Les floristes de la Rambla de Barcelona (1931)

Dels reportatges que va fer a Catalunya la periodista Magda Donato (Madrid, 1898 - Ciutat de Mèxic,1966) per a l’Ahora (10-IX-1931), diari liberal de Madrid. Traducció pròpia. Magda Donato era un pseudònim de Carmen Eva Nelken, escriptora i actriu que va morir fa seixanta anys a l’exili. Va encapçalar aquesta peça amb un vers de La Santa Espina de Guimerà: “Tot treballant la dona canta...”. Donato no podia preveure, esclar, noranta-cinc anys enrere, que les floristes barcelonines, amb la Rambla trasbalsada, passarien un temps a la plaça de Catalunya.

[...] No seguirà la Rambla de Barcelona gaire temps més de com la veiem avui. El “Patronat per embellir la Rambla” no es limita pas a estimular amb concursos la indústria floral a l’aire lliure i el guarniment de les parades. Ni es limita només a protegir interessos de les floristes, aconseguint que l’Ajuntament rebaixi a vint-i-set pessetes amb cinquanta cèntims l’impost mensual, que fins ara era de cinquanta-dues. Se substituiran les parades a cel obert per quioscos que protegiran les flors contra inclemències del temps i a les seves venedores. Seran com temples alçats pel poble i l’Ajuntament barceloní a aquestes dones que, malgrat la pluja i el sol, el fred i el vent, sostenen heroicament el somriure de la Rambla. Tal volta hi haurà tanta diferència entre la Rambla, tal com és avui, i la Rambla d’un demà proper, com la que hi ha entre la Rambla d’avui i aquell antic embrió de Rambla en què unes pageses van batejar amb flors la ciutat de Barcelona. Tot espectacle públic demana una preparació que el pudor estètic aconsella amagar als ulls dels espectadors. No és així a la Rambla, que de dia apareix bella i ordenadament florida, i amb un aspecte més graciós de matinada, quan només la veuen els mateixos actors. Ho ha presenciat aquesta periodista, la curiositat professional de la qual no va retrocedir davant el sacrifici de llevar-se a dos quarts de cinc de la matinada. A les cinc comença l’assaig general de tot plegat. És l’hora de les “majoristes”: arriben amb carros i alguna amb camioneta, d’on treuen les cistelles plenes de flors i taules plegables que instal·len en els espais lliures entre parades buides. Una hora després, a les sis, reglamentàriament, comença la venda a l’engròs. Floristes que van arribant són ara compradores. És l’hora del regateig... A les set, taules i cistelles es van buidant: mai com en aquests instants queda curulla de flors la Rambla; flors acabades de tallar, flors verges de tot contacte ciutadà, com són també netes de tota procedència estrangera; flors de proximitat, dutes fins a Barcelona des de pobles del pla o de la costa: Sarrià, les Corts, Vilassar, Premià... A les vuit ja està a punt l’escenari, florejades del tot les parades; i fan el paper de venedores, les compradores de fa un moment ja mentalitzades per al regateig a l’inrevés. La Rambla és rigorosament femenina. Cal dir que hi ha diades sonades –sonades i florides– com la del Carme o la de Sant Josep que alguns homes ajuden a la venda; fan però un paper secundari al costat de la vertadera senyora i mestressa de la parada. [...] Sense necessitat d’obrir un concurs per elegir-la, hi ha una indiscutible Miss Rambla. No pot ser pas altra que la popularíssima Carolina. [...] És una feminista terrible i és probable que, si no fos que li recaria abandonar la Rambla, ja ocuparia un escó –sense flors– en el Congrés de Diputats. Gràcies a ella, el somriure de la Rambla mostra unes bones dents entre gerros reblerts de roses i un cubell de zenc farcit de dàlies. 

Magda Donato 1931