Al diari d’aquest diumenge, l’Àlex Gutiérrez entrevistava l’humorista Maria Rovira, coneguda com Oye Sherman, amb la qual vaig tenir la sort de coincidir fent ràdio fa uns anys. Recordo com em va impressionar que una noia tan jove mostrés un interès tan gran per la llengua i la cultura, i fes espurnejar una ment ràpida i divertida sense cap afany d’arreplegar protagonisme.

Veure i trepitjar el volcà Etna cobert de neu és una experiència privilegiada. La vaig viure la setmana passada com a inici fulgurant d’una estada a Sicília acompanyant un grup de subscriptors de l’ARA. Vam recórrer l’illa seguint el rastre d’Il Gattopardo i del seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i ens vam sadollar de bellesa i art, tot plegat enlluernats encara per l’impacte de la neu blanquíssima esquitxada de bombes volcàniques negres com el carbó.

Ara que s’acosta Sant Jordi i que llibreters, lectors, escriptors, editors i periodistes culturals ens hi aboquem amb energia i un xic d’angoixa, m’agradaria compartir, des d’aquest racó, algunes reflexions sobre el fet d’escriure que May Sarton ens va deixar en el seu Diari d’una solitud (Amsterdam Llibres, amb traducció de Núria Parés).

He pogut veure i sentir, a xarxes, el discurs que va fer el periodista d’esports de TV3 Xavier Bonastre per acomiadar-se dels seus companys el dia que es jubilava (des de fa mesos només faig que veure gent de la meva quinta que es jubilen, i és un recordatori una mica inquietant). Des d’aquí felicito en Xavier Bonastre per la jubilació i per tants anys de bona feina, i, especialment, el felicito per les paraules que va dir en el moment –emocionant– del seu comiat.

Quan has llegit un autor amb admiració acabes estimant-lo, i és per això que per a molts lectors i lectores de Julian Barnes serà difícil començar a llegir Comiats (Angle Editorial) sense sentir un pessic al cor. Abans de començar-lo ja sabem que aquest és l’últim llibre que llegirem de l'autor. Així ho ha explicitat ell, tant al títol com en les entrevistes que li han fet. Barnes té vuitanta anys, està malalt i no vol deixar un llibre a mitges, així que, amb una serenitat no exempta d’ironia, va decidir que aquest era el punt final a la seva carrera literària.

Diu en Ramon Madaula que fer de pare és com jugar al set i mig: o et passes o fas curt. Amb tota probabilitat, ho diu després de moltes partides perdudes (i tantes de guanyades), i per això ha escrit l’obra teatral Loop, que aquests dies s’està representant a l’Espai Texas de Barcelona.

Cada vegada hi ha més editorials que, afortunadament, no es limiten a publicar una obra literària, sinó que també ens ofereixen, en el mateix volum, un regal en forma de pròleg o epíleg o nota del traductor o de l’editor. Són textos extres que ens ajuden a conèixer l’autor o ens el posen en context o s’esplaien en algun aspecte concret de l’edició o de la traducció per fer-nos-la encara més interessant. És un plus, un detall per als lectors, que s’agraeix molt.

Hauríem de trobar una paraula per definir les sensacions que ens envaeixen quan s’acaba un projecte en el qual hem estat implicats molt de temps. Diria que la cosa està a mig camí entre la buidor, l’enyorament i la recança, amb algunes gotes de dol i d’orfenesa.

Tots ho hem viscut: una persona estimada ens comunica que està passant un tràngol i ens veiem empesos a reaccionar-hi. Posem un cas desgraciadament molt habitual: l’amic en qüestió ens diu que ell o alguna persona de la seva família està greument malalt. Molts, moltíssims de nosaltres, tot i sentir-nos realment afectats per la notícia, ens limitem a escriure un whatsapp. Per més sentida que sigui la frase, un cop ha quedat escrita, queda reduïda a un tòpic: "Em sap molt de greu", "Ànims!", "Si necessites res ja saps on soc", "Tot anirà bé".

Darrerament, i potser és una casualitat, he sentit, vist o llegit diversos casos de persones que han retrobat una part de la seva família biològica quan ja eren adults. Són històries ben diferents, però totes tenen un comú denominador: l’interès i la curiositat que qualsevol persona sent per saber d’on ve, encara que la seva vida hagi transcorregut aparentment sense cap mancança fins al moment de fer aquest descobriment.

En veure les imatges de les destrosses que l’última borrasca ha provocat al passeig marítim de Badalona, un amic em va escriure: “Sílvia, per on caminaràs, ara?” Li vaig respondre que tinc un gran disgust perquè, efectivament, el tram que ha quedat totalment impracticable és per on una amiga i jo solem caminar cada matí, entre Badalona i Montgat. Tot i així, com li vaig comentar al meu amic, ara feia dies que no ho fèiem, perquè durant les vacances de Nadal em vaig fer un esquinç al turmell que encara em fa la guitza. Vaig aprofitar per explicar-li com m’ho havia fet, perquè sabia que li agradaria.

El món editorial català està d’enhorabona. Ha nascut un segell petit però imprescindible. Es tracta de l’editorial Eppur Llibres, creada pels científics Sergi Pérez i Jordi Barenys. Aquesta nova editorial té un objectiu clar i noble: oferir alguns dels textos científics més importants de la història en català.

Fa una setmana, a punt d’acabar el 2025, vaig parlar dels finals, que sol ser una cosa que deixa un regust amarg. Per compensar els lectors, avui, tot just encetat el 2026, repassaré el goig que, habitualment, ens proporcionen els inicis. Encara que el president dels Estats Units ens vulgui amargar l'inici d'aquest any.

La festa de Cap d'Any, tot i que sempre l’he passada ben acompanyada, em provoca sempre una certa inquietud. Com que fa dècades que fem la festa a casa, no puc atribuir aquest neguit al que passa a l’exterior, aquesta mena de barreja absurda i xarona de vestits de lluentons comprats al Temu, excés d’alcohol, espantavelles, menús de preus desorbitats i programes de televisió que no saps quin triar.

Aquests dies s'han celebrat arreu del món els dos-cents cinquanta anys del naixement de Jane Austen, mentre les seves obres —en format llibre o pel·lícula o sèrie— continuen tenint un èxit inqüestionable. Al nostre país, aquesta celebració l’han liderada, com no podia ser d’una altra manera, des del Club Victòria, la col·lecció del Cercle de Viena que reuneix algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, incloses, no cal dir, les de Jane Austen.

Ara que ve Nadal, espero que molts nens i nenes rebin de regal llibres infantils, entre els quals algun clàssic. Si voleu una recomanació, estaria bé recuperar la meravellosa Pippi Långstrump, un personatge nascut a mitjan segle passat però que manté intactes els seus valors moderns i progressistes, o sigui, més adients que mai tal com estan les coses.

D’acord, ho admeto: la nostàlgia ens fa mirar enrere amb tendència a la idealització. La infància és –ja se sap– el paradís perdut que enyorem tota la vida. Això no vol dir, en absolut, que cualquier tiempo pasado fue mejor, frase especialment certa per als que vam ser nens petits durant el franquisme. 

No soc una persona entusiasta de les noves tecnologies. Em costa adaptar-m’hi i només n’agafo allò que em sembla estrictament necessari o que em facilita la vida. No n’estic orgullosa. Anar en contra del progrés, en general, semblaria que no té res de bo.

Els últims dies he pogut fullejar dos llibres acabats d’editar que m’han semblat espectaculars. D’una banda, l’assaig d’Elvira Prado-Fabregat Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de 'Solitud', publicat per l’editorial Barcino. I de l’altra, la Guia de les criatures fantàstiques catalanes que ha publicat Comanegra, amb textos de Joan de Déu Prats i il·lustracions de Maria Padilla Climent.

Vivos voco, mortuos plango, festa decoro, fulgura frango. Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes, desfaig els llamps.