Fa quatre anys, 52 empreses del sector de l’automoció –un 60%, pimes– a l’Estat es van agrupar sota el paraigua Fast Forward (F3). Espanya i Catalunya es mostraven decidides a fer mans i mànigues per continuar impulsant el vehicle elèctric i tot el que l’envolta. És a dir, que no només es fes un lloc entre la població –de manera que se substituiria el cotxe de combustió–, sinó que també se n'impulsés la producció: des dels components fins a la fabricació completa. Però Europa també hi apostava, i va col·locar el cotxe elèctric com un dels pals de paller dels fons europeus antipandèmia vinculats al Pla de Recuperació. De fet, la gènesi de l’agrupació es troba en el fet de poder plantejar projectes prou madurs que cobrissin tota la cadena de valor per aconseguir el màxim finançament d’aquest mannà europeu. En el cas espanyol, aquest finançament ha tingut un projecte estratègic propi, els anomenats PERTE.

El 10% més ric del planeta emet quasi el 50% de les emissions de CO₂ de tot el món. Però dins d'aquest grup, el 0,001% més rics (unes 80.000 persones superriques) són els que més han vist incrementar la seva riquesa en els últims anys i els que més mal estan fent al planeta. Això diu el periodista mediambiental francès Hervé Kempf, autor de Com els rics saquegen el planeta (Garbuix Books), un llibre en format còmic que analitza de forma amena i entenedora els motius i les sortides a les grans desigualtats globals que estan totalment vinculades a la crisi ecològica que patim.

Diuen que tots els joves volen ser funcionaris. Doncs Maria Serra és la prova del contrari. Activista des d'abans dels 17 anys, s'ha mobilitzat contra la crisi climàtica, pel feminisme, per Palestina, per l'habitatge. Va ser portaveu de Fridays for Future (FFF) a Espanya i va ser ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima, fins que va decidir que no volia representar una UE militaritzada i va renunciar al càrrec. Amb només 23 anys, ha estat en fòrums internacionals per defensar unes idees que molts poden veure radicals i pròpies de la joventut, però que ella defensa amb convicció, arguments i una lucidesa que ja voldrien molts polítics.

La desforestació és una imatge colpidora quan es veu des de l'aire. El verd continu del bosc s'acaba, seccionat per un tall perversament recte, i a partir d'allà, terra erma. A vista d'ocell, l'impacte visual és demolidor i ajuda a copsar la tragèdia que suposa la sagnia dels boscos tropicals. Els drons dels fotògrafs de Reuters Adriano Machado i Ueslei Marcelino han tret a la llum aquesta desforestació en una zona del sud de l'Amazònia, a l'estat brasiler de Rondônia, que afecta fins i tot part d'un territori indígena protegit, el dels kaxarari.

La crisi climàtica incrementa les desigualtats perquè afecta sobretot els més vulnerables, que tenen menys estratègies d'adaptació. I això es constata també a l'estat espanyol, segons un informe publicat per Oxfam Intermón aquest dimecres amb motiu de la cimera climàtica de l'ONU COP30 que se celebra al Brasil. Segons aquesta recerca, titulada Desigualtat climàtica a Espanya. Oportunitat per a una transició justa, el 0,1% més ric de la població de l'Estat contamina anualment fins a 55 vegades més que una persona del 50% amb menys ingressos, amb dades del 2022.

El Programa de l'ONU per al Medi Ambient (PNUMA) ha analitzat amb detall els impactes ecològics de les noves tendències de consum de la moda. El fast fashion i l'ultra fast fashion són una preocupació dins de l'organització, segons assegura Elisa Tonga, la cap de la branca de Recursos i Mercats dins de la Divisió d'Indústria i Economia d'aquesta agència de l'ONU. El seu departament, de fet, treballa per impulsar un ús eficient dels recursos en tots els sectors industrials, no només el tèxtil, i Tonga hi aporta també la seva experiència com a excap de Producció i Consum de la mateixa PNUMA.

El sector de l'agricultura ecològica catalana està en peu de guerra contra el projecte de llei del Govern que pretén implantar un nou segell de Producció Agrària Sostenible (PAS). Denuncien que aquest nou segell, que farà servir una "calculadora de la sostenibilitat agrícola" per puntuar les bones pràctiques de les explotacions agràries catalanes, atorgarà la certificació de sostenible a productes que fan servir pesticides i herbicides, i generarà confusió entre els consumidors, que els confondran amb productes ecològics. "És el cop final per als petits productors ecològics i ens el dona la mateixa Generalitat de Catalunya", denuncia a l'ARA Josep Mestres, del grup motor de l’Associació de Productores Agroecològiques de Catalunya (APACAT).

Des de la seva oficina d'Antananarivo, Zo Randriamaro coordina una l'organització ecofeminista CRAAD-OI que lluita contra els projectes extractivistes que amenacen els ecosistemes i les comunitats a Madagascar. La investigadora i activista va ser a Barcelona convidada per l'Observatori del Deute en la Globalització per parlar dels projectes miners que s'estan instal·lant al seu país, un nou pol d'atracció d'empreses estrangeres immerses la recerca global dels minerals crítics per a la transició energètica i digital, i també per a una indústria armamentística en creixement.

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

La desigualtat també es fa evident amb l'empremta de carboni. Els rics contaminen molt més que els pobres, i la diferència és abismal. Els iots i els jets privats dels més adinerats del planeta emeten més pol·lució de carboni en una setmana que l'1% de la població mundial amb menys diners durant tota la seva vida, segons indica un estudi publicat aquest dilluns per l'ONG Oxfam.

Muntanyes de fems i palla van cremar als carrers de Brussel·les el febrer passat. Els havien portat fins allà pagesos belgues que amb centenars de tractors han inundat la capital europea almenys tres cops en els últims mesos, per deixar clar el seu enuig. Una indignació que recorre tot el camp europeu i que ha desembocat en les protestes més massives de la pagesia arreu d'Europa, des de Brussel·les a Romania, passant per París, Berlín, Madrid o Barcelona. El descontentament dels agricultors amb les polítiques europees és patent i s'ha convertit en un dels cavalls de batalla que l'extrema dreta intenta capitalitzar per irrompre amb més força que mai a l'Eurocambra en aquestes eleccions.

L’any passat hi va haver 1.300 milions de turistes al món, el 80% de les xifres prepandèmia, tot i que a Europa ja estàvem a més del 90% i aquest 2024 ja s'espera arribar als nivells del 2019 arreu del planeta. Són xifres de l'Organització Mundial del Turisme de l'ONU, que té la seu a Madrid: Espanya és el segon país més visitat del món, només després de França. La directora executiva de l'organisme, la colombiana Natalia Bayona, atén l'ARA per videotrucada en un moment en què creixen les demandes d'actuar per limitar l'excés de turisme.

Una de les principals reivindicacions de les protestes de la pagesia que aquestes últimes setmanes han omplert els carrers de Catalunya i d'arreu d'Europa són els baixos preus que es paguen al sector primari. I en responsabilitzen en gran part els acords de lliure comerç de la Unió Europea amb països tercers, com els que hi ha amb Centreamèrica, el Canadà (conegut com a CETA), el Vietnam o, entre d'altres, amb Xile, que consideren que en general fan abaixar la cotització dels seus productes. A més, pel mateix motiu, volen evitar que prosperi el tractat de Mercosur i demanen més protecció, sobretot a Espanya, davant de les importacions que arriben de països com el Marroc.

Fa dies que la pagesia protesta arreu de Catalunya i l'Estat per reivindicar millores en les condicions laborals i ajudes per fer front a la sequera. També reclamen canvis per fer front a la competència deslleial dels productes que importen tercers països. Els pagesos denuncien les diferències en exigències en el conreu dels aliments que arriben de fora del mercat de la Unió Europea (UE) i un greuge comparatiu flagrant: al mercat, aquests aliments es venen a preus molt baixos i no es garanteixen els mateixos requisits ni mediambientals ni socials ni tampoc de qualitat. A la seu de l’organització no governamental Justícia Alimentària, Ferran Garcia assenyala que, quan comprem un aliment cultivat fora de la Unió Europea, no tenim cap transparència dels pesticides que s'hi han fet servir.

Som en un moment en què sentim a prop la crisi climàtica, amb una sequera que ens angoixa i molts canvis que s’albiren. A correcuita estem reaccionant, buscant o imaginant solucions. Així, amb les presses, hem trobat el culpable: el pagès, és a dir la persona que produeix els nostres aliments. Venim d’un desenvolupament econòmic sense mirar lluny, un fet que ha fet enfadar la natura i ens apropa a una crisi ambiental sense precedents. No és, doncs, el millor moment per barallar-nos: més aviat seria un bon moment per unir esforços. Però encara és menys moment per equivocar-nos.

Aquesta mateixa setmana, en una coneguda cadena de botigues d’alimentació catalana he trobat alvocats arribats de Colòmbia. I m’he preguntat, quan va començar el comerç a gran escala d’aquest fruit? Potser podem situar la data en el 1935, quan el Sr. Rudolph Hass patenta la varietat que porta el seu cognom, amb unes característiques òptimes per a l’exportació. Però és ben cert que la globalització d’un producte exòtic com aquest també la podem situar molt abans. Per exemple l'any 1602, quan neix la primera multinacional del món, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i que pocs anys després ja monopolitzava el comerç d’algunes espècies des d’aquests indrets cap a Europa, com el clau, el pebre o la nou moscada. El valor d’aquesta última, a la qual Amitav Ghosh li dedica tot un llibre, era tal que "amb un grapat es podia comprar una casa o un vaixell". També la podem situar després del segon viatge de Colon, quan al Carib i al nord-est del Brasil s’estén el cultiu a gran escala de la canya de sucre. En el capítol El Rey Azúcar y otros monarcas del seu llibre Las Venas Abiertas de América Latina, Eduardo Galeano explicava que "el sucre, que es conreava a petita escala a Sicília i a les illes Madeira i Cap Verd i es comprava a preus alts a Orient, era un article tan cobejat pels europeus que fins i tot en els aixovars de les reines va arribar a figurar com a part del dot." Perquè tant és parlar de sucre, nou moscada, pebre, cacau, cafè, tabac... com de l’alvocat. Al cap i a la fi, parlem de productes prescindibles que, convertits en desitjos, són motiu d’una colonització que encara destrueix milions i milions d’hectàrees de terra, boscos o selves.

“La paraula ecologia la vaig aprendre amb 50 anys. Però naturista, vegetarià, aquestes idees ja les tenia amb 10”. En Joan Carulla no sembla gens conscient d’haver estat un pioner de l’ecologisme i dels horts urbans a Catalunya, però ho és. Per a ell és simplement una filosofia de vida, la mateixa que l’ha fet viure un segle. Quin és el secret de la longevitat? “Estimar l'aixada i els llibres, estimar la natura, les plantes, cada gota de rosada...”, poetitza aquest avi centenari, que acaba d’escriure unes memòries amb l’ajuda del periodista Carlos Fresneda, Mi siglo verde (Icaria Editorial). Aviat espera que en surti l’edició en català.

El discurs de Jason Hickel va aixecar forts aplaudiments el mes passat a Brussel·les, durant la conferència Més enllà del creixement, organitzada pel Parlament Europeu. Aquest antropòleg econòmic ha publicat Menos es más (Capitan Swing), on explica al detall en què consisteix el decreixement, una teoria econòmica que agafa força, diu, no només entre els científics.

Les grans empreses tèxtils no podran llençar o destruir les peces de roba i de calçat que no venguin. Ho han acordat aquest dilluns al matí els ministres de Comerç de la Unió Europea en una trobada a Brussel·les. D'aquesta manera, juntament amb altres mesures, els Vint-i-set pretenen reduir l'impacte mediambiental de la indústria tèxtil, sobretot de les granes companyies que venen per internet i que produeixen una gran quantitat de peces de roba que no s'acaben utilitzant mai. "Això suposa una pèrdua de recursos econòmics molt valuosos i també el transport que comporta", diu l'acord.

"El capital natural és un sector en creixement i grans oportunitats de negoci", afirma Joan Cabezas, conseller delegat de Nactiva, una nova plataforma constituïda amb les aportacions d'empreses com Agbar, Naturgy o CaixaBank, que pretén impulsar negocis que serveixin per regenerar 50.000 hectàrees naturals de la regió Mediterrània fins al 2030. Un d'aquests projectes vol instal·lar a Lleida un centre de processament de proteïna vegetal, amb capacitat per abastir tot Europa i amb producció agrícola local, a base de pèsols, tramús, cànem o cigrons.