La detecció de pesta porcina africana (PPA) en senglars a l’entorn de la UAB ha generat un gran rebombori: l’impacte econòmic podria ser enorme si els porcs en granges es contagien. Sigui quina sigui la causa d’aquest brot, la resposta institucional i mediàtica s’ha orientat immediatament cap a mesures que, de manera implícita o explícita, criminalitzen la fauna silvestre –en aquest cas, els senglars–. Aquesta visió, a més de simplista i tràgica, distreu del problema real.

Les accions judicials per la mort de l’os Cachou al Pirineu el 2020, enverinat amb anticongelant –en parlaven al Sense ficció d'aquesta setmana–, s’han reprès i finalment hi podria haver judici. El cas és emblemàtic per als conservacionistes, perquè per primera vegada s’ha dut a terme una investigació criminal per la mort d’un animal protegit. Un delicte que si fos castigat garantiria, diuen, que l’os sigui respectat al Pirineu.

Invasions biològiques, espècies invasores, llistes negres, espècies més buscades, intrusos. I també expansió agressiva, danys irreversibles, cost econòmic, propagació i voracitat. Així és com ens referim a les plantes i animals que proliferen en territoris en els quals no són autòctons.

El respecte pels animals no és una qüestió de dretes o d’esquerres –sigui el que sigui el que dreta i esquerra signifiqui per a cadascú–. Si revisem la història de la humanitat observem que a totes bandes de l’espectre ideològic hi trobem persones que reivindiquen l’explotació dels animals. Al mateix temps, hi ha grans figures religioses de creences ben variades que s’han oposat contundentment a la violència contra els animals. Hi ha també tota la tradició de l’esquerra marxista, cridanerament indiferent al patiment dels animals fins fa ben poc. I, per descomptat, tot el corrent liberal a partir del segle XVIII sobre el qual es basteix bona part de l’ètica animal moderna –un corrent liberal que per a alguns és progressista i per a d’altres és a la base del desgavell capitalista–. Per més que busquem, per força hem de concloure que la defensa i l’abús dels animals no són patrimoni de cap ideologia. 

Un estudi publicat fa poc ha conclòs que l’agricultura intensiva és la principal causa de la desaparició de molts ocells a Europa –de la pèrdua de gairebé el 60% dels ocells en els darrers quaranta anys a les zones agrícoles–. L’estudi també esmenta, com a causes secundàries, la urbanització i la pujada de les temperatures, però és molt significatiu que la principal causa, de molt, sigui com mengem: l’agricultura intensiva. És a dir, els monocultius (sistemes de producció agrícola-ramadera amb un ús molt intensiu de productes químics).

A Madrid estan tramitant un projecte de llei per protegir i garantir el benestar dels animals no humans que, s’ha criticat, exclou els gossos de caça. La realitat és que exclou molt més que això i ens retrata com a societat. Benestar i protecció sí, però només per a alguns animals en algunes situacions. També s’està tramitant una modificació del Codi Penal que hi està relacionada, però em centro aquí només en la llei de benestar. Com és habitual en tot el que pertoca als animals, el més característic de la norma és la doble moral. Fixem-nos en el cas dels gossos. 

Pocs conceptes són percebuts de forma tan positiva per tanta gent com el de biodiversitat. Considerem que encarna la protecció del medi ambient, la defensa de la vida, l'abundància, la pluralitat, la riquesa. Tanmateix, què hi ha realment darrere d’aquest concepte? 

El 2019 el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà difonia al seu Facebook una dura imatge. Una cigonya penjava estrangulada d’una branca d’un arbre, amb una soga de plàstic estrenyent-li el coll, just davant el seu niu i la seva parella. L’ocell s’havia entortolligat amb un plàstic desfilat, que probablement havia agafat dels camps del mateix parc natural o de l’abocador proper de Pedret i Marzà. Potser volia fer el niu més tou per als pollets que estaven gestant o potser simplement ho havia recollit per la seva aparença mengívola. 

“Als animals amb què experimentem als laboratoris els infligim un patiment que no té precedents en la llarga i brutal història de les tortures humanes”. Són paraules de Michel A. Slusher, un investigador que explica la seva experiència en un llibre (They all had eyes, 2016) que arrenca amb un emfàtic “Soc un monstre”, i que relata un infern que ni Dante va gosar imaginar. A l’infern de la Divina Comèdia es castiga els pecadors amb foc i glaç, mutilacions, fuetades, malalties, desfiguracions, emmetzinaments, espases que reobren ferides. Una llista delirant que no obstant és el que viuen aquí i ara –des de fa segles, de fet– els animals no humans emprats en experimentació.