Ara fa 50 anys, quan va morir el dictador, es va acabar el Walden 7 (1970-1975), a Sant Just Desvern, obra del multidisciplinari Taller d’Arquitectura, dirigit per Ricardo Bofill. És un conjunt inicialment de 445 apartaments, amb espais comunitaris, en forma de megaestructural ciutat a l’espai, configurat per mòduls de 30 metres quadrats de superfície, que es poden annexionar i transformar. Va ser la punta de l’iceberg de moviments culturals i artístics; un dels fruits del Maig del 68, projectat i gestionat als darrers anys del franquisme i amb la mirada cap a la transició a una societat democràtica.

La promesa de Salvador Illa d’haver construït 50.000 habitatges a Catalunya el 2030, juntament amb la recuperació del Pla de Barris del tripartit, genera expectatives i preguntes. Òbviament, li caldrà revalidar-se com a president un mandat més per aconseguir-ho. Les polítiques d’habitatge no s’improvisen i requereixen una dècada com a mínim.

Dos anys després de les eleccions municipals, a l’equador del mandat, es poden establir, amb certesa, les característiques del govern de l’Ajuntament de Barcelona, del PSC en minoria. I la més visible és la de la manca de propostes. Ho expressà irònicament Ignasi Aragay, donant veu a un Oriol Bohigas d’ultratomba (ARA, 23 de desembre de 2024). Dels projectes que no es poden tirar enrere, se'n segueix la inèrcia i s’inaugura el que es va iniciar en els dos mandats dels Comuns; però el que es comunica reiteradament és la ruptura de la continuïtat amb un govern en què van participar.

Del 7 al 9 de juny es va celebrar a Barcelona l'ISHF (International Social Housing Festival), amb 2.000 participats procedents d’Europa i d’Amèrica, tots experts i expertes favorables a les polítiques públiques d’habitatge. Va ser l'ocasió per compartir i comparar les directrius polítiques actuals de països i ciutats, per exposar els reptes que cal afrontar i, també, perquè el model de Barcelona rebés molts elogis dels participats internacionals en conferències i debats.

El jurista José Antonio Martín Pallín ja ho assenyalava en un article a l’ARA del novembre passat: el perill que comporta per a la democràcia i per al bon funcionament de les administracions el que s’anomena lawfare o guerra judicial, que consisteix en presentar denúncies sense base ni proves i de mala fe. Aquesta praxi nefasta la va aplicar el poder judicial als protagonistes del Procés, i s’ha aplicat a polítics renovadors, de Podem a Madrid, de Compromís al País Valencià, de MÉS a Palma i dels comuns a Barcelona. Hi ha el lawfare polític, com el que el jutge Sergio Moro va infligir a Lula da Silva, al Brasil; i també hi ha el que podem anomenar lawfare urbà, i és al que es recorre per parar iniciatives urbanes que van a favor del bé comú, reforcen els drets de la ciutadania i regulen les expectatives de lucre dels poders econòmics.

Afortunadament, per fi s’anuncia que la llei d’habitatge de l’estat espanyol té acord polític. I, per sort, l'ARA s’ha fet ressò en els darrers mesos del debat sobre la regulació dels lloguers, que ha estat vigent a Catalunya i que ja forma part d’aquesta llei pel dret a l’habitatge, la primera de la democràcia. De nou, les institucions i els moviments socials catalans han estat capdavanters.

L’evidència de vulnerabilitat que tota la humanitat ha patit amb els efectes de la pandèmia ens hauria d’haver ensenyat a valorar el que és essencial i a transformar-nos a millor. Una experiència que va evidenciar les desigualtats socials; i una vivència, el confinament, que va reclamar certes característiques dels habitatges.

En poc temps, el centre i els entorns de la plaça de les Glòries s’hauran transformat completament i formaran ja part de la ciutat consolidada. Serà ben diferent de la de fa pocs anys, quan era un gran buit, una illa de ciment, un nus de vies urbanes, una zona impersonal. I passarà a ser un nou barri, amb el Parc de Glòries al mig i un alt estàndard d’equipaments, oficines, hotels i habitatges públics i privats. De frontera haurà passat a privilegiat punt de connexió entre barris: la Sagrada Família i el Fort Pienc, al districte de l’Eixample; el Parc i la Llacuna, el Poblenou, i el Clot-Camp de l’Arpa, al de Sant Martí 

la polèmica sempre és bona i ara, en temps de crisis superposades, és el moment de reforçar el pensament, de recapitular i proposar. La superilla de Barcelona i el concurs que està en marxa han concentrat la discussió sobre el nou model de ciutat, la recurrent i necessària revisió del model Barcelona.