es relaciona amb càncer i malaltia cardiovascular. Quin sentit té cultivar milions i milions d’hectàrees per fer créixer soja que després s’envia a Europa per engreixar animals que després exportarem a la Xina? Per cert, això dels porcs a Catalunya és tot un tema... I no tan sols hem de fer una retirada metabòlica, sinó del model de consum exacerbat que tenim. Tot està interrelacionat. I la Terra no pot amb tant de consum per part d’un percentatge petit d’humans.

La responsabilitat de reduir el consum o consumir de manera més respectuosa sol recaure en l’individu. No hauria de ser en l'àmbit estructural i social?

— És injust carregar en les espatlles de la gent un estil de vida que és car, com és el de ser sostenible o ecològic. I, a més, resulta culpabilitzador. Calen condicions de vida i això demana legislar. Per exemple, en matèria de transport públic, no vull ser el superheroi de la ciutat per no agafar el cotxe. A València optar pel bus o el metro és un acte d’activisme i de classe social també.

A Catalunya patim Rodalies...

— Per això cal legislació, voluntat política, valentia. Perquè si no, aquesta responsabilitat recau sobre la gent. Quan un té pocs recursos, pren pitjors decisions, sigui en diners o en temps. Si tens una vida precària, amb un marge molt estret de diners després de pagar la hipoteca o el lloguer, esclar que no pots prendre bones decisions; si una persona arriba a casa de treballar a les 8 de la vesprada, no li pots demanar que passi per casa a agafar bosses de tela, que compri al mercat, perquè estarà tancat. O que no agafi menjar en safates de plàstic al súper quan hi arriba que està a punt de tancar. I a sobre la persona marxa amb mala consciència. Fa falta establir unes condicions de vida dignes que facin possible comprar amb una menor petjada ecològica i, en general, viure de forma més respectuosa amb el nostre entorn i amb la nostra salut. Que deixi de ser una qüestió de voluntarisme, o d'ideologia. Que sigui fàcil, directe.