Mentre el Barça posava el cadenat a la Lliga guanyant el derbi, el seu rival a la Champions, l'Atlètic de Madrid, perdia a Sevilla amb un equip farcit de suplents i joves del planter. Quan falten set jornades perquè s'acabi el campionat, l'equip de Simeone està, ni més ni menys, que a 22 punts del líder, però el tècnic no es va mostrar compungit. "Tinc un pla i no me n'apartaré", va advertir.

Aquest dilluns ja s'havien venut 45.000 entrades per al partit de tornada dels quarts de final de la Champions femenina que es disputarà al Camp Nou. La xifra és espectacular si es té en compte que el Barça va massacrar el Reial Madrid a l'anada per 2 a 6 i que el partit es juga enmig de Setmana Santa, però és evident que l'afició culer s'ha pres el partit com una festa a costa, esclar, del Madrid.

Leo Messi s’ha convertit en un dels eixos principals sobre els quals ha girat la campanya electoral del Barça. La revelació de Xavi Hernández que Mateu Alemany va corroborar l'endemà ha enfrontat els dos candidats a la presidència que es disputen la seva figura. Joan Laporta proposa fer-li una estàtua i Víctor Font nomenar-lo president d’honor, sense descartar fins i tot que pugui tornar a jugar amb la samarreta blaugrana. Mentrestant, Messi calla. I ho fa justament quan la seva imatge aplaudint Donald Trump ha fet la volta al món.

El Barça està seguint fil per randa el manual de les remuntades, que dicta que el primer és creure que és possible –des que es va acabar el partit al Metropolitano no es va donar l'eliminatòria per perduda– i el segon arribar amb la màxima estrella, Lamine Yamal, en plena forma i amb els ànims pels núvols després de marcar el seu primer triplet i reconèixer que ha deixat enrere la malenconia i que torna a gaudir jugant a futbol. Si, a sobre, com a tercer pas s'hi afegeix la recuperació de Pedri, un jugador capital per a l'equip, plantar-se a la final de la Copa del Rei és difícil però no impossible. Al final, com va afirmar Flick, es tracta de marcar dos gols en el primer temps i dos més al segon. Pim, pam.

En un Barça on jugaven Messi, Xavi, Iniesta, Busquets i Puyol, Tito Vilanova –aleshores segon entrenador de Guardiola– va deixar anar la cèlebre frase "Sense Piqué ens cau l'invent". Quinze anys després, no m'estranyaria que Hansi Flick surti algun dia d'aquests a admetre que sense Raphinha a ell també se li desmunta el xiringuito. El seu equip ha perdut sis partits aquesta temporada i l'única constant en tots ells és que faltava el brasiler.

A qui s’aferri a l’argument que el Reial Madrid no està tan malament perquè només hi ha un punt de diferència a la classificació de la Lliga respecte del Barça, caldrà recordar-li ja no el que ha passat durant l’últim mes: n’hi ha prou amb fixar-se en l’última jornada. I l’avantatge del Barça és molt més que un punt.

Resulta revelador que en la majoria de les anàlisis periodístiques sobre la crisi del Reial Madrid no aparegui un nom: Florentino Pérez. Després de la patacada a Albacete en el debut d'Álvaro Arbeloa, soldat orgullós de Mourinho, que té com a mèrit principal caure-li bé al presi, i coincidint amb el fet que va cometre errors en la planificació del partit –no va convocar Bellingham i Tchouameni– i en els canvis que va fer, l'opinió generalitzada és que no se li poden carregar les culpes a un tècnic acabat d'arribar. Un entrenador que ja fa prou dient "sí, senyor" a Florentino i no fent enfadar els divos de la plantilla.

En els quatre últims anys la Supercopa ha marcat la temporada: qui l'ha guanyat ha estat almenys campió de Lliga –el Reial Madrid en la 21/22 i la 23/24, afegint a més a més la Champions–, així que un torneig vingut a menys, desprestigiat des que Rubiales i Piqué van decidir vendre-la a l'Aràbia Saudita –pel bé de les dones, com va arribar a assegurar l'expresident de la RFEF sense posar-se vermell– ha acabat sent el termòmetre del que passaria després.

La frase del titular me la va dir un soci madridista acompanyant-la d’un renec, una barreja de fàstic i resignació: "I a sobre, ara, el Barça té Joan Garcia!" El porter català va tenir una actuació excel·lent contra el Vila-real i va sostenir el seu equip en moments complicats davant d'un rival que, tot i jugar amb deu, no es va descavalcar mai del partit, ajudat a més per errors a la defensa blaugrana i pèrdues ximplíssimes al mig del camp. El Barça té porter i, a més, per a estona, una cosa clau per ser un equip exitós, tal com ha demostrat, sense anar més lluny, el Reial Madrid.

A Xabi Alonso no se li va acudir res més, quan es va acabar l'esperpèntic partit que va firmar el seu equip contra el Celta, que dir: "Encara sort que dimecres juguem de nou. El millor és que ve la Champions". Només a ell li deu semblar una idea excel·lent jugar contra un Manchester City sense baixes importants, en bona ratxa, que necessita guanyar perquè va perdre contra el Leverkusen amb un onze farcit de suplents i entrenat per un tal Pep Guardiola, el papus en els malsons recurrents de la majoria de madridistes. Vaja, que sembla un tros de pla, sí senyor! Sobretot tenint en compte com està el Reial Madrid: horrible.

El discurs de Florentino Pérez a l’assemblea del Reial Madrid és un altre favor a Joan Laporta. L’armistici, la col·laboració, entre tots dos presidents amb el projecte de la Superlliga com a excusa i estranya conveniència s’ha acabat, i el president blanc ha situat Laporta just on als socis barcelonistes els agrada que sigui: com a rival i enemic.

Leo Messi ha agafat tothom amb el pas canviat, fins i tot el club, quan ha publicat aquest dilluns al matí al seu compte d'Instagram la visita amb nocturnitat al Camp Nou amb un missatge en què proclamava el seu amor pel Barça, però que també té càrrega de profunditat. Per molt que des de l'entitat intentin revestir de normalitat el passeig de Messi per l'estadi en obres, no cola, perquè el primer senyal que això no va tenir res de normal és que el club desconeixia les intencions del jugador, que no és precisament un qualsevol, sinó el millor de la història, que va marxar entre llàgrimes perquè Laporta el va fer fora i que continua deixant clar que la ferida encara no està tancada.

Les principals estrelles del Reial Madrid i del Barça van acabar el partit com fatxendes de barri, que van donar una imatge lamentable i amb la policia fent un cordó al voltant de la banqueta madridista. Ara ens farem un tip de veure imatges sobre qui va començar i qui va dir què a qui, però ningú ens podrà estalviar la vergonya. És urgent una reflexió col·lectiva que posi el focus en el comportament testosterònic dels futbolistes i de l’entorn, inclosos els mitjans de comunicació. La moda de l'“A veure qui té més ous” s'ha de denunciar com un exemple de masculinitat tòxica en la seva màxima expressió.

Encara falten dues setmanes perquè el Barça visiti el Santiago Bernabéu, però tot ja gira al voltant d'aquest partit: els enfrontaments de les seleccions, les anàlisis i fins i tot les tertúlies de bar. A gairebé ningú sembla interessar-li que abans tots dos equips hagin de jugar contra el Girona i el Getafe, tret que serveixi com a prova per comprovar l’estat de forma d’alguns jugadors que són dubte, surten de lesions o arrosseguen molèsties. L'obsessió amb el clàssic ja és aquí per quedar-se.

Els comptes abans que es disputés el derbi al Metropolitano eren que, passés el que passés, tot anava bé al Barça. La teoria era la següent:

Alguna cosa li ha passat a Hansi Flick en aquest inici de temporada perquè no sembla el mateix que l’anterior. Va començar queixant-se de no tenir tots els jugadors inscrits, va continuar assenyalant el rendiment del seu equip en el debut davant el Mallorca, es va acomiadar abans de l’aturada alertant d’un problema d’egos al vestidor i ha tornat amb un atac directe a Luis de la Fuente. Segons el tècnic alemany, el seleccionador espanyol no ha tingut prou cura de Lamine Yamal, que no podrà jugar aquest diumenge contra el València i és dubte seriós per al partit de Champions a Newcastle. El to mesurat, sensat i discret de Flick ha desaparegut, i en el seu lloc hi ha un entrenador molest, rondinaire i que utilitza les rodes de premsa per enviar missatges a tort i a dret.

Hansi Flick va expressar el seu descontentament a la roda de premsa prèvia al debut a la Lliga contra el Mallorca pel fet de no tenir tots els jugadors inscrits. Fa una setmana, quan li van preguntar per Casadó i Fermín, va deixar clar que comptava amb tots dos i va ser especialment contundent amb l'andalús: “Serà una temporada dura i necessitem jugadors de la qualitat de Fermín. Ho va fer molt bé la temporada passada i en l'inici d’aquesta. Estic content amb ell”.

Als genis, als elegits que a més són plenament conscients d’haver estat tocats per la vareta, el que els estimula és el repte de demostrar com en són, de superiors. A Lamine Yamal, amb només divuit anys, li passa. Ho vam tornar a comprovar en el debut de Lliga contra el Mallorca. Quan el partit s’anava apagant amb un còmode 0-2 al marcador, el rival amb nou jugadors des de la primera part, una calor intensa i els últims minuts de descompte, el mallorquinista Jan Salas es va encarar amb ell: una empenteta, un intercanvi de paraules. I a la jugada següent, Lamine va prendre la revenja futbolística amb un gol marca de la casa. El que ja saps que farà, que ja ha fet abans i que inevitablement acaba fent perquè no hi ha qui el pari. És un avís i, alhora, tota una declaració d’intencions: fer-lo enfadar és una pèssima idea, perquè el rei és ell.

Quan Marc-André ter Stegen va publicar a les seves xarxes que havia d'operar-se de nou l'esquena i que estaria tres mesos de baixa, al club li va faltar temps per filtrar que estaven tan enfadats amb ell que perillava la seva capitania. En els últims dies des de Seül han parlat diversos jugadors de la primera plantilla i el missatge ha estat unànime: tots fan costat al porter. Alguns, com Raphinha, va anar fins i tot més enllà: “Ter Stegen hauria de ser el capità, però al final no és una cosa que depengui de nosaltres. Des que vaig arribar és una persona que sempre m'ha ajudat. Al futbol hi ha jerarquies i hem de respectar-les”, va afirmar a Catalunya Ràdio.

El nou director de comunicació del Barça, Gabriel Martínez, té feina per fer. No exercia, encara, fa 24 dies quan el club emetia un anunci en què Joan Laporta, rodejat de grans altaveus, anunciava solemnement el retorn a l'Spotify Camp Nou per al Gamper el 10 d'agost. Aquest divendres, la vicepresidenta de l'àrea institucional, Elena Fort, era qui donava la cara per confirmar el que ja se sospitava: que no. "És una obra viva", va arribar a dir. La pregunta menys important en aquest assumpte és què coi vol dir això –perdó, en tinc una altra: hi ha obres mortes?–, perquè la qüestió rellevant és com és possible que no hagi passat ni un mes des de l'anunci a so de bombo i platerets i que ja s'estiguin plantejant fins i tot començar la temporada a Montjuïc, amb tot el que això comporta.