En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.

La meva imprescindible Imma Sust va publicar un vídeo a Instagram explicant que no s’ho estava passant bé per culpa d’alguns dels símptomes de la menopausa. El vídeo va tenir moltíssims comentaris i el que més ens va sorprendre és la quantitat de dones que feia anys i anys que patien determinats inconvenients de salut i la resignació amb la qual els vivien. Tant la Sust com jo hem buscat un bon assessorament mèdic per viure bé la menopausa i era xocant llegir tantes dones que normalitzaven estar malament. Però fa poc vaig adonar-me que per molt que faci i digui, tampoc soc immune a una certa normalització del dolor físic.

No em puc treure del cap una entrevista en aquest mateix diari a una experta en edatisme en la qual explica que amaga la seva data de naixement perquè la perjudica. Sap de què parla. L’edatisme, en les dones especialment, ens discrimina en tots els àmbits. Però m’impressiona el gest d’arribar a ocultar l’edat. M’he passat els últims anys fent bandera de la maduresa i em fot convertir l’edat en un nou armari. Estic convençuda que tenir 56 anys és un guany –l’experiència, la maduresa, la llibertat– i n’estic molt contenta. Però no soc ningú per jutjar cap altra dona que se n’amagui perquè la discriminació existeix. Si fos actriu, per exemple, no parlaria de la meva edat tan alegrement.

És octubre de l’any 2025. Som al segle XXI i a aquestes altures de la vida encara hi ha qui no té clar què és el feminisme. A mi m’ho pregunten sovint. L’altre dia en un dinar, algú que m’acabava de conèixer, en saber de la meva trajectòria, em va llançar la pregunta com dient “a veure com te’n surts”. Em va sobtar el to, però no era la primera vegada que em trobava en una situació similar i sé que no serà l’última. I a algunes publicacions d’Instagram també se’m demana que ho expliqui, com en aquell vídeo que vam compartir l’Imma Sust i jo sobre la secció feminista que fem els dimecres a Les tardes de Catalunya Ràdio ("El tutorial de les senyores com cal") i als comentaris ens ho escrivien: “Ho heu d’explicar perquè s’entengui!”. I de tant en tant també m’ho pregunten amb curiositat sincera: “Però tu què consideres que és el feminisme?”. I, sincerament, flipo.

Passo un cap de setmana en bona companyia fora de casa, sense fer més que estar, compartir, anar al teatre, llegir, veure sèries, passejar, deixar-me cuidar, i m’adono que he descansat com mai. I que si hagués estat a casa no hauria estat així. No hauria pogut evitar fer tot allò que tinc pendent: tasques domèstiques no urgents però necessàries, escriptura, gestions comptables, avançar la preparació d’un futur viatge curt, trucar, quedar, posar-me al dia de tantes coses... Fer, fer, fer. I tot i que em vanto de saber aturar-me i descansar, m’adono que ho faig, però no suficient. Que sempre tinc una llista eterna de pendents al cap i que ha estat així tota la vida. Fins i tot utilitzo una aplicació de llistes per no oblidar-me de res. I sempre tinc la mateixa fantasia: que un dia obriré l’aplicació i estarà buida de pendents. Que ho hauré fet tot i podré jeure al sofà i ser com les persones que poden fer el manta sense el neguit de pensar en tot el que falta per fer. Però mai és així, esclar.

Fa unes setmanes vaig assistir a la Xona Xou, un espectacle teatral de Marta Pontnou i Laura Fa a favor de les dones potents i amb sentit de l’humor. I ho vaig fer lluint un vestit daurat espaterrant. Duia l’esquena a l’aire i en lloc de firar-me uns sostenidors d’aquells que semblen dissenyats per la NASA perquè no es vegin o d’enganxar-me uns cercles adhesius als pits, vaig triar no dur res. I esclar, es marcaven els mugrons, cosa que per a moltes persones és terrible, terrible. Terribilíssim. Però allà, envoltada de dones potents i meravelloses no me'n vaig estar de res a l’hora de declarar que al meu món els mugrons desacomplexats (o sigui, tots) són benvinguts. Tothom ho va trobar perfecte i vam posar-nos a parlar de l’absurditat d’amagar els mugrons i d’evitar que es marquin sota la roba. Algunes d’aquestes dones van admetre que sota les samarretes i els bodis ajustats portaven tires adhesives que només tenen la funció de tapar els mugrons, i que no tenia cap sentit. Els mugrons formen part del nostre cos, de la nostra anatomia, i capar-los sota adhesius, teles rígides i altres trampes només perquè no es marquin llança el missatge que aquests centímetres de pell són absolutament indignes.

Entro en una botiga de telefonia mòbil per comprar un cable per al meu telèfon. Trio, pago i ja m’ho deixa anar: “Gràcies, guapa”. Li dic que el guapa no cal i em mira malament. Una tia borde, es deu dir. A sobre que soc amable. Entro a comprar al súper i un altre home em diu el mateix a l’hora de pagar. I també una dona en un bar. I un altre home més en un restaurant. I així en un no parar de guapes. No té res a veure amb el meu aspecte físic. Ni amb el de qualsevol altra dona. Perquè ens passa a totes. Intento no fer-ne cas. Intento pensar que és això, un gest d’amabilitat. Que si em queixo és un acte de talibanisme politicocorrecte anat de l’olla. Que no cal ser Donald Trump carregant-se tot el pensament progressista, però que la gent ho diu amb bona intenció i tampoc cal ser una integrista dels gestos i les paraules.

Arran de la sèrie Adolescence, la catedràtica valenciana Gemma Lluch em porta al llibre La voluntat de canviar, homes, masculinitat i amor, de la feminista bell hooks (Tigre de Paper), i m’atrapen molts dels conceptes que exposa. I un d’ells és la quantitat de temps que ens permetem dedicar homes i dones a la feina i a les relacions afectives. I no és la mateixa quantitat. La majoria d’homes prioritzen la feina i les dones el temps de les relacions (família, amics, amors). I tot això, evidentment, amb matisos.

Quedo un dia amb la meva amiga Rosa i arriba indignada. Un conegut de la seva mare ha preguntat per ella i ha volgut saber si finalment va tenir fills. I, al dir que no, l’home ha quedat ben decebut. La Rosa s’ha hagut de sentir tota la vida la pregunteta, però pensava que ara que passa dels seixanta ja no s’hauria de veure objecte d’aquesta curiositat que ve carregada de pressió i de prejudicis. Perquè, no ens enganyem, darrere la pregunta i la reacció d’estranyesa davant d’un “no” hi ha la idea que, pel fet de ser dona, has d’haver parit.

En una mateixa setmana miro la sèrie Adolescence i m’assabento que les dades oficials indiquen que puja el nombre de mares que fan una renúncia professional envers el nombre de pares. I mentre mirava la sèrie no podia deixar de pensar en aquestes noves famílies, més joves, en teoria més modernes, més avançades, més conscienciades, que ara són protagonistes d’un pas enrere en la criança. Un pas enrere que també ho és per al feminisme, que també ho és a l’hora de construir una masculinitat més sana. I que, per tant, és un pas enrere per a la societat en general. Perquè els pares tornen a ser menys presents. I sense els pares, sense la seva implicació en igualtat de condicions que les mares, com es pot construir aquest nou model que tant necessitem?

Surto de veure l’obra de teatre Dones de ràdio, escrita per la dramaturga i guionista Cristina Clemente i m’emociono i no puc deixar de pensar en la Gisela, la dona fantàstica que se’ns va morir amb 51 anys per un càncer de mama. I en com li hauria agradat l’obra i com ens hauríem pixat de riure juntes perquè l’obra també fa riure molt. Perquè tal com diuen les dones en què està inspirada l’obra, que important és riure d’una mateixa, fins i tot en el pitjor moment. La Gisela fugia dels grups de suport, però l’hauria convençut per veure-la i hauria estat al cent per cent d’acord amb tot el que s’hi explica: les vivències de tres dones que passen un càncer de mama. Una obra amb tres dones protagonistes que és absolutament universal. I encara que no caldria assenyalar-ho, ho vull fer, perquè quan això passa, quan hi ha tres dones al cartell parlant d’un tema mèdic que afecta gairebé el cent per cent a dones, es té la tendència a classificar-ho com a material de ficció “per a dones”. I no. Les històries protagonitzades per dones són igual d’universals que, per exemple, una obra com L’herència en la qual tots els protagonistes són homes i els problemes només els afecten a ells com a col·lectiu homosexual. I ningú es planteja que L’herència sigui una obra “per a homes”.

Les dones estem acostumades al fet que la nostra anatomia inclogui parts misterioses de les quals es parla poc o es parla tard, o se'n parla però no adequadament. El biaix en salut fa temps que es denuncia (llegiu l’últim llibre sobre el tema, Ets una exagerada, de Blanca Coll-Vinent i Isabel Muntaner) i les dones el vivim i patim en el nostre dia a dia.

Aquest cap de setmana va ser 8-M i o ho dic o rebento: estic farta de la paraula feminisme o feminista o feminismes. M’encantaria que no fes falta, coi. No he perdut la xaveta. La paraula feminista forma part de la meva vida, forma part de mi. Però cansa ser feminista. Cansa reivindicar. Cansa haver d’estar alerta. Com diu la gran Moran (sí, la Caitlin), les dones sempre exercim un ofici de més i sense remunerar: l’activisme feminista. Pots ser escriptora i feminista. Presidenta d’escala (sip) i feminista. Activista cultura i feminista. Guionista... i feminista. #Elquesigui... i feminista.

Estic en un box amb dues de les meves germanes. La meva mare ha tingut crisi de salut i l’han traslladat en ambulància des de la residència a un hospital. Té demència i el cervell cada cop li funciona pitjor i fa que algun mecanisme del cos no vagi com hauria d’anar. Tot està controlat, ja li han donat la medicació adequada i aviat podrem acompanyar-la a la residència de nou. Però me la miro i m’emprenyo amb la vida. Aquella dona que acostumava a ser la meva mare ara és una velleta fràgil, desorientada i malalta i ella, que llegia Tolstoi, ja només juga amb una nina a cuidar-la. Jo no vull això per a mi. No ho vull. No cal. Ni per a mi ni per als que haurien de fer-se càrrec de mi. I respiro alleujada perquè fa dos anys vaig signar un testament vital amb instruccions exactes del que he triat per a mi en moltes circumstàncies. La demència també.

Les conec des de fa uns quants anys. I ja ho sabia, que tenen certa responsabilitat. Però quan em van dir que una dirigia un equip de vint persones i l’altra que tenia quaranta persones sota la seva responsabilitat vaig flipar. El primer que em va sortir va ser preguntar-los per què no m’ho havien dit mai. Perquè, en realitat, de la feina no en parlen gaire. O d’una manera molt diferent de com estem acostumats quan es tracta de persones que manen bastant.

Vaig anar a un sopar amb gent que no coneixia i l’univers em va regalar una experiència antropològica. I quan això passa, jo ho escric. Perquè els regals de l’univers és de bona educació acceptar-los.

A partir de certa edat de sobte algú més jove et diu “senyora”. És un moment estrany, perquè no et veus com algú gran i venerable, que és el que hem associat al nom “senyor” i “senyora”. I és així, ens fem grans. Però la diferència entre homes i dones és abismal. Perquè el terme senyor és una mostra de respecte. Era tot un senyor, diuen per explicar que era algú amb elegància vital, algú a qui admirar. Senyora va associat a conceptes més avorrits, més tradicionals, gens encisadors. Parlem d’una senyora i ens imaginem una dona antiga, amb pentinat dels anys vuitanta del segle passat, a casa, mirant-se el món amb desconfiança. I ho sento, però no.

M’ha arribat un vídeo del psicòleg Antoni Bolinches en què parla de les superdones. Així anomena les dones que s’han treballat i que són independents i autosuficients a nivell econòmic i personal. Sé que ha volgut que sigui una lloança. Però és més aviat un regal enverinat. Un home així no és un superhome, és un home. Les dones no: són superdones. Per començar, considero que TOTES les dones som superdones. Tirem endavant en un sistema que ens va a la contra. No importa si estem empoderades o no. Som l’hòstia. L’altra és que, com diu al vídeo, les “superdones” ja tenim prou problemes per trobar homes interessats en nosaltres perquè hi afegim un nom que s’acaba convertint en un estigma. Ningú vol sortir amb un superheroi, el que es vol és una connexió amb una persona de carn i ossos. Així que gràcies, senyor Bolinches, però deixem el terme per als còmics de Marvel.

Ho confessaré. Tinc sentiment de culpa per tenir encara sentiment de culpa. Una mica. Com a autora de la columna de La pitjor mare del món vaig inventar-me un lema per matar el sentiment de culpa: la perfecció mata i l’humor salva vides. I funciona! De debò que funciona. Però, així i tot, de tant en tant la culpa ressuscita i em fot queixalada.

Vaig a veure l’obra Play off, escrita per la Marta Buchaca, on set actrius interpreten un equip de futbol aficionat que juga un partit decisiu. A l’escena final cadascuna de les jugadores deixa anar un munt de frases enunciant pors i desitjos en les quals totes ens hi sentim reconegudes. És un moment molt potent perquè retrata el que ara podem fer les dones: explicar-nos. O com diu la Cristina Fallarás, relatar-nos. És un procés imprescindible i sanador que ens dona veu després de segles de silenciament sistemàtic. Repeteixo, segles.