Cap d’Aran, situat al capdamunt de la Vall d’Aran, és la destinació final del recorregut que he fet durant un mes i mig per Catalunya, de cap a cap.

Trobo que la Vall d’Aran continua estant lluny de tot, o de gairebé tot, encara que des del 1948 s’hi pot accedir pel túnel de Viella. Recordo que els meus pares hi van anar de viatge de noces, als anys 60, i els semblava tan lluny com Mallorca, un altre destí habitual un cop casats previ als vols low cost. Vinguis d’on vinguis, hi ha una quilometrada per arribar a la Vall d’Aran.

La riquesa creativa d’aquest país ha generat un grapat d’icones que han traspassat fronteres. Tot país en té, d’icones que el projecten, però fa la sensació que a Catalunya, proporcionalment, n’hi ha més. Algunes van perdent força i hi ha noves incorporacions. D’altres segueixen al podi. Crec que el Pantocràtor de Taüll és del segon grup, que no perd gas. Entre la gent de cultura i viatjada de molts països, la imatge del Pantocràtor de Taüll resulta ben familiar i no dubten a associar-la al Romànic català i a Catalunya.

Trobo encertat que el Centre del Romànic de la Vall de Boí no estigui situat a la carretera principal de la vall, on hi ha Barruera, ni a l’església més visitada, Sant Climent de Taüll, sinó a Erill la Vall, un poblet enlairat, a ponent de la carretera. L’altíssim campanar d’aquest llogarret d’un centenar d’habitants li dona protagonisme. A mi m’agraden, però, també, elements més discrets, com les cases de pedra, molt cuidades (que bonica és la teulada de pissarra que baixa fins a pràcticament llepar el paviment del carrer!), i el cementiri, que no està pas amagat ni atapeït de tombes, com estem habituats a veure. Situat al centre del poble, on hi ha l’església, esclar, el cementiri està ben pintat, quasi sempre de verd -de les d’herbes-, sovint de coloraines -de les flors- i ocasionalment de blanc -de la neu que el colga uns quants dies a l’any (Erill la Vall és a més de 1.200 metres d’altitud).

Quan penso en Andorra, el que de seguida em ve al cap és l’altura. Tot és alt, a Andorra. Ho són les muntanyes, amb una munió de pics que superen els 2.500 metres. Ho són els edificis, que han embrutat per sempre la part baixa de la vall de la Valira. Ho són també un munt d’aspectes menys visibles, com l’esperança de vida, de les més altes del món, que indica que s’hi viu bé. Enmig de tanta altura hi ha un edifici baixet que podria passar desapercebut: la Casa de la Vall, d’Andorra la Vella. Però és dels més apreciats i visitats. Durant els darrers tres segles, a la Casa de la Vall s’hi han concentrat una pila d’activitats, sobretot de caràcter polític. Ha estat la seu del tribunal de justícia del país (ara tan sols s’hi fan els juraments dels batlles; a Andorra, dels magistrats se’n diu batlles... i dels alcaldes se’n diu cònsols) i també ha estat presó (fins i tot hi havia una petita cambra que servia perquè hi dormís el botxí quan era contractat per “materialitzar” una execució; venia de fora d’Andorra i cap casa el volia acollir). Però l’activitat principal de la Casa de la Vall d’Andorra ha estat la de ser, fins ben entrat el segle XXI, la seu del Parlament.

No és pas un lloc de pas. Per més que la major part dels cotxes que hi circulen es dirigeixen veloçment cap a Andorra, uns quants opten per aturar-se per gaudir dels seus atractius, alguns relativament nous -com el Parc del Segre, renovat fa 25 anys, amb motiu dels Jocs Olímpics- i uns altres antics com el nucli medieval, on hi ha la catedral de Santa Maria d’Urgell -“l’única catedral íntegrament romànica de tot Catalunya”, proclamen, orgullosos, els seus habitants-. Parlo, esclar, de la Seu d’Urgell.

Conec de fa temps un gran tresor natural al Solsonès. No n’hauria de parlar gaire, no fos cas que s’omplís massa. És la Ribera Salada, concretament la ruta riu amunt des del pont del Clop, entre parets altíssimes, fins a una gran balma. Cal nedar-hi alguns moments, però sobretot caminar per damunt de l’aigua, sempre cristal·lina i freda, sempre molt freda (això fa que unes quantes persones es facin enrere). Avui he descobert un altre gran tresor a la comarca. Un tresor patrimonial: l’Orant de Pedret (que potser, ja ho veureu, li haurien de canviar el nom). N’hauria de parlar molt, perquè voldria que fos més conegut i visitat.

Al capvespre, al Miracle, quan el sol se’n va a dormir, els rajos gairebé horitzontals entren de ple per l’òcul frontal del temple i il·luminen espectacularment el retaule de l’església, que s’omple d’una llum natural molt càlida, molt especial.

Ala primera reunió de l’escola els pares acostumen a passar-se els mòbils i... ja està!, ja tenim muntat el grup de WhatsApp. Que difícil que és fer-ne un bon ús, d’aquest grup. I que fàcil que és criticar l’escola! Tinc la sort que a l’escola on he dut els meus fills m’ha costat molt trobar motius de crítica (i si n’hagués trobat, és a l’últim lloc on les abocaria). Les decisions de l’escola sempre m’han semblat encertades. Així, vaig trobar molt bé que posessin en marxa l’assignatura d’escacs, pel que suposa de pensar estratègies, tot i restar temps a altres assignatures “importants”.

“Faré el mausoleu per al teu marit difunt, d’acord, però no vindré a Catalunya. El faré al meu taller”, va dir-li l’escultor napolità Giovanni Marigliano a la vídua de Ramon Folc de Cardona (1467-1522), Isabel de Requesens (marit i muller eren cosins germans, ella molt més jove que ell). Per a Giovanni Marigliano, Giovanni da Nola, anar a Catalunya era allunyar-se de les eines i els operaris i renunciar als encàrrecs locals.

B ateig i immersió són dos mots que, junts, ens suggereixen la primera vegada que es practica submarinisme. Però això és cosa de fa quatre dies. Tradicionalment, el bateig d’immersió ha sigut el ritual religiós indispensable per entrar a formar part d’una determinada religió, un ritual que s’ha practicat també en aquestes terres amb els adults. Quan es generalitza el baptisme per als infants, a partir del segle VII després de Crist, els baptisteris donen pas a la pila baptismal. Queden alguns vestigis que certifiquen la pràctica del baptisme d’immersió al nostre país. Un dels més espectaculars és el baptisteri de Bovalar, que es va trobar en un poblat abandonat al terme de Seròs (Segrià).

Aparco el cotxe en un pàrquing immens així que arribo a Poblet. Els cotxes hi estan col·locats de manera especialment ordenada, fins i tot diria que harmònicament. Tot és harmonia i grans proporcions, a Poblet. Actualment és el monestir habitat més gran d’Europa (hi havia hagut 150 monjos; ara n’hi ha 29). Acull el panteó reial de la Corona d’Aragó, amb vuit reis i sis reines, entre els quals hi ha Jaume I i Pere el Cerimoniós. La sagristia nova és enorme, i el seu sostre, altíssim (crec que hi cabrien tres o quatre pisos). És un espai auster, com tot el monestir, amb pocs elements decoratius, un dels quals és una pintura de Francesc Ribalta, d’un crist crucificat amb quatre claus (cosa inhabitual, normalment les crucificcions tenen tres claus, ja que els dos peus estan clavats junts; en aquest cas estan separats).

El Priorat és una de les comarques menys poblades de Catalunya. Actualment té prop de 10.000 habitants, però a finals del segle XIX, quan quasi tot era vinya, va arribar a tenir-ne més de 30.000. I en temps prehistòrics... resulta que també hi havia força gent!

Sé que em perdo moltes coses no tornant a llegir un llibre o mirar una pel·lícula que m’ha agradat. No en tinc l’hàbit. En canvi, sí que torno sovint a paisatges i monuments que m’han emocionat. Aquest estiu en revisito alguns que ja vaig visitar l’any passat, i el gaudi que experimento és difícil de mesurar i d’explicar, però sempre és superior al d’ara fa un any. Tornar a indrets coneguts pot tenir un grapat d’al·licients, i els que aquests dies -als que encara els queden vacances i volen fer una escapada- whatsapegen compulsivament en un grup per trobar una ciutat o un país que cap dels altres membres hagi trepitjat potser haurien de valorar el que es perden no tornant a indrets que els van entusiasmar.

Visito el Castellet de Banyoles, situat al municipi de Tivissa (Ribera d’Ebre), en un indret encimbellat damunt del riu Ebre, quan ja vespreja. La temperatura minva i les ombres s’allargassen fins a desdibuixar-se. No hi ha ningú més. És l’hora dels conills. En veig algun saltironant còmodament entre les ruïnes. Fa un dia ben net, que em proporciona una panoràmica esplèndida. No em cal afinar gaire la vista per divisar el castell de Miravet, situat també a la vora del riu, però a l’altra banda, una mica més avall. El castell de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII i XIII, una fortalesa imponent envoltada per una muralla de més de 25 metres d’alçada, amb un gruix de fins a 5 metres en alguns punts. La seva posició estratègica ha fet que s’hi succeïssin assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en una pila de conflictes. A Miravet hi ha també un assentament ibèric. Com al Castellet de Banyoles.

En l’àmbit de l’arquitectura, Tortosa és coneguda sobretot pels edificis renaixentistes. El màxim exponent d’aquest estil són els Reials Col·legis, edifici que es va dedicar en els seus orígens a la instrucció dels fills dels conversos com a part de l’estratègia dissenyada per la Corona per evangelitzar i assimilar culturalment els moriscos. Però, de fet, hi ha edificis d’una gran varietat d’estils, resultat de les nombroses influències culturals que ha rebut la ciutat ebrenca. La petja dels àrabs hi és ben evident, amb exemples com el castell de la Suda, situat dalt d’un turó i seu d’un Parador de Turisme. I esclar, la catedral, edifici d’estil gòtic construït sobre un de romànic.

Com no podia ser d’una altra manera, els romans van situar el seu temple, el temple d’August, i el seu quarter militar, al punt més alt de la ciutat. Per mostrar el seu poder i per dominar la població. Més endavant, en època visigòtica, al mateix indret s’hi va fer una basílica cristiana. Finalment, entre els segles XII i XIV, s’hi va construir la catedral, d’estils romànic i gòtic. Estic acostumat a veure-ho: un nou monument anul·la l’anterior. “Avancem destruint”, em diu Antonio Martínez Subías, delegat diocesà per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre de l’Arxidiòcesi de Tarragona, el meu amfitrió d’avui.

L’estiu passat vaig visitar Tarragona, per a la sèrie Monuments de l’ARA, quan faltava un any per a la celebració dels Jocs del Mediterrani. Hi he tornat aquest estiu quan falta un any per a la celebració dels Jocs del Mediterrani. Sembla que el temps no passi en aquesta ciutat. S’ha transformat molt des de l’època romana, esclar, però en el seu ADN l’aportació romana continua sent essencial. I és cert que té vitalitat, però la seva força i influència màxima va tenir-la com a capital de la província romana més important d’Hispània. Per això una visita a Tarragona ha d’incloure tant sí com no les seves arrels.

Costa de saber quins són els bons i quins els dolents, amb tants vaixells amuntegats! Tinc al davant un magnífic plafó de ceràmica on hi ha representada la Batalla de Lepant, fet cap a l’any 1670, a la capella del Roser, al cor de Valls. “Quan vaig arribar a Valls, en aquesta capella s’hi feia missa diària”, em diu Josep Bofarull, de la Canonja, rector de la parròquia de Sant Joan de Valls, que m’obre la porta (habitualment està tancada, només s’hi fan visites concertades). “Ara s’hi fan concerts, exposicions i altres esdeveniments culturals. L’Associació de Veïns Pisos Clos fa cada any un pessebre que ocupa pràcticament tot l’espai”, m’explica el Josep, que de seguida m’indica on són els dos bàndols de la batalla: els turcs són al fons, formant una mitja lluna amb els seus vaixells, i en primer terme hi ha els cristians.

He tornat a Santes Creus. Aquest magnífic monestir de l’Alt Camp fundat per un grup de monjos rossellonesos de la Grand Selva amb l’objectiu de cristianitzar la població bé es mereix una revisita. El meu objectiu avui són les tombes reials, la de Pere el Gran i la de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, dues joies del Gòtic català.