Joan Laporta va fonamentar la campanya a la presidència del Barça del 2021 en la nostàlgia. Ara, amb gairebé 64 anys, i després d'un mandat amb llums i ombres, opta a la reelecció. Si guanya les eleccions del 15 de març, encetarà una tercera etapa i s'acostarà a les dues dècades de Josep Lluís Núñez a la llotja del Camp Nou. Tot i la bretxa generacional en un context molt marcat per la tecnologia i les xarxes socials, Laporta aconsegueix quallar entre molts joves. No sempre són votants del Barça, però alimenten el relat favorable a l'advocat barceloní. A l'ARA hem entrevistat culers d'entre 20 i 40 anys amb una marcada simpatia laportista. A parer seu, la personalitat i el carisma s'imposa a una gestió sovint marcada per l'opacitat.

Víctor Font es va endur una sorpresa desagradable ara fa tres mesos, abans d'iniciar el procés de recollida de signatures. Una enquesta li donava poc més del 50% de popularitat. En altres paraules, la meitat dels socis no sabien qui era aquell empresari de Granollers que aspirava a presidir el Barça. Fins i tot estava per sota d'alguns precandidats que no van passar el tall de firmes. En canvi, al gener es convertia en candidat amb l'aval de 4.431 butlletes i diumenge quedava segon a les eleccions amb 16.679 vots. A la maquinària de Sí al Futur li va costar arrencar, però la seva progressió va ser meteòrica.

Els que coneixen bé Joan Laporta defensen que la gent, en general, en té una imatge esbiaixada. Parlen d'algú "enèrgic i passional" però també "creïble i fiable", amb "autoritat" a les distàncies curtes i "respectat" en els estaments federatius. Però aquesta faceta queda eclipsada per imatges mítiques com aquella en què apareix xop de cava celebrant una victòria contra el Madrid, o una altre en què surt renyant els penyistes al crit d'"al loro" quan l'equip no funcionava. Per això, quan elaborava l'estratègia de campanya, era primordial que es mostrés com un candidat moderat i conciliador. Li tocaria empassar-se molts gripaus i de ben segur que els seus rivals el burxarien. Però ell havia d'anar a la seva, no sortir del guió i fer bons els primers pronòstics, que li donaven avantatge per tornar a la llotja del Camp Nou.

Amb els cognoms de les seves àvies, Xavi Hernández Navarro firmaria Xavi Arteaga García.

El juliol del 2015 Joan Laporta vivia amb cara de pomes agres el resultat del sondeig de Televisió de Catalunya, mentre sentia de fons com a la carpa de Josep Maria Bartomeu celebraven el triomf amb eufòria. Sis anys després, va ser l’expresident qui va poder cantar victòria. Aplaudiments, crits i càntics entre els seus membres de candidatura. Inicialment, Laporta, que estava pendent del monitor, s’havia girat per demanar prudència, però al final no va poder contenir l’emoció. Les dades semblaven massa clares. Sis anys després, el “no surrender” [no em rendiré] que havia deixat anar en aquells comicis prenia tot el sentit del món.

Eren les 22.35. Víctor Font portava un parell de minuts esperant pacient fora del box de Joan Laporta per felicitar el nou president del Barça. Es van fondre en una abraçada sentida, amb bromes i clatellades amistoses, s’hi va sumar Toni Freixa, i posteriorment Font va entrar fins i tot al box de Laporta per felicitar un per un tots els membres de l’equip guanyador. L’empresari de Granollers va voler acabar el projecte que va iniciar fa set anys amb el cap alt, no només pels més de 16.000 vots obtinguts, sinó a l’hora d’encaixar la derrota. “No és el resultat que volíem, però estem contents de veure que el missatge de com ha de ser el Barça del futur ha començat a calar”, va dir Font, que, això sí, no va revelar si repetirà en un futur en unes eleccions del Barça, però sí que va voler deixar clar que el projecte de Sí al Futur continua viu. “Hem de sumar esforços, estem molt orgullosos que després d’unes eleccions amb rivalitat ens haguem unit. Hem d’estar amb el nou president”, va afegir Font.

Un vídeo difós a través de les xarxes socials en què Joan Laporta, candidat a la presidència del Barça, es fotografia amb una aficionada culer i li acaba demanant que li truqui quan compleixi 18 anys ha generat molta polèmica durant el tram final de la jornada electoral.

El 7 de març del 2020 els aficionats van poder entrar per última vegada al Camp Nou per veure un partit del Barça. Avui, just un any després, torna a obrir les portes al públic. Però no per al futbol, sinó per escollir el nou president de l’entitat entre mascaretes, gel i cues amb separació de seguretat. Malgrat les restriccions de la pandèmia, la cita supera per ara les expectatives de participació. Segons ha anunciat el club, 42.052 socis i sòcies ja han exercit el seu dret a vot abans de les 14 h (38,13% del cens). Es comptabilitzen els més de 20.000 vots per correu, però la xifra és a tot just 5.000 electors de la participació que es va registrar el 2015.

Cada vegada que hi ha una cita electoral al Barça, bastants socis pugen al carro. Alguns amb un projecte seriós. D’altres, per passar l’estona. Passa sempre. També el 2003. Fins a 10 aspirants van fer el pas. Un d’ells, amb una promesa curiosa. “Jo, en els xats on em bellugo, he promès que deixaré entrar les dones al vestidor. Volen veure el Kluivert, que diuen que la té molt llarga”, etziba per sorpresa de tothom un tal Joaquim Clusells. I entre rialles escandaloses, remata la frase: “Les dones són així”. Uns dies després, aquest empresari s’intentava justificar. “Em pensava que el micro estava tancat”. Però tampoc s’hi atabalava gaire. “Els que em coneixen ja saben que soc de la broma”. El més curiós del cas és que darrere d’aquella posada en escena tan nefasta hi havia un empresari del sector hoteler que prometia avalar els 27 milions d’euros de la seva butxaca (4.500 milions de pessetes de l’època) i disposava de gairebé un milió per pagar-se la campanya electoral. No va fer falta. Ni tan sols va aparèixer al Camp Nou per recollir firmes. Per vergonya, potser. En qualsevol cas, tothom en va parlar. És fàcil ser precandidat a la presidència del Barça. ¿Massa, segurament?

No hi va haver sorpreses en l’últim debat entre els candidats a la presidència del Barça. Cap carta amagada ni promesa que no s’hagués sentit al llarg d’una campanya que s’ha allargat set setmanes per la pandèmia. Amb un Joan Laporta incisiu, segur i punyent, l’expresident va ser qui més va intervenir i va acabar arrossegant els seus rivals cap al cos a cos. Un intercanvi de retrets en què finalment van caure Víctor Font i Toni Freixa, tot i que havien estat fent esforços per mantenir les formes i no sortir del guió.

Elena Fort és sòcia del Barça des que va néixer. Mig segle després, i havent estat a la directiva de Joan Laporta (2008-10) i a la candidatura del 2015, el torna a acompanyar a les eleccions a la presidència del Barça.

Toni Freixa va començar la cursa presidencial el 2015. Acabava de sortir -bastant malament- de la directiva de Bartomeu l’any del segon triplet. Així que va muntar el seu equip i es va instal·lar de lloguer en una seu als Jardinets de Gràcia. La va decorar amb referències al Barça, com marquen els cànons, i va creure oportú que la cirereta del pastís fos una Champions on els socis -i curiosos en general- s’hi podien fer fotos. Feia quatre dies que l’equip havia aixecat l’orelluda a Berlín i el reclam tenia èxit entre els assistents. Però resulta que aquell trofeu que hi havia exposat tenia un defecte subtil. Al darrere, l’última inscripció gravada no era la del Barça, sinó del Reial Madrid, que havia guanyat el títol el 2014. Per tant, no era pas l’autèntica. I doncs? Es tractava d’una rèplica propietat d’un particular. “Ens l’han deixat fins que s’acabi la campanya”, explicaven. “Qui?”, pregunta un servidor. Ningú en sabia res perquè, com ja passa en aquestes coses compromeses, resulta que se n’havia encarregat algú altre. Al final, a un directiu se li va escapar: “Ens l’ha deixat un soci del Madrid”. I així ho vam publicar. Quan el cap de premsa se’n va assabentar, es va posar fet una fúria. “Quina colla de passerells...” Per cert, els que es van fer la foto amb la Champions falsa, ¿encara la guarden?

Els mítings finals de campanya de Joan Laporta i Víctor Font resumien les maneres de fer d’aquests dos aspirants a la presidència del Barça. L’expresident es va regalar un bany de masses a la Verneda, on van assistir més de mig miler de curiosos, mentre que l’empresari va reunir el seu equip de campanya als cines Bosque. Laporta, tot i que se sent favorit, va evitar cantar victòria i va encoratjar els socis a votar. Font, que té detectats uns 35.000 indecisos, es va dirigir a ells com a peça clau per capgirar la tendència de vot i poder guanyar les eleccions.

Era una tarda de maig. De cop arribava un mail que parlava d’un projecte de futur per al Barça. Ens citaven per l’endemà al matí a plaça Catalunya, on ens recolliria un autocar i ens duria a Granollers. Hi havia expectació. Bartomeu havia convocat eleccions feia uns mesos i el Barça esperava nou president electe per al mes de juliol. Aquell 2015 prometia emocions. El nom de Víctor Font era, fins aleshores, desconegut per a la gran majoria. Però la proposta era llaminera i l’acte va tenir molta acceptació. Viatge, esmorzar i roda de premsa abans de tornar al migdia a Barcelona. La Fàbrica Roca Umbert s’havia vestit per a l’ocasió. Després d’una sessió de fotos bastant extensa, Font agafava el micro. “Som aquí per anunciar un nou projecte per a la presidència del Barça”. Tots ens vam afanyar a escriure al portàtil i a preparar les xarxes per anunciar-ho. Però quan ja ho teníem tot a punt, ho va refredar: “No serà per a aquestes eleccions sinó per a més endavant”. Ep! Frenada en sec. Mirades entre companys i sorpresa. ¿Estava fent el mateix que Puigdemont amb la República, però molt abans que ho fes Puigdemont? El cert és que ens va costar explicar una mica que algú no mediàtic havia fet una roda de premsa per anunciar que no es presentaria. Uns anys després, tot ha agafat sentit.

Toni Freixa i Martí (Barcelona, 1968) arriba optimista al tram final de les eleccions al Barça. Exjugador de futbol amateur i advocat de professió, porta dues dècades relacionat amb el club, entrant i sortint de la junta sota el mandat de tres presidents diferents. Ara aspira a ser-ho ell per segon cop consecutiu, després de la decepció del 2015, quan va aconseguir menys vots que firmes per ser candidat.

Els periodistes estàvem citats a les cinc de la tarda a la seu de Joan Laporta, al carrer Provença, just davant de la Pedrera. Anunciava el nombre de firmes que havia aconseguit i presentava el seu equip directiu per als comicis del 2015. L’expectació era enorme. Hi havia pressa, però l’acte no començava. Cinc minuts, deu minuts... a dos quarts, per fi, posava fil a l’agulla. Van anar per feina perquè, just després, se n’havien d’anar al Camp Nou a portar les butlletes. Se’m va acudir preguntar-li al mateix Laporta per què havien anat tard. “Els estava fent una arenga!” Així ho vaig publicar. L’endemà, fent el cafè amb un membre del seu equip, em va preguntar d’on havia tret allò. “T’ha enredat”, m’etziba. No és que mentís. De missatge motivador, n’hi va haver. Però tan sols va durar un parell de minuts. La resta del temps van estar intercanviant-se els números de mòbil i creant un grup de WhatsApp, perquè una part notable d’aquella directiva no es coneixien entre ells. No és d’estranyar que aquell projecte s’estimbés, tot i que va aconseguir un gens menyspreable 33% de vots contra un president, Bartomeu, que acabava de guanyar el triplet (55%). Aquesta vegada fa la sensació que Laporta ha après la lliçó. Diumenge veurem què n’opinen els socis.

Josep Lluís Núñez i Sixte Cambra es disputaven les eleccions del 1989. Un dels temes estrella va ser -oh, sorpresa!- l’econòmic arran d’una auditoria que s’acabava de publicar. Cambra retreia a Núñez que s’havia disparat el deute i el president, enginyós, va idear el “conte de la vaca”, una història feta a mida on ell es presentava com un “revolucionari” que havia vingut onze anys abans “per donar vida” al club. En la història, Cambra representava un model conservador, el de “la gran família, la casa central” que havia gestionat històricament el club, amb menys deute però també menys patrimoni. En canvi, Núñez era el mag que havia multiplicat exponencialment els ingressos. “Abans hi havia 10 vaques i es devien les 10 vaques. Quizir que es devia tot el patrimoni. En canvi, onze anys després, jo tinc 100 vaques i només en dec deciocho. I el que en tenia 10 i en devia 10 anava dient: «aquest [Núñez] deu deciocho vaques i jo en dec 10»”. Sorpresos, els periodistes van tardar a reaccionar. Quan ho van fer, les rialles indiscriminades van esclatar. Per reblar el clau, Núñez va afegir que s’havia vist obligat a inventar-se el conte per ajudar Cambra a comprendre els resultats de l’auditor, “que són tan fàcils i clars, i que un home de gran projecció no sap apreciar”. Al final, un redactor li va preguntar, amb perícia, per la “mala llet” del missatge. I el pecident, que sempre havia de dir l’última, va respondre: “Es dona la casualitat que el cap de setmana em concentro per treballar en un lloc on estic rodejat de vaques [Puigcerdà] i tenen molt bona llet”. Núñez, no cal dir-ho, va guanyar els comicis.

Una taula, quatre cadires i un grup d’homes amb corbata aplegats al voltant d’uns papers. El 29 de novembre del 1899, dotze persones van fundar el Barça en una reunió en una sala cedida pel Gimnàs Solé, a prop de la Rambla, al Raval. Sis catalans i sis estrangers, tots ells convençuts que l’esport podia millorar la societat. Reunits de 9 a 11 de la nit, els fundadors van escriure la primera pàgina de la història del club en una ciutat que vivia dies complicats, ja que s’havia decretat l’estat de guerra arran dels incidents provocats pel tancament de caixes, una protesta dels botiguers i dels industrials de Barcelona contra els impostos del gabinet de Francisco Silvela. Era una Espanya que patia les conseqüències d’haver perdut les colònies, una Catalunya on s’exploraven nous camins per reivindicar les seves llibertats i on pels carrers es barrejaven manifestants amb entusiastes de l’esport. No tan lluny de la Barcelona del 2021, potser. Però aquest és un club ben diferent d'aquell, amb les primeres eleccions amb vot per correu i diferents seus. Aquell Barça que cabia en una petita habitació per escollir el primer president a dit ara és un fenomen global.

El president Bartomeu visitava l’ARA el 2015 per a una entrevista de campanya, aleshores encara com a precandidat. Com passa habitualment, i tenint en compte que a quatre passes hi ha un jardí bastant frondós, se li va demanar que sortís fora per fer les fotografies que havien d’il·lustrar-la. Feia sol i calor. Aquell dia l’acompanyaven dos dels directius de pes: Jordi Cardoner i Susana Monje. En una d’aquelles pauses sense micros i que serveixen per comentar la jugada de manera distesa, van asseure’s en un banc mentre compartien amb nosaltres la seva agenda, farcida de compromisos. Al fotògraf li va fer gràcia aquella postal i va començar a disparar. De seguida, al cap de premsa de Bartomeu li va canviar la cara. “Sisplau, esborreu aquestes fotos!”, deia amb angoixa i insistència. Què havia passat? Resulta que s’havien assegut en un banc a la façana del bar Tarambana -avui té un altre nom-, i just a sobre hi havia el rètol: “TARAMBANA”. Més clar, impossible. ¿Algú s’imagina publicar la conversa amb aquella foto? Vam fer-ne barrila, però ells no hi acabaven de trobar la gràcia. Al final el fotògraf els va tranquil·litzar ensenyant la imatge per la pantalleta: havia tancat el quadre i no sortien les lletres comprometedores. En el fons, els periodistes i els fotògrafs som bones persones...

Si no cau un asteroide, i a aquestes altures no podem descartar res, diumenge que ve a la nit el Barça tindrà un nou president. I això, per a aquells de nosaltres que hem arribat a la conclusió que els mals del Barça provenen tots del nuñisme i de la renúncia a Cruyff, és una gran notícia, perquè els bots no voten i Freixa no té cap opció.