Crítica TV 24/11/2022

La salut mental de les estrelles

2 min
L'actor Jonah Hill amb el seu terapeuta en un moment del documental ‘Stutz’.

S’han estrenat dos documentals en diferents plataformes en què dues estrelles posen al descobert els seus problemes de salut mental. Són propostes totalment contraposades. Per una banda Selena Gomez: mi mente y yo (AppleTV+), i per l’altra Stutz (Netflix), on l’actor Jonah Hill conversa amb el seu terapeuta.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El primer és un despropòsit que fingeix una pretesa voluntat de servir d’exemple a altres persones quan el plantejament narratiu l’únic que fa és confondre més l’espectador. Només és interessant l’arrencada del documental, perquè veiem el contrast entre la dimensió pública de la cantant i la seva realitat privada. Més enllà d’això, Selena Gomez: mi mente y yo és un aparador exhibicionista i ple de tòpics que no fa altra cosa que estigmatitzar la salut mental. El documental cau en una concatenació d’escenes on la protagonista alterna situacions de malestar amb escenes on s’intueix una certa recuperació. Com a transició hi ha imatges en blanc i negre, com si fossin d’un videoclip, on Selena Gómez fa contorsions sensuals sota una malla negra, simbolitzant els moments de crisi. Una clara romantització de la malaltia i el dolor que li atorga un component estètic ridícul i contraproduent. En un parell d’ocasions es fa referència a una medicació i, sense explicar-ne el context, revela que li han diagnosticat un trastorn bipolar. Mai es descriu la malaltia ni ella explica amb claredat la seva situació. Mai veiem com rep atenció mèdica, ni tenim un context clar de com s’aborden professionalment aquests problemes de la protagonista. Això sí, assisteix a un congrés sobre salut mental i mostra com tothom li agraeix que ella hagi contribuït a salvar vides. L’únic que justifica veure Selena Gomez: mi mente y yo és, o bé una devoció artística per la cantant, o bé un esperit masoquista per comprovar fins a quin punt es pot arribar a distorsionar el relat sobre els trastorns psicològics.

Stutz és un exercici totalment diferent, més valent i original. Després d’anys de teràpia, l’actor Jonah Hill fa un documental per compartir amb el públic les eines que li ha donat el seu terapeuta i que li han sigut útils per progressar en el seu benestar emocional. La producció serveix també com a homenatge al psiquiatre, que pateix Parkinson. És com si el pacient volgués deixar constància del llegat de qui ha esdevingut el seu mestre. La filigrana televisiva de Jonah Hill és un experiment curiós, heterodox, força caòtic i amb sentit de l’humor. I no té gaire vocació de transcendència. El documental acaba formant part del mateix treball terapèutic. No hi ha cap diagnòstic concret, però s’entén la importància de l’atenció d’un professional expert, els alts i baixos de l’evolució i els resultats més o menys exitosos d’una teràpia. Cap miracle ni promesa curativa. Cap missatge revelador. Només la possibilitat d’oferir una finestra insòlita per trencar el tabú i els estereotips d’una teràpia amb un professional. 

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió