<![CDATA[Ara.cat - Vladimir De Semir]]> 10 <![CDATA[L’impacte de la ciència a Twitter]]> Una de les conseqüències de la pandèmia que estem vivint des de fa més de dos anys ha estat el boom comunicatiu de la ciència a les xarxes socials, fonamentalment a Twitter. En una edició recent de la revista Science s’analitza “la tempesta de la ciència a les xarxes socials” i s’arriba a la conclusió que, vulguem o no, la pandèmia ha alterat com una bona part del món científic s’ha comunicat entre si i també amb el públic.

]]> <![CDATA[Acceptem l’evolució però no l’entenem]]> Un equip dirigit per Jon D. Miller (Universitat de Michigan), expert en percepció pública de la ciència, ha publicat a l’últim número de la revista Public Understanding of Science un estudi sobre l’acceptació de la teoria de l’evolució a la societat nord-americana des del 1985 fins al 2020. El treball arriba a la conclusió que “el nivell d’acceptació pública de l’evolució ha augmentat en l’última dècada després d’almenys dues dècades en què el públic es mantenia pràcticament dividit”. L’augment de l’alfabetització científica ciutadana ha estat un dels factors determinants d’aquest canvi notable en l’acceptació pública de la teoria de Darwin després de molts anys d’estancament.

]]> <![CDATA[Retractació científica: un conflicte]]>

Fa uns dies, el suplement de ciència i medicina del diari francès Le Monde va tractar un tema de què és parla poc: els articles científics retractats, és a dir, els treballs publicats en revistes científiques de referència -que han passat, per tant, el cribatge de la revisió per iguals- i que posteriorment es retiren de la publicació i ja no es poden considerar com a part vàlida de la literatura científica.

]]> <![CDATA[Covid: no moris per ignorància]]>

Fa 40 anys que un pacient de 35 anys va ingressar a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona afectat per diverses infeccions. Va morir pocs dies després. Es va considerar el primer cas d’una nova malaltia a Espanya: la síndrome d’immunodeficiència adquirida o sida, que es va convertir en una gran pandèmia que ha suposat 40 milions de morts des que es va detectar per primer cop a Califòrnia.

]]> <![CDATA[Els ‘preprints’ i la desinformació]]>

Fa molts anys que van néixer els preprints, articles científics que es publiquen en servidors o repositoris perquè el món científic els conegui abans que es publiquin en una revista. Tal com vam comentar en aquesta columna fa uns mesos, aquests preprints es poden considerar com una ciència inconclusa, ja que no estan avalats per revisors experts en el seu àmbit, que és el que permet la publicació definitiva a la revista de referència.

]]> <![CDATA[L’experiment ambiental de la pandèmia]]> Tenim un gran problema amb l’impacte antropogènic al medi natural. Buscar l’equilibri entre la població humana i els limitats recursos del planeta és el gran repte. Excepte els negacionistes ideològics o amb interessos espuris, el consens científic no dubta de la influència negativa de l’acció humana en el desequilibri ambiental. Durant anys s’han anat succeint estudis sectorials que demostren que cal canviar els nostres comportaments per assolir certs nivells de sostenibilitat.

]]> <![CDATA[Revistes científiques impostores]]>

El peer review (revisió per experts dels articles que es proposen en una revista per avaluar-ne l’originalitat i la qualitat abans de publicar-los) és el procés que permet validar la ciència que s’edita a les revistes especialitzades. La publicació The Philosophical Transactions de la Royal Society de Londres es considera la primera que va formalitzar aquest sistema de validació en l’àmbit de la comunicació científica acadèmica fa més de 300 anys. Als anys 70, el peer review és va generalitzar i es va convertir en essencial –condició sine qua non– per determinar si una revista és científica de referència o no. El sistema té pros i contres, però és el que la ciència ha adoptat i incorporat a la seva metodologia de comunicació científica.

]]> <![CDATA[Dèficit de saber a l’espai públic]]> “Hem d’accelerar la interacció amb la societat. [...] Hem d’aconseguir que la ciència que fem arribi a la societat”, afirmava el nou rector de la UPF, Oriol Amat, en una entrevista a l’ARA el 8 de maig.

]]> <![CDATA[Dona llum i el poble trobarà el seu camí]]> L’abril de 1921, el magnat de la premsa nord-americana Edward W. Scripps i el zoòleg William W. Ritter van fundar un servei de notícies sense ànim de lucre per cobrir el que consideraven una necessitat imperiosa: brindar notícies científiques rigoroses i atractives per al públic. Per a Scripps i Ritter, el periodisme científic tenia un noble propòsit: “Descobrir la veritat sobre tot tipus de coses d’interès humà i transmetre-la a la ciutadania amb sinceritat i en un llenguatge comprensible”.

]]> <![CDATA[De la informació al compromís]]> El 30 de maig de 1919, més d’un any després de l’inici de la devastadora pandèmia de la mal anomenada grip espanyola, la revista Science va publicar un article titulat “Les lliçons de la pandèmia”. Les reflexions següents en són un extracte.

]]> <![CDATA[‘Preprint’ o ciència inconclusa]]> Què ens permet dir que un coneixement és ciència o no? Partim del saber preestablert (hipòtesi) per arribar a un determinat resultat (tesi) mitjançant la demostració, l’experiment o l’assaig clínic. Per exemple, elaborem una substància bioquímica a partir de l’experiència adquirida i d’innovar-ne la composició amb el supòsit que ens servirà per generar una determinada immunitat contra una nova malaltia. Aquesta hipòtesi d’una vacuna possible només es podrà convertir en la tesi d’una vacuna efectiva després de diverses experimentacions i assajos clínics que la facin compatible amb una administració segura en humans. Però el procés científic no s’acaba aquí. Cal que tot el procediment s’expliqui amb el més mínim detall i es publiqui en una revista de referència científica, prèvia validació estricta per part d’altres grups científics. És el que s’anomena peer review o revisió per parells. Per tant, la ciència no és ciència fins que no s’hagi publicat un paper o article amb tota la metodologia utilitzada i la contrastació dels resultats obtinguts.

]]> <![CDATA[Fracàs en la gestió ambiental]]> És un mal endèmic. Catalunya és un país geogràficament molt divers. El paisatge i, en general, el patrimoni natural són excepcionals. Però és un país petit i des de fa anys està sotmès a una pressió demogràfica creixent. Seria fàcil mantenir l’equilibri amb educació i sensibilitat ciutadana, i amb una gestió política ambiental adequada. Però això no passa. Hi ha un ampli sector adult que ha desenvolupat una incomprensible manca de respecte -només això: respecte!- pel medi natural.

]]>