Hi ha coses que no canvien. Com el canvi d’hora. Tant és que les estacions es deformin pel canvi climàtic i que anem amb l’horari de l’Alemanya nazi perquè Franco s’havia d’alinear amb el feixisme imperant. A veure qui és el guapo que ho canvia. I encara menys ara que el feixisme torna a ser tendència i hi ha tanta nostàlgia per l’àliga que si vas molt despistat pel món i veus tota aquesta gent amb banderes caducades et pot semblar que són un grup ecologista defensant un animal en perill d’extinció. Esclar que a Espanya l’àliga de l’escut franquista mai no ha caigut en desús. I si confons un grup ecologista amb un de feixista és que vas més perdut en estètica que un pentinat de Lamine Yamal. Però parlàvem de l’horari. Del canvi. De les coses que no canvien. Com els danys col·laterals d’una guerra. Com si no n’hi hagués prou amb els danys principals, que tampoc no canvien. Bombes que destrossen. Bombes que maten. Bombes per fer més bombes. Bombes per enviar més bombes. Encara que és de lògica que si el teu objectiu és fer mal i l’única vida humana que t’importa és la teva pròpia, com més mal facis, millor. L’abast del mal per a un malvat és infinit. Com més gent pateixi per sobreviure, millor. I amb aquesta colla de psicòpates que s’estan mesurant tot el dia les trompes a veure qui la té més llarga el patiment sembla assegurat. Per a tothom. Perquè hi ha coses que no canvien. Com resoldre els conflictes a base de crear-ne de nous i de pitjors. Tampoc canvia que et premiïn per la pau després de generar una guerra. Potser el més nou és que com que no et premien els que t’esperaves, et premien uns que consideren que el futbol promou la pau. No seré jo qui ho posi en dubte. Perquè qualsevol s’enfronta a un hooligan, sinònim de pacifista. Només dic que el bon gust segur que no el promouen. I ja que els segueix tanta gent podrien almenys tenir unes cases que no semblessin un tanatori. Per dins i per fora.

Han estat uns mesos de catifes vermelles. Un excés de passarel·la i un excés d’incomoditat. No només la que generen alguns dels discursos de guanyadors de premis, sinó pels vestits que les dones trien i que continuen donant unes imatges inaudites en ple segle XXI. Però si ens posem estrictes, en ple segle XXI també governen el món uns narcisistes ultraviolents que estan deixant un panorama que no ha variat en molts segles. I com que es pot dir poca cosa més del que ja s’ha dit sobre la brutalitat d’un sistema que permet bombardejar a plaer el que a uns desgraciats els vingui de gust, i com que sembla que hem d’acceptar la violència com un mal necessari en aquest món podrit d’interessos, girem el mitjó i fixem-nos en el que aparentment és més frívol, però que amaga una agressió subtil, permanent, i que molta gent considera escollida lliurement. I tenen raó. Perquè la vestimenta femenina de gala és el símbol perfecte per explicar on som encara. I el mal que fa no és comparable a una guerra, però continua deixant molts cadàvers. És la presó del cos. Dels cànons de bellesa. De l’escàndol disfressat de glamur.

Notícia al 3Cat. Una dona es presenta a una oferta de feina a la cooperativa Som Energia. Està embarassada i no hi posa gaires esperances, però s’hi presenta igualment. El seu punt de partida és realista. Qui contractaria una embarassada? El més insòlit és que, després de l’entrevista, li comuniquen que ha estat l’escollida d'entre els 13 candidats. La feina és seva, malgrat estar embarassada. Tothom content. Contentíssim. Fins que apareix l’administració.

A punt d’un altre 8 de març i el feminisme veu i viu un escenari desastrós. El moviment pateix un retrocés arreu del món i, segons els resultats d’una enquesta publicats en aquest diari, el 60% dels homes de l’estat espanyol consideren que se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Dades com aquesta ni ens sorprenen ni són alienes al nostre entorn. Sovint, en aquests mateixos articles que escric cada setmana, hi ha homes que se senten automàticament ofesos només pel fet d’haver utilitzat un adjectiu en femení. Encara que l’adjectiu em pugui incloure a mi, que soc una dona, i tant és si es parla de l’estafa de les balises o de viure més de cent anys. Són individus, quasi sempre sense revelar la seva identitat, que no es mouen de la tradició de pensar només en ells mateixos. Ni de la tradició que a les dones se les pot discriminar. Però ai si un genèric no els fa sentir inclosos! (De ser-hi hi són, però ells volen mantenir les seves condicions. Per altra banda, no han de ser a tot arreu, tampoc.) Aquests homes tenen molta por de perdre el que ells suposen que els correspon des del naixement. Però els sentiments d’aquests homes també tenen a veure amb l’egocentrisme i amb la voluntat expressa de fer mal. Perquè veient com està el món, no demostren ni la mínima empatia per unes dades contrastades i per una raó fonamental: reclamar els drets humans és esgotador. Tenim altres coses a fer, a la vida. Però volem una vida més justa per a tothom. I volem posar els adjectius com ens doni la gana. 

El 14 de març del 2018, el cotxe oficial on la regidora de Rio de Janeiro Marielle Franco viatjava amb la seva cap de premsa, Fernanda Chaves, i el xofer Anderson Gomes va ser interceptat al centre de la ciutat per un altre vehicle, que va començar a disparar contra el cotxe de la regidora. La Marielle, de 38 anys, i l'Anderson, de 39, van morir a conseqüència dels trets. La Fernanda en va sortir miraculosament viva.

La bandera espanyola de la plaça Colón de Madrid no resisteix els embats climatològics. Oh. No fa ni dos mesos que ha començat l’any i ja s’ha esquinçat tres vegades. La darrera, aquesta setmana, en una imatge que cal afegir a l’anecdotari de banderes espanyoles que prenen mal. N’hi ha unes quantes. Fins i tot amb paracaigudistes i fanals. El repertori és ampli. No es pot dir que en això Espanya escatimi recursos. Al contrari. La bandera de la plaça Colón madrilenya també val molts diners. És enorme, 294 metres quadrats, i pesa 35 quilos, que per a una bandera és sobrepès. Però quan es té un atac d’exhibicionisme patri és molt millor això que una bandera per posar en un escuradents. A més, l’estat espanyol té necessitat de reivindicar-se, no perquè se’l reconegui com un estat, sinó senzillament perquè se’l reconegui. Però parlant de reconèixer, l’exhibicionisme banderaire no és exclusiu de Madrid ni d’Espanya. Són moltes les nacions que el practiquen. I fins i tot nacions no reconegudes, que potser tindria una mica més de sentit si no es té al·lèrgia a les banderes, com els passa als que s’autoanomenen “ciutadans del món”. Ara, quan hi ha un combat entre ràfegues de vent com les que hi ha aquests dies, les banderes perden al primer assalt. I com que són tan simbòliques, de seguida la imatge que donen és la d’un país trencat. Aquesta vegada els catalans no hi tenim res a veure. Llàstima. La pèrdua de protagonisme que hem assolit en poc temps és comparable a una bandera esquinçada pel vent. Tot i així, podem ser culpables. Fa gràcia que la nova borrasca es digui Pedro. No se m’hauria acudit mai. Però parlant de simbolisme, Pedro rompe España. I parlant d’acudits, aquest és dolent, ja ho sé. 

Catalunya viu uns dies estranys que s’estan allargant més del compte, si és que hi ha un termini per als dies estranys. Sembla que estiguem immersos en una pel·lícula de catàstrofes i que tot es vagi encadenant, com aquelles vides que no aixequen el cap. Només ens faltava el vent. Ha arribat avisant, això sí, amb alarma inclosa, que quan la sents al carrer entre tantes alarmes que sonen fa la sensació d’un concert contemporani. Ha arribat per reivindicar-se entre tantes inclemències meteorològiques, com si el trobéssim a faltar. El vent, que és un fenomen molest quan passa de brisa. El vent, que no du respostes i irromp amb la força de qui no té arguments. Aquest vent agressiu que és com un líder autoritari voltant pel món. El vent, que no estima els arbres. El soroll del vent, que no deixa dormir i que es cola al cervell com si un fantasma volgués parlar-nos. No, ara aquest vent no. Estem massa cansats, tots plegats. Però posem les esperances de calma en l’anticicló que està a punt d’arribar, diuen, i que donarà una treva climatològica. Perquè mai plou a gust de tothom i l’excés acostuma a fer mal. Vindran dies seguits de sol. Diuen. Potser també caldria avisar-los amb una alarma per esgarrapar tota la vitamina D que ens falta. Encara que també és en els dies de sol que tot queda al descobert i el desastre es veu més clar. Per si de cas algú va despistat i no sap que Catalunya porta paralitzada des de fa anys i que el vent és l’últim que ha entrat per la porta. Això passa per deixar-la oberta. Ja ens ho deien, que convé vigilar amb els corrents d’aire. En qualsevol cas, no cal ser especialment esotèrica per veure que tot són senyals que ens avisen, molt poc subtilment, que som al límit de massa coses i que és el moment de començar a moure’s cap a la direcció adequada. Amb el vent hem d’esperar que sigui ell qui pari, però moltes altres situacions és a les mans humanes que es poden resoldre. 

El departament de Justícia dels EUA ha publicat tres milions de pàgines, 180.000 imatges i 2.000 vídeos relacionats amb el delinqüent sexual Jeffrey Epstein. Tot aquest material ha sortit a la llum perquè la llei obliga a fer-ho, però més tard del termini fixat i, segons l’advocada de les víctimes d’aquest violador en sèrie, malament. Perquè també han sortit a la llum alguns dels noms d’aquestes víctimes. I això que diuen que el que hi ha censurat en tota aquesta documentació és, precisament, per protegir-les. Els nyaps judicials són internacionals. I el masclisme també.

El caos que viu Catalunya és insòlit perquè ara mateix és descomunal, però fa molt de temps que era previsible: perquè amb el caos de Rodalies fa molts anys que hi convivim, directament o indirecta, i fa molts anys que es menysté els seus usuaris, que es fan virals malgrat ells mateixos. Per això els discursos polítics fan tant de mal. Perquè la realitat ens mostra massa sovint les prioritats i els interessos. Malgrat la pluja i la neu que cau incessant, tot acaba sortint a la llum. Els trens no es posen en marxa, però totes aquestes persones que perden hores i paciència en cada trajecte, si és que l’arriben a fer, són una bona part de les que cada dia sí que posen en marxa el país. I el país està cansat, cabrejat i decebut. Perquè Catalunya, molts dies després d’un accident tràgic, és, com diu aquell, can pixa i rellisca. Can penja-i-despenja, que dèiem a casa meva. Digueu-ne com vulgueu.

Una amiga m’explica que avui ha pogut anar a treballar perquè ahir va comprar un bitllet d’AVE i ha dormit a casa la mare. I encara sort. Però no sap quant de temps haurà de fer el mateix. Perquè ningú no ho diu. El que és segur és que no li sortirà a compte treballar si ha d’anar pagant bitllets d’alta velocitat per fer un trajecte que hauria de poder fer amb un tren de Rodalies. Aquest és un exemple. Però n’hi ha centenars de semblants i de molt més greus. Perquè el problema és que, molt abans que hi hagués els accidents que hi ha hagut recentment, ella, com tanta altra gent que es mou pel país amb aquests trens de la Renfe, viu en un estat permanent d’incògnita. I d’angoixa. Perquè ara la gota ha fet vessar el got, però els usuaris fa anys que viuen amb el got vessat i ningú no els dona cap solució. De la seva mobilitat en depèn la feina, la seva manera de guanyar-se les garrofes amb què viuen. O sobreviuen. També en depenen les visites als hospitals i les visites a qui els doni la gana. Només ens falta donar permís perquè la gent es pugui moure en funció de l’objectiu del moviment.

He de confessar l’enveja profunda que tinc als aficionats al futbol masculí. Als del futbol femení molt menys, perquè encara que ara generi més d’interès no ocupa el mateix espai. No ens enganyem. Els tinc enveja perquè el seu entreteniment, o la seva religió m’atreviria a dir, ocupa molts llocs destacats a les programacions radiofòniques i televisives, i sobretot perquè, quan esdevé alguna notícia que es considera rellevant, es deixa tot de banda i es tracta aquell tema com si no passés res més al món. Si no t’interessa el futbol, no dones crèdit veient la quantitat de temps que es pot invertir a discutir temes als quals tu no destinaries més de zero o un minut. Però el que em fa enveja és que en setmanes com aquesta, plena de pèssimes notícies per al món, o com l’anterior, també farcida, els aficionats al futbol siguin capaços d’abstraure’s d’aquesta realitat prioritzant el fet que hi ha hagut un canvi d’entrenador o un bon resultat en un partit. Per als hiperventilats de torn, que no sé si acaben mai d’entendre el que escric, afegeixo que ja sé que et pot agradar el futbol i et pot preocupar la situació política mundial. Però els futboleros tenen aquest recer on tot el que passa és important encara que la rellevància sigui discutible. I no és per esnobisme que no m’interessi el futbol. En una altra època de la meva vida el vaig utilitzar com a sedant. Però em passa com amb altres coses que també he provat i no m’han acabat d’interessar, com anar a caçar bolets o passar l’estiu a la platja. Ara bé, no estic llegint llibres mentre els altres miren un partit de futbol. O no sempre, en tot cas. És possible que mentre sento els crits dels aficionats estigui veient una sèrie dolenta o parlant d’altres temes intranscendents a la cuina.

El fred no és meteorològic. Que faci fred al gener és una bona notícia, especialment per a les que estem angoixades permanentment pel canvi climàtic i tenim la sort de poder tenir un sostre calent on resguardar-nos. El fred no són les temperatures baixes ni el col·lapse: és la neu que cau sobre una Europa vella. El fred i el col·lapse són aquests dictadors democràtics que estan passejant la seva maldat a cara descoberta i amb tota la impunitat del món perquè el camí el fan armats fins a les dents. Però, en realitat, aquest fred no glaça, perquè ni és nou ni munten operacions secretes mirant de dissimular invasions, destituir presidents i posar titelles a les seves ordres. Ara es fa pel broc gros. Una mica com el robatori del Louvre. Com si tothom hagués desistit de protegir-se. El món ja no s’amaga darrere unes cortines i no ens pot sorprendre. Només aclaparar-nos.

Tot just hem començat a generar els primers records de l’any. Aquells que el mes de desembre, que ara queda distant, potser ens vindran al cap. Ens preguntarem si són d’enguany o de més enllà o de molt més lluny. Sobretot si no formem part d’aquell grup de gent que recorda exactament les dates i els llocs com si cada vegada els estiguessin vivint de nou. Sobretot si som d’aquelles persones que recordem dates absurdes i fets minúsculs si és que la vida de cadascun de nosaltres es pot considerar petita. En un diari s’hi barregen els fets històrics amb els fets de les històries personals. Però, al cap i a la fi, totes les històries fan la Història del món. I encara que ens creguem que som el centre, potser caldrà preguntar-ho als volcans o a l’Univers. Però la nostra Història, la de la humanitat, s’explica amb tots els seus biaixos, i la que s’ha explicat és tan subjectiva que si els que la van viure ens la poguessin entonar a cau d’orella ens faríem un fart de riure. I de plorar. Com passa quan escoltem els records. Els certs i els que ens inventem amb el pas dels anys. Ara sabem quina és la mesura del temps, però quan érem joves els dies es feien molt més llargs i els nostres objectius, si en teníem, estaven en un lloc tan remot que no semblava possible atrapar-los. Alguns encara són allà. Esperant-nos. Sense que nosaltres els esperem a ells. Hem deixat de voler unes coses per voler-ne unes altres. És una sort poder triar els desitjos.

Feia temps que es veia a venir, però com a regal de Nadal és desafortunat: la Comissió Europea ha decidit eliminar de manera indefinida la prohibició de vendre cotxes de combustió, que estava prevista per al 2035. És a dir, les mesures ecologistes que s’enfronten a les grans pressions econòmiques són una altra vegada les grans perdedores. L’esperit de Nadal s’esvaeix, i a la Unió Europea sembla que demana carbó per Reis. Encara falta signar i blablablabliblibli però la dreta i l’extrema dreta, que sumen majoria, ja tenen clar que hi ha d’haver una rebaixa de les mesures ecologistes, és a dir, una puntada al cul, perquè no té cap sentit deixar de contaminar quan ja s’ha vist que el planeta aguanta el que calgui. I l’ésser humà vota el que calgui per no revertir el sistema. Això sí, ja no tenim canyes de plàstic per a les begudes. Un gran avenç que ens ha canviat la vida, que ens l’ha millorada qualitativament, sobretot quan pensem que amb la quantitat de blísters de plàstic que sí que estan permesos podríem beure amb canyetes pels segles dels segles. És evident que els canvis importants no són fàcils de fer, però també és evident que si no hi ha polítiques fermes els canvis no es faran mai. Mentrestant, els pols continuen desfent-se i les malalties continuen aplaudint tots els tòxics que les ajuden a mantenir-se vives. I si no, els molins destrossen el paisatge i la pagesia, i canviar camps de presseguers per mars de plaques solars no és la idea més brillant, però qui estimi la brillantor que es faci garsa. I sobretot, no parlem de rebaixar l’energia ni del que necessitarà la IA per alimentar-se, que ens agafarà un cobriment de cor.

Aconseguir entrades s’ha convertit en una de les competicions més estressants dels últims temps. Tant si són de pagament com si són de franc. Esclar que encara queden molts espectacles que voldrien posar el cartell d’entrades exhaurides, però la sensació que ens ho estem perdent tot perquè no estem prou al cas ni anem prou ràpidament és cada vegada més gran. Abans, les cues eren físiques, la gent es llevava molt d’hora o dormia al carrer per aconseguir una entrada per a un concert. Ara, les cues són virtuals, la gent espera en pijama a casa davant d'un cartell que surt al seu ordinador i que indica quin número té en una cua interminable. La loteria tecnològica decidirà si has tingut sort o si t’ensorra el dia no haver pogut aconseguir el tiquet per a un esdeveniment únic que passarà d’aquí a un any. O més. Perquè la improvisació ha mort. I nosaltres, potser abans d’assistir a l'espectacle, també. Però l’important és haver aconseguit les entrades.

En plena època de l’exaltació del consum salta una notícia relativament sorprenent: un frau relacionat amb el consum obligatori de la balisa V-16 que hauran de portar tots els cotxes a partir del mes de gener si no volen que els caigui una multa. Facua, organització que defensa els drets dels consumidors, és qui ha acusat la DGT de promoure un frau massiu per la laxitud de les homologacions d’aquest llum obligatori. Això vol dir que molts consumidors han comprat un model teòricament homologat però que, en realitat, no ho està, per la qual cosa hauran de fer una altra despesa si no volen rebre la sanció pertinent. En cas d’accident, no portar el llum homologat per la DGT tindrà un cost de 200 euros. I de 80 euros si en un control rutinari no en portes cap. Independentment del que pensem sobre aquest sistema inventat per dos ex guàrdies civils per, suposadament, evitar els accidents a l’hora de posar els triangles –i que de moment només es farà servir a Espanya, com si als altres països no hi hagués accidents pels triangles– i sobre la possibilitat que els llums homologats per la DGT només serveixin per tenir-nos localitzats i no per activar una trucada d’emergència, la qüestió és a qui li toca el rebre. Qui s’emporta els quartos. Perquè, finalment, una mala gestió sempre acaba suposant una despesa extra per als consumidors. I en cas de fer una reclamació, suma-hi l’extra en temps i en paciència.

Una parella —ella australiana, ell anglès— decideix fer un canvi de vida radical i s’instal·la a Itàlia, en una casa al bosc on viuen amb el més bàsic i on crien els seus fills de manera alternativa a la majoria. Ara, la justícia italiana ha decidit retirar-los la custòdia dels fills al·legant que les criatures, dos bessons de 6 anys i una nena de 8, no estan escolaritzades, no tenen els serveis bàsics i viuen aïllades. Les criatures estan en un centre d’acollida mentre esperen la decisió definitiva d’una jutge que decidirà què és el millor per a elles. La família ha demostrat, amb dades del ministeri d’Educació italià, que una mestra segueix la seva educació a casa i que els fills juguen amb altres nens i nenes de la zona. Per generar energia tenen plaques solars i treuen aigua potable d’un pou. Els fills no presenten cap signe de maltractament. No tenen ni mòbils ni televisió. No estan vacunats. Cadascú pot opinar, però què s’està jutjant, exactament?

El 1688, el metge suís de 19 anys Johannes Hofer va presentar la tesi Dissertatio medica de nostalgia, oder Heimwehe per explicar el sentiment de tristesa que experimentaven alguns soldats mentre eren al front, lluny de casa. Era la primera vegada que es feia servir el terme nostàlgia, creat pel mateix jove a partir de les paraules gregues nóstos, que vol dir retorn, i álgos, dolor. La pena dels soldats que enyoraven casa seva i el seu entorn també es concentrava en aquest mot alemany, Heimweh, que uneix, Heim, llar, i Weh, dolor.

La Fiscalia de Milà ha obert una investigació per verificar si és cert que ciutadans italians i d'altres nacionalitats van pagar per assassinar civils per plaer durant la guerra de Bòsnia. Aquest turisme macabre, que s’ha definit encertadament com a “safaris humans”, consistia a pagar una quantitat de diners que podia anar dels 80.000 als 100.000 euros per viatjar a la Sarajevo assetjada del 1992 en un viatge organitzat expressament per matar persones. La tarifa variava segons l’assassinat. El més car eren els infants. Els més indefensos. Els més innocents. El “safari” també incloïa, a part de qualsevol tipus d’adult, dones embarassades. Un dels altres objectius preuats. Aquesta pràctica salvatge va ser denunciada en un documental del 2022 de l'eslovè Miran Zupanic, titulat Sarajevo Safari. Ara, a partir de les declaracions d’un exgeneral de l'exèrcit bosnià i antic agent de la intel·ligència que ha parlat amb un periodista italià, s'ha engegat l’acusació a la Fiscalia per aclarir si aquests fets són certs i condemnar els culpables per uns crims que, en principi, no han prescrit.

Estratègia o filtració? Aquesta pregunta, que quasi ha sonat més que el nou disc de la Rosalía, que és el que suposadament s’ha filtrat abans d’hora, em sembla una idea boníssima per a un joc de taula: Estratègia o filtració? Esclar que, més enllà de la pregunta, no se m’acuden les normes del joc. En tot cas, les normes, si és que n’hi ha, ja fa temps que s’han trencat, i ara és temps de dubtar de tot i de tothom, si és que no hi ha sigut també sempre, aquest temps. Però si l’estratègia és la filtració, aleshores no hi ha pregunta que valgui. O sigui, el joc de taula no és tan bona idea. S’acaba massa ràpid. Deu ser per això que no em dedico a crear-ne. La bona notícia és que, en el cas de la Rosalía, tant és si ha estat una estratègia o una filtració, perquè ningú no dubta dels seus dons musicals estratosfèrics i perquè no ens afecta en res de dolent. En absolut. Tampoc no entenc l’estratègia, si és que no ha estat una filtració, perquè dubto que el disc necessiti més publicitat de la que té per si mateix, però qui soc jo per discutir res a una artista que des de Catalunya ha seduït tot el món. Si de cas, només em puc treure el barret. I tallar-li les ungles, que és l’únic però que li trobo.