Vânia de la Fuente-Núñez: "Per què vols saber la meva edat?"
Experta en edatisme i envelliment saludable
BarcelonaMetgessa i antropòloga, la doctora Vânia de la Fuente-Núñez va dirigir la campanya de l’OMS contra l’edatisme i el 2021 va ser una de les autores del primer informe sobre l’estat de la qüestió de l’ONU. Ha escrit La trampa de la edad (Ediciones B) i dirigeix una consultoria per assessorar governs i entitats en la lluita contra els estereotips a causa de l’edat i animar-los a promocionar polítiques per a l’envelliment saludable.
No he trobat cap referència a la seva edat. És un acte polític?
— Quan em pregunten l’edat els responc: per què em preguntes l'edat? Per què vols saber-ho? Què t'aporta? L’edat és una arma que es pot fer servir en contra meva. I, de fet, s’ha fet servir en contra meva i, probablement, serà pitjor segons em vagi endinsant a la vellesa.
Què en pensa d’aquesta lluita dialectal contra els boomers?
— L’edatisme també es troba en l’ús d’aquesta manipulació del discurs per generar una suposada confrontació generacional per les pensions o l’habitatge. Els joves han de pensar que anar en contra de les pensions és anar en contra dels seus propis interessos de demà. És la victòria de l’individu. Però també genera altres danys tot plegat.
Quins?
— Provoca un estigma contra la vellesa que impedeix que les persones es projectin en aquesta etapa. És un error que cada cop visquem més anys i no s’estigui produint ni somiant la vellesa. No la planifiquem i la gent llavors es precipita a la vellesa perquè ha tractat per tots els mitjans possibles de no pensar en aquesta etapa, en part perquè no vols que t’hi associïn. No et dones l’opció de generar un projecte per a aquesta etapa que pot ser igual de bonica que totes les altres. Crec que això ens fa un trist servei perquè ha impedit que hi hagi més mobilització per a polítiques que ens permetin envellir dignament. Òbviament, si la gent no s’autoconsidera més gran, no reivindicarà drets per a la vellesa. Però la vellesa l’haurien de reivindicar totes les edats. Les pensions no són cosa només de pensionistes.
Potser hauria d'haver començat per aquí: quan ens afecta l’edatisme?
— Al llarg de la vida, perquè és l’-isme que categoritza i crea desavantatges d'acord amb la nostra edat. Però sí que hem vist que sol concentrar-se en dos moments, a la joventut, i després una altra vegada a la vida, en la vellesa. Per això, deixar que continuï l’edatisme és tirar pedres contra la nostra pròpia teulada, en el sentit que si som joves avui, la patim avui, però tornarem a ser discriminats més endavant.
Les dones estan encara més discriminades per massa joves, massa grans i per encaixar en els imaginaris de cada edat?
— Sí, l’edatisme pot interseccionar amb altres formes de desavantatge, i intersecciona clarament amb el sexisme. I llavors les dones sortim més mal parades, sobretot quan arribem a la vellesa. Però l’edatisme és l’única discriminació que afecta l’home cis blanc, amb menys mesura que a les dones, però és l’únic biaix que patiran en la seva vida.
Com de normalitzat està l’edatisme?
— Podríem dir que en aquest aspecte estem com en els anys 80 amb el masclisme. L’edatisme està acceptat socialment i tan internalitzat pels que el pateixen com pels que l’exerceixen. Es justifica com un acudit, que és part de la vida, i a qui es queixa li diuen que no exageri. Felicites els anys amb una postal que es burla dels anys que fa la persona, a la tele les persones grans són majoritàriament un clixé, o dius a algú que "per a la seva edat, està molt bé".
Haurà sentit que al final no es podrà fer ni dir res sense ofendre.
— No es tracta de ser un policia del llenguatge. Però de la mateixa manera que si expliques un acudit masclista o burlant-te d’una persona amb discapacitat, ja no fa gràcia, haurem avançat contra l’edatisme quan hi hagi rebuig a certs acudits. El problema és que no se senten els danys de l’edatisme.
![L'experta en edatisme Vânia de la Fuente durant l'entrevista amb l'ARA.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3543 2362"%3E%3C/svg%3E)
Quins danys són aquests?
— Sabem que afecta totes les facetes de la nostra salut física i mental, que empeny a una mort més aviat, que és com l’impacte més irreversible. Un estudi als Estats Units va determinar que les persones que tenen actituds positives cap al procés d’envelliment viuen de mitjana 7,5 anys més que persones que tenen actituds negatives cap al seu propi envelliment. És a dir, que el que pensem avui ens pot afectar demà. Les percepcions i estereotips que una persona de 20 anys té avui la poden afectar quan en tingui 70. També sabem que té impacte a la nostra salut física.
De quina manera ho fa?
— Un dels motius, òbviament, és que si hi ha discriminació per edat a l’entorn sanitari tindrem menor accés a determinades coses. Però, a més, l’edatisme autoinfligit també pot afectar molts d’aquests processos de salut, així com en les nostres conductes de salut. Hi ha un estereotip molt comú que és el que associa vellesa amb malaltia, així que si arribes als 80 anys és fàcil adoptar conductes de risc per a la mateixa salut o no anar al metge perquè es creu que són coses de l’edat. Així és com es generen profecies autocomplertes.
L’atenció mèdica durant la pandèmia de la covid-19 a les persones grans va ser una mostra d’edatisme salvatge?
— Avui encara no dono crèdit de tot allò i el problema és que molta gent pensa, a més, que això només passa en situació d’emergència, amb recursos escassos. La veritat és que no hauria de passar ni tan sols en situació d’emergència, i menys en el context d’una malaltia en què ja es veia que hi havia més complicacions i probabilitat de mort en població gran.
Quina responsabilitat té la indústria cosmètica en el desig de la impossible eterna joventut?
— És innegable que hi ha hagut una enorme pressió cap a les dones, però, sincerament crec que ara es comença a apreciar una mica més la diversitat quan es parla de persones grans. És cert que es pot pecar d’anar al pol oposat en posar una persona gran molt activa, amb bona salut, atractiva i fent vacances, i no, no totes les persones grans seran així.
Quan hem de començar a preparar o pensar en com passarem els últims 30 anys de vida?
— Sempre, i és un pensament que evoluciona al llarg de la vida. La imatge que potser tenia del meu jo de 30 anys, als 15, no és per descomptat la mateixa que la que tenia als 25 o als 20. Però és molt trist, i em sembla una grandíssima manca d’imaginació, que quan et pregunten què vols ser de gran, la teva imaginació et porta com a màxim al teu jo de 30, 35 anys. I és perquè ningú no et pregunta com et veus als 80 anys. I avui aquesta pregunta és cada vegada més necessària.
