A la mateixa hora que TV3 ens ofereix les lentíssimes receptes del Cuines, a La 2 el Saber y ganar agafa un ritme trepidant. Aquest divendres, en el concurs creat per Sergi Schaaff vam presenciar un final de programa que feia venir ganes d’aplaudir les concursants i fer-los l'onada des del sofà de casa. Competien tres dones: l’Emma, bioquímica de professió, i dues periodistes, la Leticia de Saragossa i la Lydia de Viladecans. Aquesta última debutava com a participant. En les darreres proves, totes tres van estar excelses. L’Emma va brillar amb La calculadora mixta: “69 + 27 + las caras de un dado, entre 6, menos los satélites de Marte, por 7”. Elisenda Roca li va anar donant les dades i l’Emma, sense pausa, ho va tenir calculat mentalment en divuit segons. La següent prova exigia un nivell de coneixements literaris extraordinaris. És La parte por el todo: a cada edició es van llançant preguntes que també tenen un nexe comú. S’ha de descobrir cada pista i l’element que les vincula totes. La Lydia va ser arribar i moldre. Elisenda Roca li va llegir la primera part en joc: “Y cargando con todo, hasta con el bordón, se comió lindamente al peregrino”. A continuació li va llegir el segon text: “Y ahora, viento, sopla hasta que reviente, visto que tenemos sitio para maniobrar”. I finalment, li va proporcionar el fragment de la tercera pista: “Abandone toda esperanza el que entre aquí”. “¿Le suenan estas palabras?” li va preguntar l’incombustible Jordi Hurtado referint-se al darrer text. “Sí, me suenan de la Divina Comedia de Dante”. I el presentador elevava el nivell: “¿Y las otras pistas qué hacen aquí?”. Li va recordar que la primera pista ja havien resolt que era un fragment de Gargantua i Pantagruel de François Rabelais. La Lydia, aleshores, també va resoldre que la segona pista era de La tempesta de William Shakespeare. “¡Bravo, Lydia! ¡Bravo! ¡Bravo!” exclamava Elisenda Roca. I va arribar el súmmum: va endevinar l’enigma que unia els tres textos: “Se me ocurre que puede ser un ilustrador francés que ilustró estas tres obras, que es Gustave Doré, un ilustrador del siglo XIX que también ilustró el Quijote, o El cuervo de Edgar Allan Poe”. Ho va clavar. Per rematar el concurs, la Leticia va endevinar, a alta velocitat i amb una concentració inaudita, totes les definicions que li anava llegint Elisenda Roca guiant-se per una taula on apareixien les tres primeres lletres de cada paraula. Va ser impressionant.

La1 ha estrenat Bake off: Famosos al horno, la versió espanyola d’un dels formats televisius de més èxit internacional. El programa triomfa arreu del món adaptant-se a la tradició pastissera de cada país. La versió original és la britànica, amb The great British bake off, i estableix les pautes formals d’aquest talent show.

Els preliminars televisius de l’acte d’investidura de Pedro Sánchez es van caracteritzar per un desplegament de mitjans a totes les cadenes que va proporcionar un compte enrere entretingut:

Dissabte al Col·lapse, Ricard Ustrell connectava amb el professor Frederic Vincent: “Professor Vincent, què tal? Bona nit!”, li deia després d’anunciar la videotrucada. Més tard, va rebre com a convidat el professor Xavier Sala i Martín. “Professor, què tal? Bona nit. Com estàs?” Interpel·lar els acadèmics amb el títol al davant és una mostra de respecte que posa en valor el seu coneixement. No fa gaires dies, Helena García Melero donava la benvinguda al catedràtic d’estructura econòmica seguint el mateix patró: “Professor Santiago Niño Becerra, bon dia i benvingut”. Amb el professor Josep Oliver, catedràtic emèrit d’economia, la presentadora li demostrava la mateixa deferència: “Professor Joan Oliver, un plaer gran que ens hagi acompanyat avui”. Ariadna Oltra fa el mateix: “Professor Arbós, gràcies per ser a Els matins”, li deia al catedràtic de dret constitucional de la UB. Al catedràtic Jordi Nieva de dret processal li donava la benvinguda amb un “Bon dia, professor. I gràcies per ser a Els matins avui”. I amb el catedràtic d’economia Guillem López Casasnovas fins i tot va fer un doblet de títols: “Doctor, professor, bon dia!”

El programa Sálvame, el circ de les tardes de Telecinco que va ser clausurat aquest estiu per Mediaset, ha ressuscitat a Netflix. La plataforma ha rescatat una part de l’equip de l’ostracisme mediàtic. I ho ha fet portant a l’extrem el seu esperit de reality i utilitzant l’acomiadament com a part del relat. ¡Sálvese quien pueda! acull Belén Esteban, Terelu Campos, María Patiño, Kiko Matamoros, Lydia Lozano, Chelo García Cortés, Kiko Hernández i Víctor Sandoval i els fa viatjar fins a Miami per trobar feina. Els tres capítols que de moment s’han estrenat mantenen l’esperpent i el patetisme habitual que sempre ha caracteritzat aquest format. De moment, l’espectacle té l’artificialitat pròpia d’aquest gènere, encara que això sigui una paradoxa. Més que espontaneïtat, hi ha molta teatralitat desesperada dels protagonistes per exagerar la seva conducta i estimular l’eina principal i necessària: el conflicte. Quan agafen l’avió intenten embarcar com si fos una maleta una mena de púlpit que tenien al plató, contradient les ordres de l’hostessa. Busquen excuses constants per a la discussió entre ells i, en el suposat procés de trobar noves oportunitats laborals a les Amèriques, es fa evident que es falsegen trames perquè aportin un cert dramatisme al procés de selecció.

Dimarts, Telecinco emetia el seu concurs de l’estiu Me resbala. Un títol que fa honor al poc cas que li està fent l’audiència. La presentadora és Lara Álvarez, amb una llarga trajectòria a la televisió i molt coneguda, sobretot, per la seva feina des de les platges de Supervivientes. Si hi ha una imatge representativa del reality és la de la presentadora vestida amb biquini. Lara Álvarez ha lluït davant de les càmeres centenars de vestits de bany diferents: ètnics, exòtics, bondage i amb connotacions sado, futuristes, bèl·lics, romàntics... Al llarg de l’emissió canviava de model. No era el mateix vestit de bany el que s’utilitzava per supervisar una prova física diürna que el de l’hora de les nominacions, en una ambientació nocturna al costat de les flames de les torxes. En la fase final del programa, l’elegància i sensualitat del seu biquini era clau per comunicar visualment la transcendència de l’última etapa del concurs.

El xou d’Ana Obregón i el nadó adquirit a Miami s’ha ampliat després de comunicar a la revista ¡Hola! que la nena no és ben bé la seva filla sinó la seva neta, perquè l’esperma utilitzat per a la fecundació és el del seu fill mort. El triple salt mortal sobre tots els principis bioètics ha ampliat les fronteres del debat als mitjans. Som davant d’un exemple claríssim de la teoria d’Overton. Desenvolupada pel politòleg Joseph Overton, consisteix en fer que una idea inicialment inacceptable i inconcebible per a la societat s’introdueixi en el debat públic fins a fer-la popular. Les idees socialment acceptables s’emmarquen dins els límits d’una finestra simbòlica a través dels mitjans. Segons Overton, aquesta finestra es pot moure i ampliar fins a aconseguir que les idees que estaven lluny d’aquests límits gradualment passin a incorporar-se dins aquest marc social.

L’home que va evitar una tercera guerra mundial té nom i cognom: Stanislav Petrov. Ja és mort, però, anys abans, va accedir amb moltes reticències a participar en un documental per difondre la seva història personal. Aquest dimarts el va emetre el Sense ficció. Petrov era un tinent coronel de la Força Aèria Soviètica. La nit del 26 de setembre del 1983 era l’oficial responsable del centre de comandament que vigilava els atacs de míssils nuclears. L’ordinador va alertar del llançament de cinc míssils des dels Estats Units. Les unitats d’observació visual no van detectar cap senyal per confirmar-ho. Les dades, per tant, eren contradictòries. La responsabilitat de respondre amb armes nuclears requeia sobre Petrov, però, tot i que aleshores seria massa tard per evitar-ho, va esperar que els radars confirmessin que era una falsa alarma. I així va ser. Va contravenir els protocols, però atacar precipitadament amb armament nuclear hauria canviat el destí del planeta. “Si ataquen el meu país, que la meva ànima assumeixi aquest pecat. Però no vull ser el detonant d’una tercera guerra mundial”, diu a la càmera. El director de L’home que va salvar el món, Peter Anthony, va trigar deu anys a enllestir aquest projecte, sobretot per la resistència del protagonista a explicar la seva història. En aquell moment encara podia ser condemnat per revelar informació militar i es negava a parlar dels seus sentiments personals. De fet, només començar el documental, ens presenten Petrov de la manera més crua: un home alcohòlic, absolutament destruït, vivint en unes condicions insalubres i colèric amb l’equip de rodatge. El documental mostra el procés per convèncer-lo d’explicar la seva història i el viatge que fan amb ell als Estats Units per visitar l’ONU i conèixer Kevin Costner, el seu actor preferit. Durant el trajecte, la intèrpret del rus a l’anglès que acompanya Petrov a tot arreu adquirirà un paper fonamental en la transformació emocional del personatge. És una noia jove que es compadirà del protagonista i l’ajudarà a obrir-se i a expressar els traumes del passat malgrat les esbroncades que, de tant en tant, li tocarà aguantar. El documental alterna aquest viatge amb les recreacions cinematogràfiques dels fets que van passar el 1983. Aquesta ficció s’ajusta a les característiques estilístiques de les pel·lícules d’acció tan habituals en la filmografia de Kevin Costner. Per tant, es jugarà a crear un cert paral·lelisme entre els falsos herois interpretats per l’actor nord-americà i l’autèntic heroi que va salvar el món: Stanislav Petrov. La trobada de tots dos potenciarà els contrastos entre realitat i ficció.

Encara que sigueu consumidors habituals de Coca-Cola, hi ha una sèrie documental sobre la Pepsi que us enganxarà, especialment si sou boomers o de la generació X. Netflix acaba d’estrenar Pepsi, where’s my jet? (Pepsi, ¿dónde está mi avión), quatre capítols de quaranta minuts sobre la batalla d’un noi que l’any 1995, amb només vint anys, es va enfrontar a la marca Pepsi i va fer tremolar els seus directius. La Pepsi, en el moment més àlgid de la guerra de la cola, amb la voluntat d’esgarrapar clients a la Coca-Cola, va fer un anunci on oferia regals a canvi de punts que s’obtenien consumint ampolles de Pepsi. Si aconseguies ajuntar vuitanta punts et regalaven una samarreta, amb cent vint-i-cinc unes ulleres de sol i amb mil dos-cents obtenies una caçadora de pell. Al final de l’espot, per exagerar les possibilitats infinites dels premis, apareixia un adolescent arribant a l’institut amb un reactor militar, un d’aquells avions monoplaça de l’exèrcit, un Harrier Fighter. I la Pepsi anunciava que si aconseguies set milions de punts te’l podies emportar a casa. John Leonard, fascinat amb l’oferta, va descobrir una manera d’obtenir aquests punts. No hi havia lletra petita que digués el contrari, per tant, la promesa a l’espectador estava feta.

Continua la saga de produccions en què els famosos utilitzen el documental amb finalitats introspectives i per explicar els seus traumes. Fa unes quantes setmanes parlàvem del cas de Selena Gómez (Apple TV) i Jonah Hill (Netflix) i els respectius experiments audiovisuals per revelar els seus problemes de salut mental. Ara és l’actor Robert Downey Jr qui aboca la seva intimitat familiar a Netflix amb SR, l’abreviatura de Senior. L’actor inicialment pretenia homenatjar el seu pare, Robert Downey Senior, quan aquest ja estava molt malalt de Parkinson. El pare va ser un cineasta underground molt important als anys 70, però la seva trajectòria va quedar eclipsada pel pas del temps, el cinema comercial i la fama del seu fill.

David Letterman entrevista Volodímir Zelenski en un episodi especial del seu programa a Netflix My next guest needs no introduction (No necesitan presentación en la versió en castellà). El xòuman nord-americà viatja fins a Kíiv per conèixer el president ucraïnès. Es troben a l’andana d’una estació de metro, on les escales automàtiques i les voltes dels túnels es converteixen en un plató improvisat, amb unes quantes cadires per a un públic reduït i el soroll de fons dels combois circulant. L’escena fon amb molta poètica el context bèl·lic amb el sentit de l’espectacle.

Dilluns, en prime time, TV3 ens proporciona la dosi setmanal de Crims, la gran addicció catalana, amb unes audiències i una fidelitat de rècord. Tot i la insistència dels creadors i dels seguidors per negar el sensacionalisme del programa, és obvi que aquesta estratègia s’ha anat incorporant en el tipus de relat. A poc a poc, incrementant-lo en petites dosis, subtilment, perquè els espectadors no ho notin. I ha funcionat. El sensacionalisme és pràcticament inherent al gènere del true crime. És un plantejament que busca atrapar l’espectador interpel·lant les seves emocions i els instints més bàsics. La narració es desvia lleugerament del to purament informatiu i cau en una entonació més impostada, que afegeix misteri. El relat és explicatiu però estrafet, posant èmfasi en detalls escabrosos com la situació en què es van trobar cossos, les eines utilitzades i el tipus de ferides que presentaven els cadàvers. Es força el suspens i s'estimula els aspectes que connecten amb allò més visceral. A través d’un paisatge sonor que afegeix cops sinistres, es crea un context d’inquietud i temor. A partir d’imatges tètriques es construeix una atmosfera visualment angoixant. Els plans de detall d’objectes insignificants com un got, un pom de porta, una aixeta o el volant d’un cotxe justament tenen la intenció d’ampliar la dimensió d’allò que sembla irrellevant concentrant la inquietud i dilatant-la, per enganyar la percepció de la realitat. L’absència de sang no és sinònim d’absència de sensacionalisme. Perquè el sensacionalisme és un tipus de relat i no una imatge concreta.

Dijous, Pablo Motos, el presentador d'El hormiguero, va convertir una situació personal en melodrama televisiu. Va aturar la dinàmica habitual del programa per lamentar, força nerviós, que el ministeri d’Igualtat s’hagués gastat més d’un milió d’euros en un anunci per titllar-lo de masclista, i va carregar contra la ministra i la seva gestió. En realitat, el ministeri ha fet una campanya per denunciar la violència contra les dones en què, en un dels anuncis, es recrea un comentari sexista que Motos li va fer a l’actriu Elsa Pataki. 

Aquesta setmana, Pedro Piqueras, el presentador d’Informativos Telecinco, admetia en una entrevista a la Cadena Ser que la manera com el Sálvame donava pas al seu informatiu li suposava “un problema”. El periodista reconeixia que procura no escoltar els disbarats i les ballarugues del programa que s’emet abans del seu, conscient que tot sovint la notícia tràgica amb què ell ha de començar provoca un contrast que li sembla “molt fort”. Els espectacles que es munten a l'esbojarrada tertúlia del cor tenen un contingut tan ordinari que en el moment de connectar amb Piqueras, el resultat passa a ser “inapropiat”.

Dimecres al vespre, un dels dies més forts d’audiència a TV3 pel Joc de cartes, els espectadors s’asseien al sofà disposats a veure una nova sèrie que havia aparegut a la graella com un bolet: Quan el cor s’atura. No n’havíem sentit a parlar a la presentació de la temporada, però la promoció ens prometia una sitcom amb dos actors de primera línia: Cristina Genebat i Julio Manrique.

El Salvados (La Sexta) ha sigut l’únic espai de televisió que ha aprofundit en el desastre del Prestige d’una manera exhaustiva. Que el presentador i director Fernando González Gonzo sigui gallec afegeix segurament als lògics arguments periodístics una motivació emocional extra amb el compromís informatiu i la necessitat d’analitzar el cas amb perspectiva. Dos programes amb molt bones entrevistes, múltiples versions enfrontades, periodistes experts que van cobrir la informació en el seu moment, les veus de la gent de Costa da Morte i un impacte final: la localització d’Apostolos Mangouras, el capità del petrolier enfonsat, de qui s’havia perdut el rastre.

“Com es gestiona que el teu avi, que el teu pare, hagi sigut un criminal? Com es digereix la vergonya de ser la neta d’un feixista sense escrúpols?” Amb aquestes dues preguntes Montserrat Armengou presentava el Sense ficció d’aquesta setmana dedicat a l’espia Pedro Urraca. Durant la dictadura de Franco, va ser el policia responsable de comandar l’operatiu per eliminar les principals autoritats de la República mentre eren a l’exili. Va ser l’autor de la detenció de Lluís Companys, que setmanes més tard acabaria amb el seu afusellament.

La notícia d’un coet sense control creuant l’espai aeri es va convertir divendres al matí en aquella espurna informativa que aporta suspens i divertiment a la vegada. El cas era tan inaudit que donava marge d’alarmisme als periodistes amants de l’espectacle, i més si l’espai aeri quedava afectat de manera immediata. La raresa de la notícia comportava una certa brometa afegida tenint en compte el clima apocalíptic que vivim els darrers anys. A Telecinco, Joaquín Prat, en substitució d’Ana Rosa, no va trigar gens a establir vincles amb la pandèmia: “¡Es la tercera vez que los chinos nos lían una de estas en dos años!”, exclamava. I gesticulant amb energia pronunciava un “¡Manda cojones!” contundent només movent els llavis. A Antena 3, Susanna Griso hi va sucar pa: “¿Es habitual que se nos pierda un cohete chino?”, li preguntava amb ingenuïtat forçada a un controlador aeri. “Si no fuese que venimos de una pandemia provocada también por los chinos y todo lo que ha venido después, no me lo acabaría de creer. Tenemos tantas crisis, el volcán de La Palma y la guerra de Ucrania... ¡Ya la que nos faltaba!”. Anaven fent connexions en directe amb l’aeroport, mostraven en pantalla imatges d’un coet enlairant-se i una bola de foc al cel i fins i tot van connectar amb un passatger de dins d’un avió que s’havia vist afectat per l’aturada del trànsit aeri. L’home gairebé semblava que parlés des de dins del coet. A Els matins, a TV3, Ariadna Oltra es va limitar a connectar amb la redacció per informar de les afectacions en els vols comercials. Al Tot es mou, quan s’hi van posar ja havia passat tot. A La Sexta, Antonio García-Ferreras va aprofitar la notícia per afegir emoció al programa. “El peligro no ha pasado”, anunciava un redactor explicant les possibles trajectòries de la ferralla. Quan li donava pas li tornava a preguntar: “¿Ha pasado el peligro?” El presentador del programa va fer servir un petit truc per alarmar l’audiència. Afegia la paraula Espanya al relat per recordar-nos que la possible catàstrofe podia caure molt a prop: “Muy pendientes de ese cohete chino, que estaba descontrolado y que tenía trayectoria en España”. Quan el van informar que el trànsit aeri s’havia reprès, ho va celebrar amb l’audiència: “¡Bueno! Pues afortunadamente ha caído en el Pacífico y no ha caído en... España”. I aleshores sí que hi treia ferro: “Había pocas posibilidades”. Una precisió que no va voler fer abans.

Mo Farah, un dels millors atletes britànics, acaba de revelar a través d’un documental de la BBC que va arribar de petit al país sota una identitat falsa. La història ha impactat al país i ha aixecat polseguera política. Aquesta no era la versió que havia explicat fins ara. Mo Farah va ser víctima del tràfic infantil amb només nou anys, va viure atemorit sota xantatge i amenaces quan va arribar a Londres i va ser explotat treballant en el servei domèstic. Després d’anys de sentiment de culpa i angoixes pel fet d’estar amagant el seu passat, ha volgut descobrir el seu secret: “Vull explicar-ho perquè em vull sentir normal”, diu a l’inici de The real Mo Farah. L’atleta ha guanyat quatre ors olímpics representant el Regne Unit, va ser nomenat cavaller per la reina el 2017, té una dona anglesa i quatre fills. Més enllà de fer pública una història personal tràgica en els seus orígens, el documental li ha servit per reconstruir la seva identitat i alliberar-se d’una càrrega emocional que se li estava fent molt feixuga. The real Mo Farah és commovedor i catàrtic. Li permet completar un trencaclosques on algunes peces no encaixaven. De fet, és obvi que Mo Farah arrossega les seqüeles pròpies de les persones que han sigut víctimes del tràfic d’infants. Moltes de les situacions i temors que expressa connecten amb les del protagonista de la pel·lícula documental Flee, que va viure una experiència similar. Sent gèneres i històries diferents, Flee i The real Mo Farah tenen en comú el trauma i l’angoixa del secret.