"Hi havia un pla perquè aquest noi no pogués néixer mai, perquè els meus fills no naixessin mai, perquè cap dels nostres fills no naixés mai. El seu riure és la nostra venjança més gran", publicava a les xarxes socials Emir Suljagic, el responsable del centre per la memòria de Srebrenica, el poble bosnià on més de 8.000 persones van ser assassinades per paramilitars serbis el juliol del 1995. També adjuntava una fotografia dels jugadors de la selecció de Bòsnia i Hercegovina celebrant que s'havien classificat per al Mundial i que havien eliminat tot un gegant com Itàlia. I al centre de la imatge apareixia el jove Esmir Bajraktarevic. Un futbolista fill de refugiats que van fugir de Srebrenica, escenari d'un dels genocidis més recents de la història d'Europa.

Espanya, amb vuit jugadores del Barça com a protagonistes, jugarà la final del Mundial. Tan ras i curt que espanta. Dues dianes de Salma Paralluelo i Olga Carmona en el tram final del partit contra Suècia porten el combinat vermell a una fita fins fa poc inabastable per al futbol femení estatal. Passi el que passi diumenge, els llibres d'història n'aniran plens. Jorge Vilda, un supervivent d'un motí, ho podrà explicar als seus nets. Qui l'aixecarà ara de la cadira de seleccionador?

Malgrat que encara ens trobem pel carrer argentins amb la samarreta de la seva selecció, les festes de Nadal i la proximitat del futbol de clubs fan que el Mundial sembli ja una cosa gairebé llunyana. Un cos estrany en què molts ens vam trobar celebrant que Messi per fi tingui una Copa del Món, malgrat les contradiccions que sempre ens acompanyaran pel fet que ho aconseguís en un país on han mort milers de treballadors, no es respecten els drets humans i es maquilla la imatge a base de suborns. Tot això sembla que li va importar molt poc a Salt Bae, que només va perseguir el seu moment de glòria a costa de l’astre argentí. ¿Però qui és Salt Bae, aquest senyor amb aparença de sortir d’una comèdia nord-americana cutre i que es va colar a la celebració de l’Argentina damunt la gespa i no va parar fins a fer-se una foto amb Messi?

Quan l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani va posar sobre les espatlles de Lionel Messi el bisht, la túnica negra amb rivets daurats, ja sabia que l’argentí jugaria un any més al París Saint-Germain. Tot i les crítiques rebudes, Qatar se sentia victoriós el dia que es va posar punt final al Mundial més polèmic de les últimes dècades. De fet, els resultats esportius havien acompanyat. Si guanyava l’Argentina, rebia la copa un futbolista del PSG, club propietat dels qatarians. Si guanyava la selecció francesa, l’estrella del torneig seria Kylian Mbappé, també futbolista del mateix club, i el títol acabaria en mans d’un dels principals aliats de Qatar, França. També hi va ajudar tenir un estat àrab, el Marroc, a les semifinals. A Qatar només li va fallar la seva pròpia selecció, que va fer figa a la primera fase.

Tot i haver nascut a Catalunya, Hamza Driouich està acostumat a lluitar per combatre els estereotips en una societat que massa sovint el mira amb desconfiança. Aquest entrenador de bàsquet de les categories inferiors del Joventut, que s'ha sobreposat a diferents episodis de racisme, explica el seu cas com a exemple per entendre com algunes persones d'origen marroquí han viscut el Mundial de futbol. "Parlem molt de la integració i de com ens veu la gent quan apareixen temes culturals o de religió. La gent ens diu que hem de ser d'aquí, però després la majoria dona per fet que havíem d'animar el Marroc durant els partits de futbol. No considero que sigui racisme, però la societat continua etiquetant la gent en funció del color de la seva pell o el seu origen. Aquest biaix ens recorda que no som iguals que els altres", argumenta.

Un grup de joves estaven preocupats. S’acostava la semifinal entre els dos grans equips de la ciutat de Rosario, el Newell’s Old Boys i el Rosario Central. Sempre solia guanyar el Newell’s i ells estimaven el Rosario Central. Un dels nois els parla d’un amic, el Cabezón Casale, que té un pare que mai ha vist en directe el Rosario Central perdre contra el Newell’s. Els ulls dels altres s’il·luminen. De sobte decideixen que han de portar aquell senyor que no coneixen de res al partit, que es juga a Buenos Aires. Si el Viejo Casale és a la graderia, la victòria és segura. El problema és que el Viejo pateix del cor i li han prohibit seguir els partits. Així que el segresten per portar-lo a l’estadi, amb el risc que el pobre home mori d’un infart.

"Se terminó para mí la selección. Lo busqué, era lo que más deseaba, y no se dio”. 27 de juny del 2016. Leo Messi acabava de perdre la seva quarta final, la tercera seguida, amb l'Argentina. Constantment qüestionat al seu país, sempre comparat amb Maradona, explotava als seus 29 anys. A Barcelona (i a tot Europa) ningú dubtava d'un futbolista extraordinari que acaparava Pilotes d'Or i tots els èxits possibles amb el Barça, el seu Barça. Però quan es posava la samarreta de l'albiceleste, Messi canviava el rictus: del lideratge i els asados a Castelldefels, passava a les crítiques i la pressió visceral de la premsa argentina. Aquell 27 de juny del 2016 va anunciar el seu comiat pocs minuts després d'haver fallat un llançament de penal en la tanda contra la selecció de Xile a la final de la Copa Amèrica. En l'edició centenària del campionat, els llançaments marrats del 10 i de Biglia van frustrar-los després d'un empat sense gols.

En aquest Mundial de futbol, tan polèmic i tan polaritzador, ha ressonat més que mai l'etern debat sobre fins a quin punt la política i les relacions internacionals també impregnen els espais del futbol. De la final que ahir diumenge van disputar l'Argentina i França, amb victòria de l'equip de Leo Messi, també se n'extreuen –com no podia ser d'una altra manera– algunes lectures polítiques que cal tenir en compte.

L’Argentina està de festa major. Milions de persones arreu del país van sortir ahir a celebrar la victòria esperada. Després d’un Mundial molt lluitat i d’una final d’infart, l’afició sentia que, senzillament, era just que Leo Messi alcés la copa del món. L’eufòria va explotar als carrers de Buenos Aires al quart penal i s’ha allargat durant tota la matinada a l’Obelisco. Avui dilluns, la ressaca emocional serà enorme, i la celebració continuarà durant hores a la capital i a les províncies, amb impaciència per rebre l’equip aquesta tarda.

Kylian Mbappé va estar desaparegut durant 80 minuts a la final del Mundial. Com havia passat inadvertit en les semifinals i als quarts de final. Però el davanter francès, malgrat tot, va ser decisiu. Sense els seus gols, França no hauria dut el partit a la pròrroga. En condicions normals, el seu hat trick hauria estat suficient perquè l'equip gal –i ell– revalidés el ceptre. Ara bé, ahir els déus van voler que el nom propi de la final fos un altre.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Suposo que, en bona part, perquè tenia enveja de veure els altres que sí que la podien sentir. Però és que jo no tenia selecció, almenys fins a aquesta Copa del Món. I la pròxima, malauradament, tornaré a quedar-me sense, perquè la meva seria Catalunya. Avui, però, m'he emocionat veient Messi aixecar l'únic trofeu que li faltava en l'última ocasió que podia fer-ho. L'ha aixecat amb un somriure que amagava totes les cicatrius amb l'Argentina, que avui ha suturat per sempre més.

Després de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

El dramatisme d’una final del Mundial: no es juga per als diaris ni les xarxes socials, ni per a la prima ni el palmarès de la Viquipèdia; es juga per als llibres de mitologia grega. I aquí estem, un cop més, qui ens ho havia de dir, els que considerem Leo Messi un membre més de la nostra família. 

La reacció de Leo Messi en el partit contra els Països Baixos va sorprendre tothom. No només a Catalunya, on la gent s'havia acostumat a veure un Messi discret fora dels terrenys de joc. Determinant a la gespa però serè quan l'àrbitre havia xiulat el final. També va sobtar a la resta del món i, sobretot, a la seva Argentina natal. Curiosament el país que havia reclamat tantes vegades al jugador de Rosario que fos més que un futbolista, que exercís de líder amb les paraules i els gestos, va quedar perplex de veure com ensenyava la seva part més humana i visceral. La crònica de La Nación, on comentaven que s'havia vist el vessant "més vulgar" de Messi, resumia perfectament aquest sentiment d'incredulitat.