1. Deia Steve Bannon, veu destacada del trumpisme, que Viktor Orbán és “un dels líders morals del món”. De moment, aquesta figura que Trump sentia tan pròxima que deia que era “com si fossin bessons” està llepant-se les ferides d’una derrota estrepitosa. Tisza, el partit de Péter Magyar, disposarà de majoria absoluta amb 138 escons, enfront dels 55 de Fidesz, el partit d’Orbán. És precisament la inesperada dimensió del fracàs el que ha fet d’aquestes eleccions un esdeveniment.
El resultat ha deixat mut Orbán. Si hagués anat d'un no res, qui sap què hauria fet l’home de Trump (i de Putin) a Budapest amb l’ajuda dels seus patrons internacionals. Qualsevol maniobra desestabilitzadora era possible abans d’abandonar el poder. Però davant la rotunditat de les urnes, de moment ha optat pel silenci. I són els electors els que han donat dimensió a l’esdeveniment. No només perquè els ciutadans hongaresos han demostrat el seu europeisme i el seu rebuig a la submissió als Estats Units i a Rússia, sinó perquè, al mateix temps, s’ha posat en evidència el que ja s’està notant arreu: la caiguda en picat de la imatge de Donald Trump. El seu suport inquieta, debilita, més que no reforça. El vicepresident J.D. Vance encara va anar a Budapest a ratificar el suport del govern americà a Orbán. Si d’alguna cosa va servir, va ser per agreujar la ferida.
2. L’èxit de Magyar —ara veurem què en fa i si cau en les temptacions que aviat li arribaran— és un fracàs de Putin i Trump que confirma la pèrdua accelerada de reconeixement que està patint el president americà després de l’exhibicionisme bel·licista que, arrossegat per Benjamin Netanyahu, està duent a terme a l'Iran. El Financial Times deia el darrer cap de setmana que “Trump està arruïnant el lideratge moral d’Amèrica. Les esgarrifoses amenaces del president han enverinat encara més les normes contra els crims de guerra”. I afegeixo: la pèrdua de suport al president en la societat americana es fa cada cop més evident, amb una part dels seus col·legues de MAGA expressant que estan farts d’ell. Les guerres, avui, llevat de circumstàncies molt particulars —el cas d’Israel és enrevessat— no afavoreixen les adhesions. I menys encara quan es fa de la guerra la manera d’estar en el món, i de l’amenaça —des del jo desmesurat de qui va curt d’autoestima— l’estratègia permanent. Trump té la necessitat de fer de la guerra l'instrument principal de si mateix. Malauradament, hi ha psicopatologies que troben refugi en el poder, és a dir, a costa de tots. Coses de la condició humana.
L’exhibicionisme de Trump. Ell ha de fer creure que sempre té l'última paraula; li serveix per camuflar la realitat. I s’oblida fàcilment que el promotor i defensor incondicional d’aquesta guerra és Netanyahu, que viu del conflicte i de la supremacia bèl·lica d’Israel a la zona i que exhibeix un estat d’agressivitat permanent. Trump ha acceptat que ocupa el primer pla de l’escena emparant el líder israelià, que només apareix per marcar el pas si la tensió baixa o si Trump afluixa. En tot cas, al president americà se li acaba la corda. Les discrepàncies apareixen de manera creixent en l’escena americana, cosa que el du a elevar el to d’un espectacle entre el deliri bèl·lic i l’amenaça permanent.
3. Però el resultat d’Hongria interpel·la també Europa, que ha fet una vegada més el paper de la trista figura incapaç de posar Trump al seu lloc. La felicitació de Von der Leyen –la del trist espectacle de servitud a Trump en un camp de golf americà– a Magyar, celebrant la desfeta d’Orbán, sembla un acudit. Ara es desperten. En tota aquesta crisi han estat rares les advertències sortides d’Europa. De fet, va ser Pedro Sánchez –aquests dies a la Xina, precisament (quatre vegades en quatre anys)– el primer a marcar obertament distàncies amb Trump, que, de fet, ja han tingut confirmació de rebuda. El resultat electoral d’Hongria interpel·la els europeus: "¿No us ho esperàveu? Doncs estem aquí". Ni EUA ni Rússia: Hongria ha votat Europa, que ha d’estar a l'altura de la situació.
