Enguany fa vint anys de la mort de Ramon Margalef i López (1919-2004) i cinquanta de la publicació del seu immens tractat Ecología (Ed. Omega, 1974). Margalef fou extraordinari, com a científic i com a persona. En les dècades del 1950 i 1960, fou el científic espanyol de qualsevol àmbit amb més citacions d’altres autors. Fou un innovador en limnologia (l’estudi ecològic de les aigües continentals), ecologia marina i ecologia teòrica. El seu llibre Perspectives in ecological theory (1968, University of Chicago Press) tingué un gran impacte. Ha estat considerat un dels tres científics espanyols més destacats, amb els premis Nobel, Ramón y Cajal i Severo Ochoa, i això el converteix en el més gran científic català. Cap ecòleg ha rebut el Nobel, però ell guanyà el premi canadenc Huntsman, considerat el Nobel de l’oceanografia, i prestigiosos premis a França, Mònaco, Alemanya, Itàlia i, naturalment, Espanya i Catalunya. Fou membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units i rebé sis doctorats honoris causa, entre els quals a França, el Canadà i l'Argentina. Els seus articles del 1958 (The theory of information in ecology, publicat abans en català) i del 1963 (On certain unifying principles in ecology) figuren entre els més influents en la biologia del segle XX. Va escriure molts llibres, a més dels ja esmentats, entre els quals el també immens Limnología (1983, 1011 pàgines), La biosfera: entre la termodinàmica y el juego (1980), Teoría de los sistemas ecológicos (1991), Oblik Biosphere (1992, en rus), Our Biosphere (1997, que vaig traduir al català el 2013) i molts més.
Margalef tenia una visió integradora del funcionament i l’estructura dels ecosistemes, on es produeixen els processos evolutius, i l’elevà al conjunt de la biosfera. Contribuí a il·luminar el lloc i paper dels humans en la seva relació amb la resta de la natura. Va escriure articles i llibres i el guió d’alguna exposició, on explicà què hauríem de tenir present per no destruir l’ambient que ens permet viure. Advertia que la vida no necessita els humans, però nosaltres sí que necessitem la vida. En som part. Ara que molts biòlegs de laboratori, exaltats pels èxits de la biologia molecular, mostren cert menyspreu pels naturalistes, i que aquests van desapareixent de les universitats, és bo recordar la tradició dels Humboldt, Darwin, Wallace, Hutchinson, Mayr o E.O. Wilson, entre els que té un gran lloc Margalef, que han contribuït no sols a entendre millor la natura, sinó també a entendre’ns millor a nosaltres mateixos. A classe o parlant amb en Margalef, treballant amb ell, apreníem sobre la vida i el món.
Investigador i savi
Afeccionat des d’infant a l’observació dels organismes de basses i estanys, fou mobilitzat el 1938 i, acabada la Guerra Civil, va haver de fer un servei militar de tres anys. Després es guanyà la vida en una companyia d’assegurances, però seguint la seva vocació mantingué una relació amb l’Institut Botànic de Barcelona, va fer la carrera, es construí ell mateix un microscopi, publicà treballs de limnologia i llegí la tesi el 1951. Havia estat als Estats Units, on els ecòlegs el coneixien, i treballava a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (avui Institut de Ciències del Mar), que dugué a un molt alt nivell i del qual fou director entre 1966 i 1967, just quan jo acabava la carrera, motiu pel qual no vaig fer la tesi amb ell. El 1967 esdevingué el primer catedràtic d’ecologia a l’Estat, a la Universitat de Barcelona. De fet, l’edifici de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona duu el seu nom, Margalef. També el duen un jardí a Montjuïc i un institut de recerca a Alacant.
Margalef fou professor meu durant la carrera. Després vaig treballar un temps a Edicions Omega, com a revisor, i una mica els assessorava sobre llibres de biologia publicables. Vaig suggerir el nom de Margalef per fer un text d’ecologia i la proposta quallà en aquell tractat de fa cinquanta anys: el va escriure en menys d’un any, amb la seva Underwood anacrònica. Fou el llibre d’ecologia més complet mai escrit. Vaig aconseguir les oposicions de professor agregat d’ecologia a l’Autònoma beneficiant-me de l’accés a les galerades del llibre. Després vaig mirar de posar en marxa l’ecologia terrestre a casa nostra i Margalef tornà a ser decisiu: ens posà en contacte amb investigadors nord-americans amics seus i acceptà la direcció inicial d’un projecte amb ells sobre funcionament de boscos mediterranis. Després donà suport a la meva proposta de crear un centre de recerca, el CREAF, un consorci de la Generalitat que avui té més de dues-centes persones treballant-hi.
Margalef era no sols un gran investigador, sinó també un savi. Tenia l’amplitud de mirada, la humilitat, la calidesa humana i la generositat que calen per merèixer aquest qualificatiu. La seva dona, Maria Mir, que morí vuit dies després d'ell, l’ajudà en tots els aspectes. L’admiració i l’estimació per Margalef les compartim tots els que el vam conèixer. Tenim el deure de recordar-ne el llegat a les noves generacions.
Jaume Terradas és catedràtic honorari d'ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va promoure i dirigir el CREAF durant deu anys.
