Núria Casacuberta Arola: “Portem 50 anys abocant molts més residus nuclears als oceans legalment que els que van vessar-se a Fukushima”

Núria Casacuberta Arola (Malla, 1982) és ambientòloga, investigadora i professora d’oceanografia física i de traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zúric (ETHZ). Utilitza els isòtops radioactius que s’alliberen als oceans per estudiar els corrents marins a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, i de quina manera el canvi climàtic els està modificant, fet que tindrà profundes implicacions en el clima de la Terra.

El 2021, el Consell Europeu de Recerca li va atorgar una beca –ERC Consolidator Grant–, molt competitiva, per engegar el projecte Titanica, amb què ha fet un mapatge d’aquests traçadors a l’Àrtic, que, juntament amb el Mediterrani, és un dels punts del planeta més vulnerables a l’emergència climàtica. A punt d’acabar-lo, el 2026 s’instal·larà a Barcelona, a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), per fer-ne la continuació, Nautilica, un projecte finançat per la Fundació Ramón Areces.

Com va començar a treballar en radioactivitat?

— A la Universitat Autònoma de Barcelona buscaven algú per a un projecte a Flix, on hi ha una indústria que produeix fosfat bicàlcic per fer additius animals, un procés industrial en què es concentra molta radioactivitat natural. Al meu doctorat, vaig estudiar el flux de radionúclids en cada un dels passos.

Aquesta radioactivitat natural és perillosa?  

— Ho és tant com l’artificial, i n’hi ha a tot arreu, fins i tot el nostre cos en té, perquè és una propietat bioquímica. Els éssers vius estem formats de carboni, i dins d’aquest element hi ha el carboni 12 i el 13, que són isòtops no radioactius. Però també hi ha el 14, que sí que ho és, tot i que està present en una proporció més petita que els altres. És el que es fa servir per datar restes, com ara un esquelet que es trobi en un jaciment arqueològic.

Com va saltar de Flix a Fukushima?

— El 2011, un mes després de llegir la tesi doctoral, es va produir l’accident nuclear de Fukushima. La Institució Oceanogràfica Woods Hole, a Boston (EUA), volia organitzar un equip internacional per anar a mesurar la radioactivitat de l’oceà Pacífic i el meu supervisor de tesi em va oferir anar-hi. Ni ho vaig dubtar! Com que en aquell moment no hi havia vaixells d’investigació per anar-hi, recordo que ens en van haver de deixar un de Hawaii, molt vell i rovellat, el Kai’mikai-O-Kanaloa. I així va començar la meva història com a oceanògrafa.

Quina tasca hi va fer?

— Des de la costa vam recollir aigua en diferents coordenades i profunditats, que l’equip ens vam emportar per estudiar cadascú al seu respectiu laboratori. En el meu cas, de nou a la UAB, vaig estar-me tres mesos analitzant l’estronci 90. En un reactor nuclear, el combustible radioactiu conté sobretot urani 235, que és l’isòtop que genera la fissió i et dona l’energia nuclear. Si el divideixes, n’obtens diferents productes, alguns radiològicament més perillosos que d'altres perquè es poden incorporar en el cos humà o en els animals que consumim, com ara l’estronci 90, que passa a l’esquelet de qualsevol organisme. En el cas de Fukushima, era rellevant saber si havia passat als peixos que consumia la població i si hi havia risc per als humans. També vam mirar el iode, que s’incorpora a les tiroides i pot causar càncer.

Què vau trobar?

— Els nivells tres mesos després de l’accident eren milers de vegades més alts que els que hi havia abans de l’accident. Malgrat que no eren radiològicament perillosos per a la població, calia endegar un procés de monitoratge per veure si la radiació s’acumularia en organismes. Des d’aleshores, anem cada any a Fukushima a mesurar, per entendre també quins són els moviments d’aigua i la capacitat de l’oceà de transportar i diluir aquests isòtops. És paradoxal perquè, tot i que els ulls estaven i estan posats a Fukushima, el problema gros està en un altre lloc i és legal.

Es refereix a les centrals nuclears?

— Quan una central nuclear no ha cremat tot l’urani 235 del combustible que ha fet servir, el porten a indústries de reciclatge, que el reprocessen per tornar a crear nou combustible nuclear. A Europa tenim dues d’aquestes indústries, una a França i una altra a Anglaterra, que des dels anys 70 han produït molt combustible nuclear i han generat molt residu radioactiu, com per exemple l'urani 236 o els productes de fissió. Cada cert temps, els aboquen al mar de forma legal i controlada. De fet, n’han deixat anar molt més del que ha llençat Fukushima després del 2011...

Com pot ser?

— Hi ha unes agències reguladores que, en teoria, estableixen les quantitats segures que es poden vessar als oceans. Com que les centrals de reprocessament avisen de quan faran aquests abocaments i quines quantitats tiraran al mar, nosaltres els aprofitem per a la nostra investigació: és com si tiressin aneguets de diferents colors al mar; mesurant des dels mateixos punts de l’Àrtic i del Nord-atlàntic, podem calcular el temps de trànsit de les aigües, com es mesclen quan circulen, cap a on es dispersen, i si aquestes mesures canvien amb el temps. Combinem diferents traçadors radioactius –o aneguets de colors– com ara l’urani 236, el iode 129, el carboni 14, i altres radionúclids que surten d’aquestes indústries de reprocessament nuclear.

 Com utilitzeu aquests radioisòtops per estudiar la crisi climàtica?

— Lidero Titanica, un projecte finançat per la Comissió Europea en què amb el meu grup de l’ETH Zurich hem mapat aquests isòtops a l’oceà Àrtic i el Nord-atlàntic i hem començat a traçar-ne els recorreguts, els temps de trànsit, les mescles. Ara tenim un mapa i el següent pas serà establir una variabilitat temporal per, precisament, poder veure com han canviat els corrents. Això ho farem en el projecte de continuació de Titanica, que acabarà l’estiu del 2026, que es diu Nautilica i que portaré a terme a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), a Barcelona. De moment, ja estem veient canvis en la forma com circulen i es mesclen les aigües atlàntiques a l'Àrtic.

Quins canvis?

— L’Àrtic era abans un oceà molt estratificat, amb una capa de gel, una altra d’aigua freda i molt dolça en superfície i una capa de salinitat que separava aquestes aigües superficials i gelades de les aigües atlàntiques, molt més calentes, que entren confinades a uns 200-600 metres de fondària. Amb l’emergència climàtica, aquestes aigües atlàntiques són cada vegada més calentes, cosa que fa que es dissolgui aquesta protecció salina que té l’Àrtic, i catalitzen el procés de descongelació. És a dir, que el desgel no és tan sols a causa de la calor atmosfèrica, sinó que les mateixes aigües que entren de l'Atlàntic tenen prou temperatura per fondre el gel.

Per què se centren en estudiar l’Àrtic?

— Perquè és l’oceà que està canviant més de pressa. Com que és molt confinat i petit, els efectes de l’escalfament global s’amplifiquen, com passa amb el Mediterrani. A més, està connectat amb el Nord-atlàntic, una zona crucial on es produeix el moviment de formació d’aigües profundes. Hi ha aquests canals on les aigües que arriben de l’Àrtic, que s’han refredat i densificat perquè l’Àrtic és com una nevera, se’n van a les profunditats dels oceans, i això fa que els oceans continuïn girant de forma permanent. L’Atlàntic és un punt clau per a aquesta formació d’aigües profundes. D’aquí ve una mica l’argument de la pel·lícula d’El dia de demà (2004), que es basa en la idea que si tot aquest moviment de formació d’aigües profundes s’atura, es congela tot l’hemisferi nord.

Plausible?

— El film és una exageració, però els científics hem anat estudiant quins són els efectes d’aquest escalfament global dins d’aquest cinturó de circulació oceànica, si aquest corrent s’atura o no. I és el que intentem respondre. Ens enfoquem en l’Àrtic i el Nord-atlàntic perquè són ara mateix els punts més vulnerables. Si canvien massa, canviarà tot el clima terrestre. Curiosament, encara hi ha molts punts d’aquest oceà que flueix al voltant del pol Nord que no coneixem bé. És per això que enguany anirem al mar de Lincoln, al nord de Groenlàndia, amb el vaixell de recerca trencaglaç alemany Polarstern, per estudiar i intentar entendre precisament la sortida d’aigües dolces per l’estret de Fram, ubicat entre Groenlàndia i l’arxipèlag noruec de Svalbard.

És un privilegi poder accedir a aquests indrets del planeta tan inexplorats i bells.

— No fem això per turisme ni per accedir a llocs on no ha accedit mai ningú, sinó per la passió d’entendre coses que encara no se saben. Jo estic fent ciència, intentant donar respostes a la societat, i tinc la sort de fer-ho en un paisatge fantàstic. Tot i que participar en una d’aquestes expedicions científiques, durant almenys un parell de mesos, convivint amb 80 o 100 persones 24 hores al dia, no és tan bucòlic com pot semblar. Només ho aguantes si t’agrada molt la feina que fas.

Recorda alguna anècdota d'alguna expedició?

— El 2015, tres expedicions coordinades pel programa Geotraces vam sortir de diferents punts del planeta per anar a mostrejar en diversos punts de l’Àrtic. Els europeus vam sortir amb el vaixell alemany Polarstern des de Tromsø, a Noruega. Els americans sortien des d’Alaska i els canadencs feien tot l’arxipèlag canadenc. El 8 de setembre nosaltres ens aproximàvem al pol Nord, que no és res més que una coordenada, on no hi ha res més que una placa de gel flotant a 90 °N. Per a la nostra immensa sorpresa, quan vam arribar vam veure el vaixell americà.

Havien quedat?

— Tot i que l’Àrtic sigui petit, és en realitat un oceà molt gran i vam coincidir el mateix dia en una coordenada on només estàvem 24 hores i seguíem. No ho havíem planificat. El més divertit és que nosaltres vam arribar en el nostre matí, però per a ells era la seva nit. Estàvem al mateix punt geogràfic, amb 10 hores de diferència entre el nostre rellotge i el seu. Vaig baixar al gel i vaig pujar al vaixell americà per saludar un bon amic que estava al laboratori treballant i que no s’havia adonat que el Polarstern era fora. Estava tan concentrat i mig adormit que quan em va veure entrar va pensar que era una al·lucinació. Fins que no el vaig abraçar no es va adonar que era realment jo. Va ser molt emocionant.