Yadvinder Malhi: "El missatge de «tenim cinc anys per salvar el planeta» paralitza; cal canviar la narrativa"

Quan tenia sis anys, els pares el van enviar a viure amb els avis al Punjab un any, amb la idea que entengués les seves arrels índies. Aquella experiència el va marcar profundament. Allò no tenia res a veure amb seu Essex natal, al Regne Unit, molt més gris i industrial, i va inculcar en Yadvinder Malhi (High Wycombe, Regne Unit, 1968 ) admiració, curiositat i passió per la natura. Avui, aquest professor de ciència dels ecosistemes a la Universitat d’Oxford és una de les veus científiques més reconegudes a escala mundial en la integració de l’ecologia dels ecosistemes a les ciències de la Terra. Els seus treballs sobre canvi climàtic i pèrdua de biodiversitat, sobretot en els boscos tropicals, han estat cabdals. És per això que enguany ha estat distingit amb la 21a edició del Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2025 que atorga la Generalitat de Catalunya.

Malhi conversa amb l’ARA en l’aula magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, on a poc a poc van entrant estudiants que seuen amb atenció a escoltar-lo. Com a bon britànic, es neguiteja quan els ha de fer esperar.

És un ecòleg poc convencional: de fet, va començar estudiant física perquè volia ser astrònom i es va iniciar a la recerca de camp com a meteoròleg.

— Estudiant física a la universitat em vaig adonar que fer astronomia significava passar moltes hores assegut darrere d’un ordinador. I a mi m’agradava estar a l’aire lliure, envoltat de les coses que estudiava, fer treball de camp, sentir aquella humilitat d’estar envoltat de l’objecte del teu estudi. Eren els anys 80, el canvi climàtic començava a emergir com a àrea d’estudi i vaig quedar molt influït pels llibres de James Lovelock i la seva teoria Gaia que, més enllà dels detalls, que són controvertits, suposava una visió del món com un tot interconnectat que em va inspirar molt. I va ser aleshores quan vaig pensar que volia utilitzar els meus coneixements de física per aplicar-los a aquests reptes globals, com el canvi climàtic, i també per entendre com funciona el món.

I això és l’ecologia.

— Així és, la ciència del món natural i de com tot encaixa, una manera d’apreciar la meravella del món viu, de com funciona i dels misteris que encara no entenem. Alhora, és una de les ciències més importants, perquè permet pensar de forma holística sobre els reptes que afrontem i sobre les interconnexions entre espècies, entre humans i no humans. Haver estudiat física em va ensenyar a simplificar la complexitat. Hi ha un llibre de text molt famós que es diu Considera una vaca esfèrica. Planteja que, si vols calcular l’energia d’una vaca, el més fàcil és suposar que és una esfera. Així, les matemàtiques són senzilles. Evidentment, una vaca no és una esfera, però la pregunta és: fins a quin punt pots avançar amb aquesta simplificació abans que necessitis afegir-li potes o cap? Aquesta manera de pensar permet abordar sistemes complexos, com una selva tropical, partint dels principis bàsics i afegint complexitat a mesura que cal. I crec que Margalef, tot i no haver estat físic de formació, pensava d’una manera molt propera a les ciències físiques, buscant patrons subjacents d’energia i de resposta dels ecosistemes. En el seu temps era una visió molt poc comuna i molt original.

Afirma que li agrada fer ciència en llocs difícils.

— El meu doctorat va ser en meteorologia i clima, el que em va portar a treballar molt a l’Àfrica Occidental, al Níger, al Sahel, estudiant l’aigua i la sequera, intentant entendre fins a quin punt la degradació per sobrepastura afectava la transpiració de les plantes i contribuïa a la sequera. Tot i que, finalment, vam veure que no era tan rellevant, perquè l’origen principal era l’oceà. Però sí que vaig descobrir que m’agradava fer ciència en llocs difícils, acampar al Sahel amb els nòmades fulani sota les estrelles, fent recerca. També vaig adonar-me que tenia habilitats per fer coses tècniques en llocs complicats i gaudir-ne, tant de la cultura com del menjar i del contacte amb la gent.

— Després em van contractar com a postdoc per anar al Brasil. En aquell moment, estava emergint una nova tecnologia per mesurar fluxos de carboni i volíem saber si l’Amazònia absorbia diòxid de carboni i fins a quin punt ajudava a frenar el canvi climàtic. Per esbrinar-ho, vam construir una torre a la selva per mesurar el flux de carboni, “l’alè del bosc”, durant un any. Aquell treball va demostrar que sí, que el bosc absorbeix CO₂, i que el ritme del canvi climàtic seria un 20% més ràpid si les selves tropicals no absorbissin carboni. I mentre era al Brasil, vaig aprendre portuguès als bars de Manaus i em vaig enamorar del bosc tropical. Mirar un mapa i comprovar que la selva s’estenia mil quilòmetres en totes direccions era impactant. La humanitat semblava tan petita en aquelles dimensions...

Des d’aquell moment, ha centrat la seva recerca en estudiar l’ecosistema més complex, la selva amazònica.

— De fet, vaig aprendre ecologia al Brasil, en part perquè vaig haver d’esperar mesos que el meu material per fer recerca travessés la duana. I això em va fer que passés molt de temps a la biblioteca llegint sobre ecologia tropical. Em sento molt orgullós del treball que vam fer allà, perquè va ajudar a protegir l’Amazònia. Vam demostrar el paper de la selva com a embornal de carboni i això va influir en el govern brasiler, que va declarar que calia frenar la desforestació. Fins aleshores, el discurs era “hem de talar la selva per desenvolupar-nos”, però això va canviar gràcies a la ciència i també al fet que formàvem científics brasilers que després van ocupar llocs al govern i a ONG. Hi havia veus locals fortes que entenien per què l’Amazònia era important, i això va ajudar a canviar el seu futur.

Per què la selva tropical és crucial per entendre els efectes de la crisi climàtica?

— Els tròpics són les zones més estables climàticament del planeta, i, per tant, un petit canvi de temperatura pot portar espècies a condicions a les quals no s’han enfrontat en milions d’anys. Cal entendre fins a quin punt poden adaptar-se els boscos a aquests canvis i què passa si no poden fer-ho, perquè això afecta tot el planeta: si l’Amazònia passa de ser un embornal de carboni a ser-ne una font, ens costarà molt més estabilitzar el clima, perquè pot passar d’ajudar-nos a frenar la crisi climàtica a accelerar-la. Per això cal entendre quins son els límits, per protegir i mantenir l’Amazònia: és vital per al nostre futur.

Quines són les principals amenaces a què s’enfronta l’Amazònia?

— Històricament, la desforestació. Ara s’està reduint gràcies a les polítiques del govern brasiler i d’altres. Però el foc està emergint com una nova amenaça: el clima està assecant la selva i això sumat a la desforestació crea les condicions perquè els incendis s’estenguin.

Estem a temps de recuperar els hàbitats perduts?

— Depèn. Restaurar exactament el paisatge que hi havia abans és molt difícil, sobretot perquè el clima ja és diferent. Però sí que podem restaurar processos ecològics, sistemes seminaturals que siguin adaptables al canvi climàtic. És a dir, un bosc madur de l’Amazònia triga segles a recuperar la seva complexitat, però podem restaurar part d’aquella funcionalitat. I això ja és valuós. Cal deixar de lamentar que no podem tornar al passat i centrar-nos en el que sí que podem millorar. A Oxford, dirigeixo el Centre for Nature Recovery o Centre de Recuperació de la Natura. Definim la “recuperació” com “ajudar la vida a prosperar restaurant la relació dels humans amb la resta del món natural”. És ajudar la vida a prosperar –no tornar al passat–, és restaurar relacions –personals, socials, polítiques–, i és reconèixer que la humanitat forma part del món natural, no n’està separada.

Això també s’aplica a Europa?

— Exacte. Tant a l’Amazònia com als paisatges agrícoles d’Europa o a les ciutats. Hem d’aplicar aquesta mentalitat a tot arreu.

Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’agricultura provoca almenys el 50% de la deforestació mundial, sobretot per a la producció d’oli de palma i soja.

— La petjada global de l’agricultura sembla haver-se estabilitzat i fins i tot comença a retrocedir. A Espanya, per exemple, hi ha molt abandonament rural. Això té els seus problemes, però també implica oportunitats per a la natura. Podem fer una agricultura més respectuosa, crear corredors naturals entre camps, pensar en el disseny del paisatge amb la natura en ment. També és cert que la població humana es començarà a estabilitzar d’aquí a 20 o 30 anys. Això pot obrir oportunitats per restaurar la natura si estem preparats per aprofitar-les.

I mentrestant, Trump apunta als recursos petrolers i de gas en una zona protegida d’Alaska, refugi de la vida salvatge de l’Àrtic.

— Cal seguir lluitant contra aquestes accions i denunciar-les. Però també cal oferir un relat d’esperança. Ara estem en un moment políticament complicat, però crec que hem de plantar llavors per quan el pèndol torni a moure’s. Potser la gent s’ha cansat de les històries de desastre, i busca històries més simples. Hem d’oferir històries de futur on humans i natura prosperin junts sota un clima estable. De fet, estic treballant amb el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament per crear un nou índex de desenvolupament humà que incorpori la relació amb la natura. La idea és que el desenvolupament no es mesuri només pel benestar humà, sinó també pel benestar de la biosfera.

Optimista de mena?

— Em defineixo com un “optimista clarivident”, que vol dir entendre el problema sense minimitzar-lo, però preguntant-se què podem fer. El relat de “tenim cinc anys per salvar el planeta” pot ser útil per mobilitzar, però també paralitza. Cal canviar la narrativa: treballar amb la natura per restaurar-la dona sentit i esperança.

Què significa per a vostè rebre el Premi Margalef?

— Em sento molt honorat per molts motius. Margalef és una figura fonamental en l’ecologia, el primer gran ecòleg de Catalunya i d’Espanya. Curiosament, jo no havia llegit gaire la seva obra fins ara, però en preparar el premi vaig submergir-m’hi i em va sorprendre com d’avançades eren moltes de les seves idees. Potser no van tenir el reconeixement que mereixien en el món anglosaxó, però avui continuen sent molt rellevants. També em sembla admirable que un govern dediqui tanta energia a un premi d’ecologia que porta el nom d’un dels seus científics. És una manera magnífica de celebrar la ciència ecològica i la seva importància per a la societat.