Morir el dia de la Resurrecció s'adiu bé amb la manera de ser, i de fer les coses, de Josep Piera. No era exactament un optimista, sinó un vitalista militant i recalcitrant, posseïdor d'una saviesa que només en part era apresa als llibres. Els havia llegits tots, els llibres, però el coneixement de Josep Piera anava més enllà: era un coneixement antic i profund, i es basava en la fascinació per la naturalesa i per les persones.

El bloqueig de la policia israeliana als feligresos que intentaven accedir a l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem per oir la missa de Diumenge de Rams és un episodi d'extrema gravetat pel que fa a l'actitud de l'Estat d'Israel amb relació al pluralisme religiós. Dit d'una altra manera, sembla que el sionisme ja no en té prou d'atacar l'islam, sinó que ara també es gira contra el cristianisme. És del tot recomanable l'article de Roger Palós en aquest diari en què explica les reaccions aparentment contradictòries que ha suscitat aquest fet: mentre Israel rebia crítiques de mandataris internacionals de perfil ben divers (des de socialdemòcrates de dreta i esquerra com Macron o Sánchez fins a neofeixistes com Meloni o Orbán), la dreta i la ultradreta espanyoles i catalanes s'han retret, o han tirat pilotes fora, o han mirat a una altra banda, a l'hora de deplorar el capteniment del govern de Netanyahu amb relació a un dels llocs de peregrinació més importants per a la fe cristiana com és l'església del Sant Sepulcre, on segons la tradició va ser enterrat Jesús. Com és que els polítics que constantment diuen defensar els valors cristians enfront de les esquerres impies de sobte s'abstenen de fer sentir la seva veu davant d'una afronta com aquesta?

Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.

Dèiem ahir (bé, fa un mes i pocs dies) que la persecució judicial, política i mediàtica contra Mónica Oltra constitueix un exemple paradigmàtic d'un dels instruments preferits de la ultradreta i de certa dreta: la difamació, que també coneixem darrerament —naturalment— amb un anglicisme: lawfare, que podem traduir com a guerra bruta judicial. Consisteix a divulgar infàmies, injúries, mentides contra un rival polític, amb la finalitat no tan sols de desacreditar-lo, sinó també de destruir-lo: políticament i, si pot ser, personalment, en el seu àmbit més íntim, que sol ser el de la família i els afectes. Aquesta pràctica no és cap novetat i ens podem remuntar tan enrere com vulguem: en la política catalana, el suposat alcoholisme de Pasqual Maragall en seria un cas emblemàtic, esbombat en el seu moment per CiU i el PP, i més endavant, els cartells de l'alzheimer que insultaven els dos germans Maragall, Pasqual i Ernest, des de dins mateix de les files d'ERC.

Corre per les xarxes un vídeo en què es veu Carlos Mazón pels passadissos de les Corts Valencianes traient-se del damunt, amb excuses vagues i somriures forçats, un núvol de periodistes que li pregunten per una qüestió: si pensa deixar el seu escó com a diputat, una vegada la jutgessa Núria Ruiz Tobarra –més coneguda com "la jutgessa de la dana"– l'ha citat a declarar com a testimoni en el procés sobre les presumptes negligències de la Generalitat Valenciana durant la dana del 29 d'octubre de 2024. Aquell dia els protocols no es van activar correctament perquè, mentre queia la barrumbada, Mazón es fotia un dinar de quatre hores en companyia de la periodista Maribel Vilaplana, a la vegada que el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, li deia a la consellera d'Interior, Salomé Pradas, que ni li passés pel cap la idea de confinar la població. Pradas també va endarrerir, presumptament, l'enviament de l'alerta telefònica, perquè li preocupava que estigués en “català” i no en “valencià”. Un combinat de barra, ganduleria, decisions ideològiques i disbarats propis de gent curta que van desembocar en una gran tragèdia. El màxim responsable de tot allò –responsable polític, però també operatiu– era Carlos Mazón, i això el converteix en presumpte autor d'homicidi imprudent (de 230 homicidis), que és del que l'acusa la jutge Ruiz Tobarra.

“Si volen proves que l’Iran posa en perill el món sencer [...], ha atacat una zona civil amb armament per cometre assassinats en massa”. Això ho deia el primer ministre d’Israel, Benjamin Bibi Netanyahu, davant d’una zona residencial de la ciutat israeliana d’Arad, que va patir un atac amb míssils iranians. No es tracta de pintar cap esquema maniqueu en què el règim dels aiatol·làs pugui aparèixer com a “bo”, perquè es tracta d’una colla de males bèsties que mesclen l’ultranacionalisme i l’integrisme religiós amb una avarícia desmesurada i patològica: en aquest sentit, no es diferencia gens dels governs presidits per Trump i pel mateix Netanyahu. Algú m’objectarà que existeix una diferència fonamental, i és que els governs de Trump i Netanyahu són democràtics, mentre que el govern que ara lidera Mojtaba Khamenei és una dictadura. Cert, i aquest és precisament el drama: que certs governants utilitzin la democràcia, i la legitimació de les urnes, per actuar com la dictadura més indecent.

Ha mort Antoni Marí, un cap potent de les lletres catalanes, escriptor penetrant i refinat, tant en vers com en prosa. Eivissenc de naixement i barceloní per elecció i convicció, Marí va anar sempre gloriosament a la seva, capficat en la tasca de comprendre en profunditat les idees que han permès la construcció de l'Europa moderna i de verificar la seva validesa en la construcció en marxa de l'Europa d'avui. Tenia més tractes amb el pensament abstracte, i molt més fèrtils, que molts dels que el dia d'avui firmen i es proclamen filòsofs, amb ridícula impudícia.

Com ha dit a les xarxes l'escriptor Joan-Lluís Lluís, que la Maternitat d'Elna estigui sota el control dels feixistes de Reagrupament Nacional és un fet repugnant. També dolorós, pel seu fort contingut simbòlic. Per a qui no n'estigui al cas, la Maternitat d'Elna va ser una institució sanitària que va ser fundada l'any 1939 per la pedagoga i filantropa suïssa (també se la coneix com a Maternitat Suïssa) Elisabeth Eidenbenz al terme de la població d'Elna, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord, a pocs quilòmetres del camp de refugiats d'Argelers. La seva finalitat era acollir i ajudar les dones embarassades que es veien obligades a fugir exiliades a causa de la Guerra Civil Espanyola. Va estar en funcionament fins al 1944, quan la van tancar els nazis durant l'ocupació de França, i fins a començaments dels anys dos mil no se'n va recuperar la memòria. Aleshores l'Ajuntament d'Elna va adquirir l'edifici per convertir-lo en un memorial. Per conèixer-ne la història, són recomanables els llibres de la historiadora Assumpta Montellà sobre Eidenbenz i la Maternitat d'Elna, i també el documental –coproduït per TV3– La llum d'Elna, dirigit per Sílvia Quer.

“Fer equip amb el Gabriel [Rufián] em sembla una gran idea”, va dir fa uns dies Irene Montero, en un canvi significatiu d'actitud. A Sumar s'ha retirat de la primera línia l'enemiga més odiada de Montero, Yolanda Díaz, que ha deixat clar que acabarà el seu actual mandat com a vicepresidenta del govern espanyol, però que ja no es presentarà com a candidata de Sumar. També fa ja uns dies que Yolanda Díaz va deixar clara la seva bona disposició a la possibilitat d'unir (o subsumir) Sumar en un projecte més ampli de les esquerres-a-l'esquerra-del-PSOE per concórrer a les eleccions generals, tal com proposa el portaveu d'ERC al Congrés, el susdit Gabriel Rufián, convertit en la mèrlera blanca (traducció del castellà mirlo blanco, ja m'excusaran) de les esquerres, d'allò que Salvador Espriu anomenava la pell de brau. És a dir: esquerres catalanes, gallegues, basques i espanyoles, esquerres independentistes i unionistes, unides per aturar el pas a la dreta i l'extrema dreta. D'això en bona part anaven algunes de les obres principals d'Espriu, com la peça teatral Primera història d'Esther o els poemes de La pell de brau. Som als voltants de l'iberisme, la idea d'una península Ibèrica formada per un conjunt de cultures i llengües (la portuguesa, la castellana, la basca, la gallega i la catalana, que inclou Catalunya, el País Valencià i les Balears) que han de conviure en pau, respecte i coneixement mutu. Una idea que Espriu reprèn de Joan Maragall i que han defensat altres intel·lectuals: recentment, el portuguès José Saramago o l'asturià Xuan Bello.

“Puc fer el que vulgui amb Cuba”, diu Donald Trump, en un murmuri arrossegat, després de mig embastar unes quantes frases quasi inconnexes (“Crec que tindré... l'honor de prendre Cuba... ja sigui alliberar-la, prendre-la... a dir veritat, crec que puc fer el que vulgui amb Cuba”). Ho va dir assegut al seu escriptori del Despatx Oval, que, juntament amb l'Air Force One, l'avió presidencial, és una de les localitzacions preferides del paquiderm taronja per a les seves posades en escena. Convé no oblidar que Trump va foguejar la seva imatge pública fent televisió porqueria durant una bona colla d'anys i que en continua aplicant els codis fil per randa. Una altra qüestió és la qualitat dels missatges: frases inacabades, pauses que no venen a tomb, repeticions. “Crec que podríem tornar a bombardejar l'illa de Kharg per diversió”. Són missatges que volen ser amenaçadors, intimidadors, però que també fan la impressió de ser dits per algú que no hi és tot.

El Senat ha aprovat la llei de multireincidència impulsada per Junts i assumida pel govern del PSOE, que ja fou aprovada al Congrés (ara hi haurà de tornar per a la seva aprovació definitiva) i que Junts mostra amb orgull com un gran assoliment de la present legislatura. Es presenta com una eina per combatre la petita delinqüència, entesa com un fenomen estretament lligat a la immigració. Per això inclou un enduriment notable de la llei d'estrangeria, amb nous requisits per obtenir el permís de residència, i també el típic augment de penes, com ara tres anys de presó per petits robatoris, etc.

Durant uns quants anys, el nacionalisme espanyol d'estat va respirar tranquil: havia trobat en Felip VI un rei encara més idoni i més adepte als postulats granítics de la sagrada unitat d'Espanya que el seu pare, Joan Carles, massa frívol i massa aficionat als diners, les dones i la vida gran. Més auster i més preparao, com solien repetir (els nacionalismes sempre solen viure de creure's les seves pròpies mentides), Felip VI va accedir al tron l'any 2014, precisament a conseqüència d'un escàndol de faldilles, elefants i diners protagonitzat per son pare, i va tenir el seu baptisme de foc —potser seria més exacte dir-ne baptisme de garrot— el 3 d'octubre del 2017, quan va pronunciar un discurs infame criminalitzant l'independentisme català just després de les no menys infames càrregues policials de l'1 d'octubre. Va ser, com s'ha dit infinitat de vegades, un ¡A por ellos! pronunciat pel cap de l'estat espanyol, que va donar el tret de sortida a la persecució judicial i policial, i al trinxament mediàtic i social de l'independentisme català, que ha tingut lloc durant els anys següents (i al qual han col·laborat, amb un fervor idiota, una part dels mateixos independentistes).

El ball trumpista de Laporta celebrant la victòria, i el rictus de Víctor Font fent veure que assumeix la derrota, ens recorda que el món del futbol d'alta competició està fet de personatges que no saben ni guanyar ni perdre. Ja que esmentem el trumpisme, la foto de fa uns dies de Leo Messi somrient al costat de Donald Trump diu tot el que cal dir sobre els valors que se suposa que transmet el futbol. La dreta catalana més trol es fa la il·lusió que ha guanyat alguna cosa i prorromp en càntics de taverna, perquè la seva debilitat sols li permet projectar els complexos damunt la gespa d'un estadi.

No és tard per parlar-ne perquè el que és i el que representa és prou important: es tracta del Taller de Músics, una de les aventures més interessants i reeixides de la vida cultural barcelonina de les últimes dècades. En concret, el Taller de Músics ha fet quaranta-cinc anys, i per celebrar-ho ha dut a terme una programació d'actes que va tenir la seva traca final el desembre passat, i que ha acompanyat de la publicació d'un llibre commemoratiu que és un luxe tant per l'edició com pel contingut, i també de canvis importants d'organigrama.

La guerra a l'Orient Mitjà és un despropòsit que només podien tirar endavant dos líders com Trump i Netanyahu, molt més desesperats del que alguns volen suposar. Desesperats per esquivar les conseqüències del seu propi comportament (presumptament) criminal o delictiu: la presidència de Netanyahu, amb el genocidi de Gaza inclòs, és una contínua fugida endavant per no haver de respondre en els judicis que té pendents per diverses acusacions, principalment de corrupció a diversos nivells. Per la seva banda, Trump realment ha aconseguit una maniobra de distracció perquè no es parli dels papers d'Epstein i de la seva implicació en la xarxa de pederàstia dels poderosos d'Occident. L'únic atlantisme que ha conegut mai Trump era el que reunia pederastes extremadament rics dels dos costats de l'Atlàntic a Little Saint James, una de les Illes Verges nord-americanes, on el proxeneta Epstein i els seus amics, convidats, clients i extorquits (sovint eren aquestes quatre coses alhora) cometien els seus crims i abusos contra menors. Pocs dies abans de l'atac d'Israel i els EUA, els mitjans d'arreu del món parlaven d'un terratrèmol global de la política i les altes finances que ja havia derivat en la detenció, i una certa vergonya pública, per a tot un Windsor, el príncep o expríncep Andreu. A partir del 28 de febrer, data del primer atac dels EUA i Israel contra l'Iran, es perd el senyal d'Epstein i el seu imperi de depravació.

Si als dirigents del PP els molesta que els qualifiquin d'hereus ideològics del franquisme, més els valdrà acostumar-s'hi. Seran considerats així, i de manera més que merescuda, mentre prenguin decisions de govern tan antidemocràtiques, venjatives i doloroses com la que es va imposar, amb els vots de Vox i del mateix PP, al ple del Parlament del dimarts 10 de març. La llei de memòria democràtica, derogada finalment en aquesta sessió després de diverses anades i vingudes de politiqueig de baix to, no era una llei contra ningú, sinó una llei de reparació que oferia, després de més de vuitanta anys de dolor i oblit, un reconeixement a les víctimes del franquisme i als seus familiars.

“No s'ha de vessar ni una llàgrima pel règim iranià”, va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. I va seguir: “[El règim iranià] ha infligit la mort i ha imposat la repressió al seu propi poble, i ha causat la devastació de tota la regió”. En escoltar-la, era difícil no pensar en l'arenga furibunda de fa uns dies del secretari de Guerra (es diu així) del govern Trump, Pete Hegseth, qui, amb la cara crispada i els ulls desorbitats, va prometre que “del cel caurà mort i destrucció” damunt l'Iran fins que els EUA i Israel no considerin complerts els seus objectius. Tal vegada la presidenta Von der Leyen considera millors la destrucció i la mort que cauen del cel pels atacs americans i israelians que la mort, la repressió i la devastació imposada pels aiatol·làs. Per al poble iranià, que ella invoca, sembla que han de ser igualment indesitjables.

El fins ara secretari general de les joventuts del PP, un sagal anomenat Carlo G. Angrisano, ha deixat les Noves Generacions peperes per passar-se a Vox, com podeu llegir en aquest diari. No us penseu que Angrisano, un jove que té l'aspecte rubicund propi de cert jovent conservador, hagi pres aquesta decisió per un càlcul d'interessos. Ben al contrari: ho fa empès per la decepció que li causa el partit en què va militar fins a finals de la setmana passada: “Jo era un de tants espanyols convençuts que el Partit Popular havia de protegir el millor del nostre país”, es lamenta en un missatge fortament sentimental publicat a les xarxes. Ara, però, comprova que el PP ha deixat de representar els valors pels quals es va afiliar al partit, a saber: “Amor a Espanya, a la seva identitat, a la seva història, a la seva llibertat i a la dignitat del nostre poble”. I percep, en canvi, que Vox sí que representa tot aquest ideari, que, segons Angrisano, ara es veu “trepitjat pel separatisme” (no s'ha assabentat que el separatisme es dedica a trepitjar-se a ell mateix). El ja ex secretari general dels joves del PP veu que hi ha “idees fermes” i “principis inamovibles” a Vox, que, per cert, és el partit pel qual actualment és eurodiputat el seu tiet Juan Carlos Girauta, que abans havia estat al PP i a Ciutadans, i, de jove, al PSC. Seguint la tradició familiar trànsfuga, i com a catalans de profit, quan acabin amb Vox potser poden entrar, plegats, a Aliança Catalana.

Ha mort António Lobo Antunes, escriptor portuguès, als vuitanta-tres anys. Crec que ja no estava de moda (no sé si alguna vegada va estar de moda), però hi ha un seguit de novel·les seves que tenim traduïdes al català: El manual dels inquisidors (Edicions 62, traducció de Xavier Pàmies), L'esplendor de Portugal, Exhortació als cocodrils i No entris tan de pressa en aquesta nit obscura (Edicions Proa, traducció de Joan Casas) i Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, traducció també de Joan Casas). La seva lectura és absolutament recomanable.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va emetre fa uns dies un dictamen en què –com no podia ser d'altra manera– desautoritzava la pretensió de l'Ajuntament de València de fer servir d'ara endavant dues formes del nom de la ciutat: una en castellà (Valencia) i una altra d'inventada (Valéncia, amb un accent agut damunt la e), que, segons l'equip de govern –format per PP i Vox– reprodueix millor la manera com els valencians pronuncien el topònim de la capital del País Valencià. L'AVL exposa tota l'argumentació filològica que fa al cas per concloure que València només té un nom: és en valencià (és a dir, en català) i s'escriu amb accent obert. No tancat. No hi ha cap necessitat ni cap justificació per fer servir una versió “castellana” del nom de la ciutat. I encara menys per posar en circulació aquest bunyol, “Valéncia”, que simplement és una falta greu d'ortografia i una exhibició gratuïta de la grolleria i el fanatisme anticatalà dels dirigents del PP i Vox. Perquè és sabut de tothom que la pretensió dels dos partits ultranacionalistes no és escriure “com parlen els valencians” (no hi ha cap llengua al món que s'escrigui “com parlen” els seus parlants; si us ve de gust ampliar informació filològica us recomano que llegiu el dictamen de l'AVL), sinó practicar el secessionisme lingüístic i promoure, des de les institucions públiques, l'analfabeta idea que existeix una “llengua valenciana” diferent i separada de la llengua catalana. Per què? Perquè pensen que així van contra Catalunya i a favor d'Espanya. El raonament és completament delirant i el simple fet de transcriure'l produeix vergonya aliena, però és el que defensa i proclama l'ultranacionalisme espanyolista des de sempre. Són negacionistes i enemics de la ciència, la cultura i el coneixement en tots els àmbits, però en aquest (en el de la llengua catalana, i l'odi que li professen) més que en cap altre, perquè pensen que l'existència i la vitalitat del català són incompatibles amb l'existència i la vitalitat d'Espanya.