Aviat farà un any que es va donar a conèixer la guanyadora del premi Nobel de literatura 2024, l’escriptora coreana Han Kang, que es va convertir també en la primera del seu país en rebre aquest guardó. La notícia, potser inesperada a la nostra latitud, va adquirir el to de celebració nacional a Corea del Sud. D’alguna manera, aquest guardó va significar el reconeixement de la força de la cultura coreana d’avui en un dels àmbits on encara no havia assolit el ressò de què ja gaudeixen, des de fa anys, la música, el cinema o l’audiovisual. Davant d’aquesta aterrada de la cultura coreana a Occident és interessant preguntar-se què la fa tan atractiva i com ha aconseguit aquest impacte internacional.

La pandèmia i el context global dels darrers mesos han estat potenciadors d’un estat d’ànim d’ansietat i esgotament que plana damunt nostre des de fa més temps i que, de manera molt genèrica, s’ha descrit en més d’una ocasió com la sensació, individual i col·lectiva, d’absència de futur. Aquesta expressió resumeix la convergència de múltiples crisis que situen l’individu contemporani en un estat de precarietat vital social i ecològica que ens confirma que, en el moment actual, molts dels pressupòsits i les expectatives que van ser motor d’un imaginari col·lectiu de progrés s’han esvaït. Aquesta incapacitat per poder veure el futur com un lloc millor és un sentiment perillós perquè tendeix a replegar-nos en la por i, en una societat com la nostra, a posar la prioritat en la mera protecció del que tenim individualment. La vida en aquest context deixa de ser propositiva i alliberadora i es converteix en un acte defensiu i, sobretot, es converteix en un caldo de cultiu perfecte d’actituds excloents i autoritàries. Si avui tenim una tasca interessant, és la de ser capaços de revertir aquest procés i generar noves formes de pensament i de vida que ens permetin estar en el món, en aquest món en crisi que és ara el nostre, de manera constructiva i sense sentir-nos paralitzats per la sensació de catàstrofe imminent.

En la lluita per fer front a l’emergència climàtica sabem que hi ha una feina important a fer que va més enllà de les polítiques públiques i els hàbits de consum i té a veure amb ser capaços de canviar els relats i els imaginaris que expliquen el nostre vincle amb la natura. En parlava fa unes setmanes en aquest mateix diari l’escriptor Gabi Martínez i és que, a poc a poc, s’està veient com és d’imprescindible la dimensió filosòfica, literària i artística per fer possible el canvi de mentalitat necessari per refer la nostra relació amb el planeta.

Fa unes setmanes el New York Times publicava que la senadora Elizabeth Warren havia incorporat la poeta Camonghne Felix com a cap de comunicació del seu equip de campanya per a les presidencials nord-americanes del 2020. La notícia d’entrada sorprèn perquè una poeta no és la mena de perfil habitual en els equips d’experts que preparen els debats de la cursa presidencial, però segurament és una decisió que té tot el seu sentit si tenim en compte la intoxicació lingüística i la banalització del llenguatge que poblen la política avui.