"Masturba't a casa" o descolonitzar el desig
A finals dels noranta, Deborah Britzman animava el professorat i els infants a ser etnògrafs de la sexualitat, mentre recordava que l'experiència de la sexualitat és anterior al coneixement que en tenim, a la seva comprensió. Com a etnògrafes de la sexualitat, ens deia, podem explorar el lligam entre aprenentatge i plaer, des de la base que "sense sexualitat no hi ha curiositat". La sexualitat en el currículum escolar genera controvèrsia i modula la relació entre els adults/la institució i la infantesa. A l'article "Masturba't a casa", Najat El Hachmi qüestionava algunes propostes didàctiques del programa Coeduca't, de les quals afirma que tenen un "dubtable valor pedagògic" per acabar insinuant que potser a Abogados Cristianos no van tan errats quan denuncien la Generalitat per ensenyar a masturbar-se a nens de tres anys.
El programa Coeduca't, impulsat pel departament d'Educació, consta de formacions presencials i virtuals descentralitzades adreçades a professorat de tots els nivells del sistema educatiu català: infantil, primària i secundària. El curs passat vaig observar algunes d'aquestes sessions en què les formadores del Coeduca't 1 assumien la responsabilitat de presentar temes complexos, conduir debats, monitoritzar propostes de canvi curricular, organitzar recursos i solucions plausibles. Actualment, el Coeduca't 2 es desenvolupa com una formació a mida en els centres educatius. Un dels encerts del programa és posar a l'abast del professorat un conjunt de recursos i eines en obert, encara que no facis la formació.
Aquest repertori de materials i propostes a què podem accedir és força heterogeni, ha estat elaborat per persones, grups i entitats diverses, i reflecteix una pluralitat de discursos, mirades i millores en l'educació des d'una perspectiva de gènere. En aquest cas, les orientacions educatives objecte de crítica van ser coordinades per l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius, una entitat creada el 1982 i que té una trajectòria àmplia en: educació sexual saludable i lliure de violències, accés a l'avortament i l'anticoncepció, i prevenció de malalties de transmissió sexual. Les frases tretes de context a l'article d'El Hachmi formen part d'un material educatiu que es pot llegir com un contínuum, des de la perspectiva d'una pedagogia no centrada en la repressió, sinó en els afectes i la construcció de vincles.
El "taller de sensacions" per a l'etapa d'educació infantil comença proposant "desenvolupar la identificació del que es desitja i del que no, així com l’expressió de necessitats pròpies", per després abordar el dret al propi cos, la importància del consentiment i de normalitzar la masturbació –que no és el mateix que promoure-la–. Plomes, teles i raspalls són les textures que es recomanen per a una activitat de massatges, pròpia de l'escola infantil. Les educadores (almenys les que jo conec) fa anys que la promouen des d'una perspectiva sensorial i de cura entre iguals, en sintonia amb el taller. La mirada adultista fa que anticipem perills i abusos en entorns "segurs" com haurien de ser les escoles, que requereixen temps pausats per abordar reptes i coneixements no estereotipats.
Potser ja és hora de trencar amb una educació que no ha aconseguit incidir en la salut sexual de les persones que esdevenen adultes, que des d'un inici reprodueixen patrons heterosexistes i s'orienten al plaer masculí, com han descobert les companyes de SexAFIN en les seves investigacions.
Altres activitats per a primària que es qüestionen, com ara Cossos iguals, cossos diferents, transformen la visió utilitarista del cos i reconeixen la diversitat, i també es preocupen pel dret a la intimitat i la privacitat. No oblidem que per al feminisme dels anys setanta l'autoexploració vaginal en públic va ser cabdal per esquerdar el patriarcat. Llavors les artistes recreaven l'òrgan sexual "femení" molt abans que a Defensem els nostres cossos, on té una finalitat preventiva.
Històricament, confinar la sexualitat a l'àmbit domèstic ha invisibilitzat la diversitat de pràctiques sexuals i les relacions sexo-afectives saludables, i ha estat un dels mecanismes que ha perpetuat les violències de gènere. El dret a la intimitat no obliga a un retorn a l'espai privat, es pot reivindicar mentre es treballa des de l'autoconeixement, l'autocura i els afectes. Una educació feminista hauria de descolonitzar la mirada, no només del gènere, sinó també cap a la infantesa.
