L’oferta de cops de puny a la boca està bastant saturada. La societat en va plena, dels reals i dels metafòrics, als carrers i a les xarxes, de manera que ja n’estem servits i no ens en calen més. Si parlem de combat polític, el cop de puny és millor que els arguments perquè et quedes descansat (encara que adolorit), però els arguments tenen l’avantatge que són renovables: els pot repetir tothom tothora i, en els temps que corren –i per sostenir la lluita en defensa de la democràcia–, són més útils els valors que els impulsos.
Amb tot i això, que Jair Dominguez hagi hagut d’anar a judici per haver dit per la ràdio que al "feixisme" i als "nazis" se'ls combat amb un "cop de puny a la boca" ja són ganes d’encausar algú. Primer, perquè la frase queda perfectament aixoplugada per la llibertat d’expressió. I després, perquè si Vox se sent al·ludit, no hi ha més preguntes, senyoria.
L’extrema dreta és un perill per a la convivència i el sistema democràtic. Pel que fa a Catalunya, l’extrema dreta espanyola representa una amenaça explícita a la llengua, la cultura i el poder polític del país, per supeditat que estigui a l’ordenament de l’Estat. Aquests cops de puny sí que no han estat metafòrics, precisament. Això sense oblidar la prevalença de la ideologia ultra als aparells d’un Estat que encara, mig segle després de la mort del dictador, no ha aconseguit dissoldre la Fundación Francisco Franco.
A base de cops de puny a la boca ens podem quedar sense dents, però sense defensar allò que som ens podem quedar sense país. Posats a trobar-hi metàfores, això és el que em queda de la frase contundent que, oh sorpresa, ha anat a judici aquest matí.
