Aquí se’l coneix poc, però Louis Theroux és un d’aquells periodistes que pot encapçalar un reportatge amb el seu nom. Popular per la seva feina a la BBC, ha abordat qüestions candents com la Cienciologia, el genocidi a Gaza o les subcultures més marginals als Estats Units. A Netflix ha estrenat un documental sobre la masclosfera, un assumpte candent en el qual han incidit molts reportatges. La diferència en aquest cas és que Theroux utilitza la seva fama per entrevistar influencers famosos que dirien que no a altres reporters.

Història viva del cinema italià, Marco Bellocchio gaudeix, amb més de vuitanta anys, d’una nova edat d’or en la seva carrera, que s’ha expandit darrerament a la ficció televisiva. Fa quatre anys estrenava Exterior nit, una sèrie al voltant d’un assumpte recurrent en la seva obra: el segrest i assassinat d’Aldo Moro i la repercussió que va tenir en el mapa polític del seu país. Ara estrena la també esplèndida Portobello, que manté diferents punts de contacte amb el títol anterior. Un altre cop, som davant d’una minisèrie centrada en el calvari real d’un polític italià, en aquest cas Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni, que també feia de Moro), membre del Partit Radical però molt més conegut com a presentador d’un magazín televisiu d’enorme èxit a la Itàlia dels setanta, el Portobello del títol.

A Departament Amades hi apareixen dones d'aigua, minairons, bruixes, dimonis, l'home del sac i el comte Arnau. Però la nova sèrie de ficció que ha estrenat 3Cat no és una mirada clàssica a la mitologia catalana ni un programa de divulgació d'arrel etnogràfica. Aquesta ficció creada per Júlia Cot i Jordi López Casanovas és una aproximació al folklore des d'un format que defuig el to habitual d'un costumari sobre llegendes tradicionals. Departament Amades adopta el model de sitcom laboral que va encunyar The office: som davant d'una comèdia d'oficina en mode de fals documental amb la càmera sempre en moviment, els personatges trencant la quarta paret amb mirades de complicitat cap a l'audiència i una visió desmitificada del lloc de feina com a espai de productivitat. Ara bé, el registre de la sèrie aparca el cinisme del format que van crear Ricky Gervais i Stephen Merchant per situar-se a mig camí entre l'humor més amable de Parks and Recreation i el to de comèdia pedagògica familiar de Fuet.

A Els assassins de la lluna, Martin Scorsese partia dels codis del western per revisar el relat fundacional dels Estats Units i posar en evidència, a partir d'un episodi real, fins a quin punt la riquesa petrolífera del país s'havia aixecat sobre la depredació i massacre de la població indígena. El film tenia lloc en terres del poble Osage, a Oklahoma, un estat que també ha passat a la història per una altra fita en la violència racista, la massacre de Tulsa del 1921. És just a Tulsa on se situa Verdades ocultas, la nova sèrie creada per Sterlin Harjo després de Reservation dogs, que s'ambientava en una reserva índia de la zona. Aquí el protagonista és el Lee (Ethan Hawke), el propietari blanc d'una llibreria de segona mà de Tulsa que fa també de periodista i detectiu aficionat. En un dels seus articles en una publicació local ha denunciat els tripijocs dels Washberg, una de les famílies amb més poder d'Oklahoma, encapçalada per el Donald (Kyle MacLachlan), que aspira a convertir-se en governador de l'estat. Però el germà del Donald, el Dale (Tim Blake Nelson, del millor de la sèrie), apareix mort a casa seva en el que sembla un suïcidi. El Lee s'ensuma que la mort no ha estat autoinfligida i comença a investigar el cas, a partir d'una carta que troba entre les primeres edicions de novel·les de Jim Thompson que el Dale atresorava a la seva biblioteca. La pista l'acosta de mica en mica a una llarga història de supremacisme blanc i robatori de terres.

Cap altre director de la història ha demostrat la seva passió pel cinema amb la generositat de Martin Scorsese. El responsable de Taxi Driver apareix en incomptables homenatges de tota mena dedicats a altres cineastes, i ha firmat dues sèries imprescindibles al respecte, Un viatge personal amb Martin Scorsese a través del cinema nord-americà (1995) i El meu viatge a Itàlia (1999). A més, encapçala The Film Foundation, una institució que es dedica a la recuperació del patrimoni cinematogràfic i que ja ha restaurat més de 900 títols d'arreu del món. Scorsese ha parlat molt dels autors que l'apassionen. Però ens faltava una sèrie que expliqués per què ell és un nom clau, no només del cinema, sinó també de la cultura contemporània.

El 2008, molt abans del Me Too i del boom de dones a la comèdia televisiva, Malena Pichot estrenava un videoblog a YouTube, La loca de mierda, que va revolucionar l'humor online amb uns monòlegs que abordaven des de la cagada de trucar a l'ex fins als estats d'ànim preregla. El format va obrir les portes a conquerir un territori tan masculinitzat com el de la comicitat audiovisual des d'una perspectiva femenina i feminista, i va esdevenir referència per a moltes podcàsters posteriors, com les responsables del popular Deforme semanal. Pichot ha mantingut la popularitat a les xarxes (té més d'un milió de seguidors a X), fins al punt de convertir-se en una figura mediàtica d'ampli ressò a l'Argentina, que es mulla en qüestions polítiques i feministes sense que la intimidin les reaccions d'odi.

Sovint es recorda que Hollywood és una indústria creada i governada per executius jueus. Però es comenta molt menys la paradoxa que això suposa. El cinema comercial i en bona part la indústria audiovisual nord-americana no han atorgat mai protagonisme a l'experiència quotidiana del judaisme. Pragmàtics, els impulsors del sistema d'estudis de Hollywood van tenir clar que un dels grans potencials del cinema era convertir-se en una eina assimilacionista, el mitjà de comunicació de masses que permetés integrar milions d'emigrants d'arreu del món en una idea de nació nord-americana que s'identificava, pel que fa a les pràctiques socials religioses, amb el cristianisme. Tenim infinites pel·lícules i sèries sobre la celebració de Nadal, però no sabem gaire com es festeja la Hanukkà.

A la primera temporada de The White Lotus, el creador Mike White reforçava el to de comèdia negra crítica amb la indústria del turisme amb un esbós de discurs postcolonial des del punt de vista hawaià. Un dels personatges secundaris explicava com els Estats Units s'havien anat apropiant de l'arxipèlag fins al punt que els seus habitants originaris havien acabat treballant en feines subsidiàries per als interessos econòmics dels blancs. Per a la majoria d'occidentals, Hawaii ha quedat reduïda a un paisatge exòtic de platges paradisíaques i camises florejades on passar les vacances si tens calerons. És probable que l'intent més recent per part de Hollywood de fer una ficció hawaianocèntrica sigui Lilo & Stitch...

En un dels primers episodis de Sense mesura, la protagonista, la Jessica (Megan Stalter), mira a la tele, amb la seva germana gran, la mare i l'àvia, l'adaptació de Sentit i sensibilitat que va firmar Ang Lee, mentre elogia la planta d'Alan Rickman com a coronel Brandon. Ja en el cinema clàssic, els actors anglesos triomfaven a Hollywood com a galans de pel·lícules romàntiques. En la seva nova sèrie, Lena Dunham invoca el poder de la tradició britànica, de Jane Austen a les comèdies romàntiques del tombant de segle, en la construcció d'un imaginari amorós que encara fa somniar les joves nord-americanes del segle XXI. Fins al punt que quan la Jessica entra en crisi perquè el seu xicot la deixa per una noia espectacular, decideix aprofitar una oportunitat de feina per instal·lar-se a Londres amb l'esperança de trobar-hi el seu Darcy o el seu Brandon particulars.

A Wong Kar-wai li esqueia fer una sèrie. Parlem d'un dels cineastes contemporanis que més excel·leix en el melodrama, i d'un creador a qui li agrada dilatar les seves històries, que s'expandeixen sovint per diferents dimensions espacials i temporals, com als grans serials. També ho fa a Blossoms Shanghai, el seu debut en la ficció televisiva, amb una narració al voltant del gir cap al capitalisme de la societat xinesa, representat en l'ascens fulgurant d'Ah Bao (Hu Ge) un jove que s'enriqueix quan entra en funcionament la borsa de Shanghai i esdevé la figura més carismàtica de la ciutat. A partir de la novel·la de Jin Yucheng, Wong ressegueix les transformacions brutals que ha viscut la Xina contemporània, en una sèrie de 30 episodis (15 accessibles per a la premsa) que posa en evidència un cop més el geni del director de Happy together a l'hora de recrear fins al més mínim detall el sentir d'una època, des dels objectes a tota mena de plats, dels més populars (el chow fun de vedella) als més extravagants (els fans de la gastronomia gaudiran amb els episodis en què s'estableix una guerra culinària entre establiments rivals).

Ara força i injustament oblidat, David Lean va convertir-se en un dels cineastes més populars i prestigiosos del món amb El pont del riu Kwai (1957), una gran producció al voltant d'un camp de presoners britànics sota control japonès durant la Segona Guerra Mundial en què s'obliga els soldats a construir el pont ferroviari del títol, una via entre Birmània i Tailàndia a major glòria de l'imperialisme nipó. A partir del best-seller homònim de Pierre Boulle, Lean va convertir la pel·lícula en un retrat del deliri de la guerra a través de la confrontació entre els representants de dos imperis en crisi, el militar britànic que força els seus homes a construir el pont per a l'enemic per pura disciplina megalòmana, i el japonès que exerceix un control ferri sobre els presoners.

Fa pocs anys va haver-hi un petit corrent de comèdies del trauma, sèries que abordaven qüestions habitualment lligades al drama (la salut mental, la malaltia…) des d'una perspectiva humorística inesperada. A títols com Lady Dynamite i One Mississippi ara s'hi afegeix Dying for sex, una comèdia sexual al voltant d'una dona que es troba en l'estadi 4, el metastàtic, d'un càncer de mama. La Molly (Michelle Williams) ha seguit un tractament que semblava efectiu per a un tumor fins que el metge li fa saber que, malauradament, el càncer ha ressorgit i s'ha estès als ossos. Ja no hi ha res a fer, excepte desaccelerar el procés i proporcionar-li les millors cures pal·liatives possibles. Tot i que el marit li fa costat, ella s'adona que no vol passar els últims dies de la seva vida amb l'home amb qui es va casar. Prefereix estar-se amb la seva millor amiga, la Nikki (Jenny Slate), una aspirant a actriu tan afectuosa com despistada. La Molly pren una altra decisió. No vol morir sense haver experimentat un orgasme. Perquè malgrat haver viscut tants anys en parella mai ha arribat a assolir el plaer sexual total. I la químio, que la deixa aixafada en molts aspectes, també sembla estimular-li la libido. Així que decideix apuntar-se a Tinder i recuperar al màxim el temps perdut pel que fa al gaudi sexual.

Un dels principals símptomes de la singularitat de The rehearsal (Los ensayos), que ha estrenat segona temporada, és com de difícil resulta descriure de què va. El seu creador, Nathan Fielder, va estudiar la carrera d'empresarials abans de formar-se en l'art de la comèdia. Aquesta combinació insòlita es feia notar a Nathan for you, el programa d'humor en què s'oferia per millorar propostes de negoci que no acabaven de rutllar, i que desembocava en resultats sorprenents. A Los ensayos parteix d'una idea similar. Aquí es tracta d'analitzar per què no funciona alguna situació de la vida real, per assajar possibles escenaris ficticis que contribueixin a solucionar-la. En aquesta segona temporada, Fielder apuja el llistó i s'interroga sobre quina pot ser la causa comuna en diversos accidents aeris. I creu trobar-hi un patró recurrent a partir de revisar les converses de la tripulació a la cabina. En catàstrofes com la de l'avió de Corporate Airlines que es va estavellar a Missouri el 2004 o la del vol de US-Bangla Airlines que va accidentar-se a l'aterrar l'any 2018 a Katmandú, les gravacions posen en evidència com va fallar la comunicació verbal entre pilot i copilot a l'hora d'afrontar la situació.

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

L'estiu de 2003 Marie Trintignant va ingressar en estat de coma en un hospital de Vílnius. L'actriu es trobava a Lituània rodant un biopic sobre l'escriptora Colette en un ambient molt familiar: la dirigia la seva mare Nadine Trintignant, i també hi apareixien Roman Kolinka, el seu fill gran, i la cantant Lio, la seva millor amiga. La Marie, a més, s'allotjava amb la seva parella del moment, el cantant Bertrand Cantat, líder de la banda Noir Désir. És ell qui va avisar que la Marie havia quedat inconscient. A l'hospital la van sotmetre a diverses intervencions per intentar revertir el coma. La família va decidir traslladar Marie Trintignant a França, on va morir l'1 d'agost, quan només tenia 41 anys.

"El Terror del qual us parlava l'he observat en una illa petita, fàcil de recórrer tota sencera en un dia, amb una sola etapa de motocicleta. És una mica com si l'Espanya nacionalista […], reduïda a l'escala convenient, s'hagués trobat reunida a l'abast de la mà". Escriptor de dretes, catòlic devot i antirepublicà furibund, Georges Bernanos es va convertir en el testimoni inesperat i el gran cronista internacional de la repressió franquista a Mallorca durant la Guerra Civil, que denuncia de primera mà a Els grans cementiris sota la lluna, també a tall de crit d'alarma sobre el que podia passar imminentment a Europa.

"El nostre enamorament va ser destructiu i portava des del principi tot l'infortuni imaginable a l'equipatge", explica Ingmar Bergman de la seva tempestuosa relació amb Gun Hagberg, en el seu llibre de memòries La llanterna màgica. El director va conèixer la periodista i futura traductora quan tots dos encara eren casats, ell amb la seva tercera dona, Ellen. L'aventura adúltera amb la Gun va desembocar en un nou matrimoni entre ells, un fill, i un ulterior divorci. I va acabar inspirant dues sèries. La primera, Secrets d'un matrimoni (1974), la producció per a la televisió sueca que aquí vam veure en la seva versió cinematogràfica. És una peça que ha marcat com poques els drames sobre crisis de parella. L'altra creació basada en aquella història és Infidel, la sèrie que acaba d'estrenar Filmin, dirigida per Tomas Alfredson, que pren com a punt de partida un altre guió de Bergman que ja havia propiciat un film del mateix nom de Liv Ullmann.

Quin va ser l'últim cop que vam riure a cor què vols davant d'una sèrie nord-americana? Riure de trencar-se de riure, no de dibuixar una lleugera corba ascendent amb els llavis. En aquest territori cada cop més erm de rialles aterra The Studio, una de les millors sèries de la temporada, que tiren endavant dos dels grans noms de la nova comèdia nord-americana dels inicis del segle XXI, Seth Rogen i Evan Goldberg. Com a guionistes i, en alguns casos, també com a directors, aquesta parella de col·legues es troben darrere de títols de culte com Supersortits (2007), Superfumats (2011), Gresca fins al final (2013) o La festa de les salsitxes (2016). Amb The Studio posen de manifest com mantenen en forma la seva capacitat per ser hilarants en una ficció, podríem dir més madura, al voltant del tema preferit de Hollywood: la mateixa indústria.

Hi ha hagut poques presentacions en pantalla més impactants que la de Tim Roth, quan va debutar en la producció televisiva Made in Britain (1982), d'Alan Clarke. El film arrenca amb un primer pla de l'actor, que porta una esvàstica pintada al front i esgrimeix una mirada desafiant mentre avança cap al tribunal on serà jutjat per una agressió racista. La càmera el segueix en un pla seqüència puntuat per un tema punk que li injecta una agressivitat indefugible a l'escena. Made in Britain forma part de la tradició d'un model de televisió britànica que va convertir l'audiovisual en un territori de confrontació dels conflictes socials del país, tradició de la qual formen part de Ken Loach a Andrea Arnold, i també Clarke, potser el més agosarat de tots.

Humphrey Bogart va convertir en una icona cinematogràfica Sam Spade, l'antiheroi creat per Dashiell Hammett a El falcó maltès, que esdevindria el prototip, amb Philip Marlowe, del protagonista de la novel·la i el cinema negres. Un detectiu de ment brillant, amb una moral pròpia i prou descregut per entregar la dona que l'atrau a la policia. Però què se'n fa de Spade a la maduresa? Això han volgut imaginar dos grans noms de la creació televisiva, Scott Frank (Gambit de dama) i Tom Fontana (Oz) a la sèrie Monsieur Spade, en què Clive Owen pren el testimoni de Bogart com un detectiu ara retirat a França, a la idíl·lica i inventada vila de Bozouls, on sojorna en una preciosa finca que li va deixar la seva dona. Una jubilació privilegiada que es trastoca quan assassinen sis monges d'un convent proper i ell sent l'obligació de protegir la noia adolescent que hi tenien acollida, la Teresa (Cara Bossom), el motiu que el va portar cap a Europa.