Una amiga meva té apuntat el seu fill a l’equip dels alevins H del Centre d’Esports l’Hospitalet, l’Hospi. Els progenitors que tenen fills jugant en lligues infantils em mereixen tot el respecte, els admiro profundament. La raó fonamental per la qual no he progenitat és la por que la criatura resultant em demanés d’apuntar-se a un equip de futbol (i qui diu futbol diu bàsquet, voleibol, tenis...), fet que comportaria l’obligació d’acompanyar-lo a hores intempestives, que van de les vuit del matí d'un dissabte a les nou del vespre d’un diumenge, a jugar en camps i pavellons inhòspits repartits per tota la geografia catalana (perquè, per acabar-ho d’adobar, és la típica cosa que un bon progenitor ha de fer ell mateix: quedes fatal si envies la criatura amb el xofer).

Als psicòlegs no els agrada que els abandonis, que els acomiadis. Segons la seva visió de la teràpia, són ells qui t’han de dir quan pots marxar. Ells finalitzen la teràpia quan ho consideren, que per alguna cosa són els professionals, això s’entén a la primera. Però jo, als meus psicòlegs, al llarg de la meva biografia, els he anat acomiadant, l'un darrere l’altre, sempre que he notat una vibració interior que m’indicava que ja n’hi havia prou, de teràpia. Per tant, com que no he acabat mai el procés, no dec estar del tot centrat. A la vista està.

Dilluns passat, a mig matí, vaig anar a la roda de premsa de l’exposició Bad Painting? a Can Framis, una de les seus de la Fundació Vila Casas. L’exposició, com vostès ja deuen haver llegit aquests dies a la premsa, és “un projecte de Carlos Pazos amb la complicitat absoluta d’Eloy Fernández Porta i la col·laboració del MNAC”.

He deixat d’estar tan interessat pel sexe com solia. Aquest canvi d’escenari em fa l’efecte que és a causa de la conjunció de diversos fenòmens. Primer de tot, és evident que hi tenen a veure l’edat i l’hecatombe hormonal que s’hi associa, que en els homes, per raons heteropatriarcals i tal i qual, you know, està infraestudiada perquè, segons anuncia el tòpic de la cultura popular, el rei de la selva ha de seguir fent veure que proveeix de semen a tort i dret, fins a l’últim dels seus sospirs, en un acte de pol·linització urbi et orbi que, a més a més, s’ha d’acompanyar d’un picar constant de punys tancats sobre l’armadura brillant, que cal complementar, esgotadorament (també pel propi mascle), amb crits de guerra, a poder ser eixordadors, crits de guerra d’aquelles guerres d’abans de la invenció de la pólvora, que allò sí que eren guerres. Crec que ara d’això en diuen “gesticulació”.

Cíclicament, llegim o sentim als mitjans de comunicació les declaracions d’homes –acostumen sempre a ser homes, sovint respectables– en les quals asseguren que Barcelona (sempre Barcelona) ja no és la que era. Diuen, per exemple, “s’està destruint la Barcelona que vaig conèixer”. La declaració, la majoria de vegades, es completa amb un reguitzell de noms corresponents a locals desapareguts o que han canviat de tarannà (El Molino, l’Arnau, el Pompeia...) que, sempre segons aquests senyors, ara sí, de Barcelona, són la metàfora de la destrucció (de la destrucció!) de la ciutat que ells vinculen a una època més lliure i canalla (la paraula canalla sempre hi apareix), a una època, en definitiva, més divertida, esclatant, autèntica...

L’altra dia al LateXou amb Marc Giró, que resulta que soc jo i que emeten heroicament a la desconnexió de RTVE Catalunya el diumenge, després de la pel·lícula de la nit, per La 1 i en català, parlàvem amb les senyores Lucía Lijtmaer i Isabel Calderón -estrelles internacionals del podcast gràcies al seu Deforme semanal, ideal total- sobre els exnòvios (fer-ho sobre els examants seria interminable: com que som tan mones i hem estat tan vicioses, seria impossible resumir-ho...). Tot plegat, arran de la facilitat de la Calderón de continuar mantenint amb totes les seves exparelles (quatre, pel cap baix) una boníssima relació en la qual també participa el seu mascle actual, fins al punt que se'n van tots junts de vacances una mica en pla "Isabel y los siete enanitos".

Després de passar-me dues setmanes a l’hospital a causa del covid, amb la pulmonia bilateral de rigor, vaig deixar de beure espirituosos. Primer perquè la mateixa naturalesa de la convalescència no ho propiciava, no en tenia ganes, i, al cap d’uns dies, recuperada la salut del tot, perquè vaig adonar-me que entre beure i no beure la diferència era mínima: no em calia per res.

Doncs ja em sap greu haver d’insistir-los en aquest tema i fer-ho, per postres, des d’una perspectiva similar a altres casos que han estat comentats aquí anteriorment, com són el de Rocío Carrasco, arran de la seva denúncia a Telecinco de la violència masclista que va patir en pròpia pell o, tot just farà dues setmanes, el de Meghan Markle, a Netflix, arran del racisme del qual, segons també denuncia, ha estat víctima, però diria que les crítiques que ha rebut la presentadora de televisió Cristina Pedroche per haver-se embolcallat amb un abric fet amb la lona d’una tenda per a refugiats de l’ACNUR el dia de Cap d'Any tenen un origen similar: una demolidora combinació de masclisme i classisme a parts iguals.

La professora de ciències de l’educació de la UB Montserrat Rifà i Valls va respondre en aquest mateix diari a l’article titulat "Masturba’t a casa de la Najat El Hachmi", també publicat aquí anteriorment, en què l’escriptora, segons la professora, acabava “insinuant que potser Abogados Cristianos no van tan errats quan denuncien la Generalitat per ensenyar a masturbar-se a nens de tres anys”. Resulta que, sempre seguint les consideracions de la senyora Rifà Valls, si aprofundeixes en la lectura i el coneixement del programa Coeduca’t impulsat pel departament d’Educació, la cosa no és ben bé així: la Generalitat no ensenya a ningú a masturbar-se.

Amb el meu majordom, i després de tants anys de convivència semipacífica, només ens relacionem a través de la convocatòria d’un consell d’administració que pot ser ordinari, per discutir les coses del dia a dia, o extraordinari si la cosa a debatre és, doncs precisament això, extraordinària. En definitiva i per resumir, actuem com una family office i ens va molt bé. L’últim consell que hem convocat ha estat aquesta darrera setmana i ha estat extraordinari perquè calia donar resposta als últims esdeveniments. Després d’exposar els punts del dia, hem acordat, per majoria absoluta, que a partir d’ara delinquirem. 

S'ha de ser molt marieta per haver-se commogut veient la docusèrie de la Meghan Markle i el Harry Windsor a Netflix, però és el que tenim els mariques, que som de commoció imprevisible.

-¿Mamá? ¿Me escuchas o estoy hablando solo?

La primera vegada que vam sentir a parlar de les Mitford, les germanes angleses més famoses del segle passat, va ser a meitat dels anys vuitanta, gràcies a Miss Lourdes Pol, la nostra pacient, minúscula i nonagenària professora d’anglès: “Young ladies! You are as wild as the Mitford sisters!", va dir-nos, si fa no fa, un dia que no podia més, amb aquell to de veu que tenia que, tot i sonar suau, resultava, a més d’eficaç, molt contundent.

He quedat amb un amic meu que, malgrat tot, segueix sent heterosexual. Tot i que els apocalíptics creguin fermament que la humanitat és víctima de “la destrucció sistemàtica de les grans identitats naturals [sic], fonament i sentit de les nostres vides, la fe religiosa, la nació, la pàtria, la família, ser home o dona, a càrrec de l’última ideologia que ha parit Occident: la concepció gender”, malgrat tot aquest terrabastall, deia, el meu amic es manté ferm i segueix sent profundament heterosexual.  

De forma sistemàtica i persistent, cíclicament –cada dos per tres, vaja–, apareixen als diaris –en qualsevol diari– articles entre irònics i alliçonadors en què els seus autors, sovint persones acadèmicament solvents (sociòlegs, advocats, politicòlegs i etcètera) expressen el seu desconcert per la gran quantitat de gossos que hi ha, per exemple, a Barcelona. Tots aquests articles s’encapçalen amb la mateixa dada, presumptament científica, intrigant: “A Barcelona ja hi ha més gossos que criatures més petites de 12 anys”.

Té tota la raó del món el senyor Khalid Salman, exjugador de la selecció nacional de futbol qatariana i ambaixador del Mundial de Qatar quan, en declaracions a un mitjà de comunicació alemany, assegura que els “homosexuals” patim un “mal mental”, vaja, que estem bojos o, millor dit, boges.

Allò que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona passa quan tanquen un cinema, tot i que fa anys que no anem a veure pel·lícules, i ha passat aquests dies a causa de l’agressió a una sèrie d’obres d’art per part d’activistes contra el canvi climàtic. Moltes persones a qui l’art els importa un rave (res en contra, aquí som apocalíptics), però també molts d’aquells que, tot i que avantguardistes en un passat no gaire llunyà, avui s’erigeixen en defensors del cànon i del museu com a nova catedral on anar a orar, ara s’esquincen les vestidures perquè han atacat amb suc de tomàquet una obra de Van Gogh i amb puré de patates una altra de Monet sense, diguem-ho tot, que ningú hagi pres mal, excepte, segurament, la persona que estava vigilant la sala del museu de torn (la National Gallery i el Barberini de Postdam, respectivament) en el moment de l’acció reivindicativa, persona a la qual, per cert, és més que probable que hagin amonestat, si no acomiadat, per no haver estat prou atenta. Sé per experiència pròpia, perquè quan estudiava vaig ser vigilant de sala al CCCB i al Macba, que el sou que cobren els guardians de les essències de la nostra civilització és una misèria si tenim en compte que s’hi han d’estar, vigilant les essències, i dempeus!, una quantitat d’hores infinites, de manera que, al final de la jornada, les cames et fan figa i no saps ni qui són aquelles ombres que et passen per davant com si fossis invisible, motiu pel qual acabes odiant tots i cadascuns dels artistes ressenyats en el totxo aquell del Gombrich. Pel poc que cobren els vigilants, creguin-me, poques coses passen.

En una doble pàgina de la secció d’esports del diari El País, que és aquest rotatiu que els independentistes consideren facha i que els fachas consideren bolivarià, hi ha dos titulars relacionats amb la paternitat que, a les meves germanes i a mi, que som com un autèntic cor de tragèdia grega, sempre a l’uníson, ens criden poderosament l’atenció. El primer és una declaració de Keira Walsh, la futbolista que, el mateix dimecres que es publica l’article, s’estrena amb el Barça contra el Benfica (nou a zero a favor de les blaugranes). L’esportista, glòria de la selecció anglesa, declara, suposem que per congraciar-se amb la voluble i sensible afició del seu nou club, que el seu pare, un fanàtic del futbol ibèric, quan ella era una criatura, “me ponía vídeos de Guardiola”. I es veu que ho feia l’home a tort i a dret, sempre i a tota hora, que sort que eren una família de Manchester perquè aquí tu a la teva filla li poses vídeos del Guardiola en looping i et poden retirar la custòdia al·legant adoctrinament sever.

Truco a les meves cosines madrilenyes. Sé segur que m’agafaran el telèfon perquè, des de fa temps i contra tot pronòstic, van caure del cavall camí de Damasc i ara són anticolonialistes, antipatriarcat euroblanc i prefereixen, de llarg, el “Nada que celebrar ” al “Viva España ”. El seu papà, que és Grande de la ídem, es medica amb ansiolítics des que les seves filles, adolescents perdudes, es van revoltar contra l’ordre establert però, malgrat tot i com que noblesse oblige, els segueix pagant a totes dues la quota de Puerta de Hierro, puntualment. Quan les meves germanes i jo mateix li recriminem al nostre progenitor que el nostre oncle els paga a les cosinetes gates la quota del Club i que ell no ens paga ni la d’Assistència Sanitària de Catalunya (no et dic ja el box de la Nueces), ens contesta que “putos fachas i que ens n’anem a pastar fang”... Bé, ell no ens envia exactament “a pastar fang”, ens envia a un lloc que sona molt pitjor i que jo, que, com tots vostès saben, soc finíssim, no em veig amb cor de posar, aquí, per escrit.

Segons informava el diari El Mundo en la seva edició de paper en un article a doble pàgina dilluns passat, “el rey hizo que la Princesa Leonor asistiera a la grabación de su histórico discurso tras el 1-O ”. Segons explica Marina Pina, la periodista que firma el totxo, Felip VI “quiso que su hija, la Princesa Leonor, Heredera al Trono, estuviera presente y fuera testigo del momento para conocer la trascendencia histórica. Como Juan Carlos I hizo con él la noche del 23-F ”.