Una marea groga amenaça amb enverinar el paisatge de Catalunya

Amagada al bell mig del conjunt de serralades prepirinenques –la del Cadí, el Pedraforca i les muntanyes del Port del Comte– hi ha la vall de la Vansa-Tuixent, un lloc deliciós amarat de boscos, prats i poblets ancorats en el temps. I és aquí, des de fa ja quatre anys, on l’associació Defensem la Vansa organitza batudes populars amb veïns, ramaders, agricultors i estiuejants per combatre una floreta groga –aparentment inofensiva, però que és de les 20 plantes més perilloses de Catalunya– que ha esdevingut una plaga que amenaça amb enverinar aquest paratge natural i acabar amb l’economia de la zona.

“Encara som a temps d’evitar-ho”, assegura amb determinació Daniel Siscart, al capdavant d’aquesta iniciativa i que a inicis d’agost va coordinar una de les últimes accions populars per eixarcolar els camps.

Aquest ecòleg i biòleg seguia de feia anys amb preocupació el cas de la solana de la Cerdanya, on a les pastures de Guils, Lles, Bellver i Aransa a la tardor es veuen grans esteses grogues; també passa a Andorra i en altres zones del nord-est del Pirineu. Per això quan a la Vansa van començar a aparèixer els primers exemplars, li van saltar totes les alarmes i va decidir entrar en acció ràpidament. Va començar a organitzar xerrades i tallers amb l’objectiu de conscienciar la gent de la vall del perill ambiental que implica el seneci del Cap (Senecio inaequidens) i va impulsar un pla d’acció en determinats punts on la planta encara no estava gaire instal·lada per començar a birbar-los.

"Són plantes de la mateixa família que les margarides (asteràcies), molt esteses per Catalunya i la península Ibèrica", explica Joan Pino, director del CREAF i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). "Molts senecis són autòctons, però alguns han estat introduïts pels humans recentment i han esdevingut invasors", afegeix. És el cas del seneci del Cap, provinent de Sud-àfrica, que és tòxic per al bestiar i perjudica la biodiversitat local. També és un risc per a la salut humana, perquè passa a aliments com la llet, la mel, els ous, les herbes per fer infusions i tes, i espècies aromàtiques, entre d’altres. I el consum habitual s'associa a toxicitats al fetge i risc de càncer.

Passa el mateix amb el Senecio pterophorus i l’angulatus, que fan estralls des de fa almenys dues dècades en molts espais naturals del litoral i prelitoral, com ara el delta del Llobregat, Collserola, Montjuïc, i també al Garraf. A diferència del de muntanya, que floreix a la tardor i l’hivern, aquests altres dos més metropolitans floreixen a la primavera.

“Al juny, si passejaves pel delta del Llobregat, podies veure la llera del riu tenyida per complet de groc”, indica Pino, que va identificar en aquest espai protegit del Baix Llobregat individus de pterophorus a finals dels 90 i començaments dels 2000, quan feia un estudi sobre l’impacte ambiental que tindria la tercera pista de l’aeroport. Des d’aleshores, el CREAF ha anat documentant com la planta s’ha expandit per les lleres i planes al·luvials dels rius Llobregat i Besòs, fins a arribar a diversos espais naturals, com el Montseny i el Montnegre-Corredor.

La principal hipòtesi és que aquestes espècies de seneci sud-africanes van arribar en algun moment de la segona meitat del segle XX vinculades al comerç de la llana. La planta escampa les llavors amb una estructura de plomall que fa que volin –les típiques esferes blanques que els infants bufen al camp–, i això afavoreix que les llavors quedin ben atrapades en la llana de les ovelles. Les indústries tèxtils a Europa importaven la llana, la rentaven amb aigües de pous i rius, i abocaven la que sobrava novament al medi. Això va propiciar que el seneci s’establís a les vores dels rius, i a poc a poc anés colonitzant territori al centre d’Europa fins a arribar als Pirineus, travessar-los i aterrar a casa nostra.

Així també, segurament, va aparèixer a Catalunya el pterophorus, identificat per primer cop als anys 80 al Vallès. Eva Castells, investigadora de la UAB i el CREAF, experta en toxicitat de les plantes, explica que el més probable és que entrés pel riu Ripoll, a Sabadell, on, de fet, és on es van trobar els primers individus. Allà, entre Sabadell i Terrassa s'estenia la indústria tèxtil més important d’Espanya i els científics consideren que va haver de ser el focus de la invasió. A diferència del del Cap, el pterophorus creix en climes mediterranis i més humits, per això es troba a la costa catalana, així com a Austràlia i les regions del nord d'Itàlia adjacents a França.

Eliminar la competència

Com passa amb moltes espècies exòtiques, per poder establir-se en un territori nou i colonitzar-lo i esdevenir invasora, cal que els hàbitats estiguin degradats: zones que pateixen alteracions freqüents, com els entorns periurbans on se solen obrir rases per posar-hi canonades; àrees que han cremat en incendis, o conreus abandonats o prats sobrepasturats. “Tot això –explica Castells– genera finestres d’oportunitat que aquestes espècies aprofiten”.

I a això s'hi suma que el seneci té, a més, una capacitat colonitzadora brutal. “Quan s’instal·la, compta amb unes substàncies al·lelopàtiques que impedeixen que altres plantes germinin. A més, fa unes 10.000 llavors per planta de mitjana, fet que li atorga una capacitat de reproducció extraordinària”, destaca Siscart, des de la vall de la Vansa-Tuixent.

Un risc també per a la salut humana

“Desplacen altres espècies, provoquen canvis en les comunitats i ecosistemes, comporten pèrdua de biodiversitat, tant de plantes com dels organismes que en depenen”, apunta Castells, i Pino hi afegeix que “poden confondre els pol·linitzadors”, a més de resultar tòxics per a insectes i herbívors. “El de muntanya segur que ho és; el pterophorus se sospita que també, però encara no ho sabem del cert”, matisa el director del CREAF.

La toxicitat dels senecis es deu al fet que contenen unes substàncies anomenades alcaloides de la pirrolizidina que afecten el fetge, sobretot dels animals vertebrats, i poden causar-hi lesions, fins i tot tumors, quan en mengen de manera repetida, apunta el també investigador del CREAF Eduard Pla.

Precisament, aquestes substàncies els fan amargs, cosa que fa que els herbívors evitin menjar-ne. Però quan els animals no tenen cap altra opció, com quan són en estables, o si aquestes plantes acaben barrejades amb el farratge en sec, en mengen i poden acabar intoxicats. “Per una mossegada no passa res, cal una ingesta repetida”, insisteix Castells, que alerta: “Aquestes substàncies alcaloides tòxiques poden passar a la llet de les vaques, o als ous de les gallines. I poden estar presents també a la mel, perquè també hi són al pol·len, o en infusions d’herbes o espècies aromàtiques”.

En aquest sentit, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, l’EFSA, ha publicat diversos documents sobre alcaloides de la pirrolizidina, tant en menjar per a humans com en pinso per a bestiar, i ha establert un límit màxim admissible per quilo corporal i dia, per evitar el risc de desenvolupar un càncer. “Cada dia publiquen alertes alimentàries per risc d’alcaloides. No cal generar alarma en la població, però tampoc minimitzar el perill. Hi ha risc real que aquestes substàncies, que no es degraden, entrin a la cadena alimentària”, adverteix Castells.

Controlar-ne l’expansió

Quan una planta exòtica s’ha establert en un ecosistema i està en fase de colonització resulta extremadament difícil i costós erradicar-la. Els experts consultats per a aquest reportatge coincideixen a destacar que el millor és intentar controlar-la en zones especialment valuoses i espais protegits, i posar molts esforços en les fases de prevenció i vigilància per tal d’evitar-ne l’arribada.

“L’experiència que ens ve de llocs on fa més temps que està implantada ens diu que l’únic a què podem aspirar és a controlar-la, però no a revertir la seva presència al territori”, assenyala Pla, que treballa en el projecte europeu Life Pyrenees4Clima, que busca adaptar la regió dels Pirineus al canvi climàtic. De fet, en el marc d’aquesta iniciativa, coordinada per l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC) de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), que té finançament europeu, els investigadors aconsellen agricultors i ramaders perquè incorporin pràctiques que en controlin l’expansió i redueixin els riscos d’intoxicació.

“Sovint els pagesos i els ramaders, amb bona fe, però equivocadament, llauren els camps on la troben, o la seguen, i això és un error que encara l’escampa més”, alerta Siscart. Per si no n'hi hagués prou, el seneci també és resistent als herbicides. Així que l’única manera de tallar l’expansió, afirma aquest ecòleg, és “arrencar-la”; una solució, però, que no és compartida per tota la comunitat científica, que estudia diferents estratègies.

Així i tot, a petita escala, a la vall de la Vansa, sembla que els està funcionant. “Si arrenques la planta, a la tardor següent la tornaràs a veure. Però cal ser pacient i fer-ho de manera consecutiva diverses temporades”, explica Siscart, que destaca: “És important no tocar la planta quan fa llavor, entre el setembre i el novembre. I arrencar-la i deixar-la allà mateix, o com a molt llençar-les als marges on hi ha més vegetació, perquè allà encara que tingui llavors no proliferarà”.

En les zones de la vall on han fet actuacions comencen a veure'n resultats, mentre que a la resta el seneci s'estén com una taca d'oli i arrasa al seu pas pastures i espècies autòctones com l’espígol, la sajolida, l’hisop i la farigola. “Molts ramaders que subsisteixen amb una explotació petita, quan perden les pastures, abandonen. I amb ells perdem paisatge, i socioeconomia. Però encara som a temps de parar-ho”, afirma convençut aquest biòleg.