Saturats, pressionats i amb uns costos que corren el risc d'ofegar-los. Així es troben ara mateix a Catalunya moltes entitats i empreses, moltes del tercer sector, que es dediquen a la recollida selectiva i classificació de la roba i el tèxtil que dipositem als contenidors específics perquè es puguin reaprofitar les peces i els materials. El problema que té acorralat el sector és doble: d'una banda, una quantitat ingent i creixent de tones de roba i teixits que complica la gestió a les plantes d'arreu del país. De l'altra, el col·lapse de roba de segona mà que hi ha també als mercats internacionals on fins ara trobava sortida el material prèviament triat aquí. Si no el poden vendre, els costos de gestió per a aquestes empreses d'inserció es tornen inassumibles.

El sector de la reutilització tèxtil viu un moment crític, tal com destapa la investigació publicada avui per l’ARA. Parlem amb Albert Alberich, fundador de la cooperativa social Moda Re- (Càritas), sobre límits, reptes i possibles solucions. ¿Com es pot evitar que el sistema europeu que ha de garantir la reutilització i aprofitament de tones de roba, calçat i teixit de tota mena acabi convertit en una baula més d’una cadena global d’externalització ambiental i social?

En un magatzem als afores de Sabadell, desenes de treballadors de la Fundació Formació i Treball s’afanyen a classificar un flux incessant de roba usada. Camises de cotó, vestits de lluentons, jerseis de polièster, texans infantils. Cada peça representa, en teoria, un petit gest solidari i sostenible: una donació per “tancar el cercle” de la moda ràpida. 

Ara que entrem en una de les èpoques de més consum compulsiu de l'any, és un bon moment per donar visibilitat al que passa amb tot allò que després no fem servir. Aquest diumenge, al dossier, trobareu el resultat d'una investigació d'abast europeu, en la qual ha participat una col·laboradora de l'ARA, que segueix les rutes, sorprenents i sovint opaques, que fa la roba que descartem. Mitjançant marcadors cosits a diverses peces, un equip de periodistes ha reconstruït els trajectes fins a grans zones logístiques en països com els Emirats Àrabs Units i ha calculat la petjada de carboni que genera aquest sistema global.

El problema dels residus plàstics cada vegada és més gros: cada any se'n tiren al món més de 52 milions de tones. Per això, és urgent desenvolupar formes sostenibles de reciclar aquest material que té un gran impacte en els ecosistemes, perquè els plàstics enverinen els oceans, maten ocells i animals marins i contaminen el menjar i l'aigua que consumim. Ara investigadors de la Universitat d'Edimburg han fet una troballa inèdita que obre la porta a una estratègia per reutilitzar aquests residus i transformar-los en un producte útil. En concret, han descobert en un estudi que un bacteri anomenat Escherichia coli pot convertir una molècula d’una ampolla de plàstic en paracetamol. Tot i el potencial de les conclusions que publica la revista Nature Chemistry dilluns, els autors aclareixen que cal més recerca per determinar si és una estratègia vàlida en la lluita contra la contaminació.

Volem un món sense emissions, però per arribar-hi depenem de minerals i altres elements per fabricar panells solars, aerogeneradors i vehicles elèctrics. I és aquí on sorgeix la paradoxa de la transició energètica: mentre busquem reduir la dependència dels combustibles fòssils per combatre el canvi climàtic, augmenta la necessitat d’explotar nous recursos al subsol. El repte és que la majoria d’aquests materials es troben en zones geogràficament concentrades i extraure'ls pot comportar impactes ambientals i socials, com ara emissions, desforestació i contaminació de l’aigua. A això se suma una creixent tensió geopolítica pel control d’aquests recursos. Un exemple paradigmàtic és Groenlàndia, que està en el focus dels EUA, en part, perquè el desgel deixarà al descobert grans quantitats de materials estratègics. En aquest context, està Europa preparada per garantir-ne el subministrament? Es poden obtenir d’una manera més sostenible? La ciència hi busca respostes.

Només el 20% dels residus es reciclen a tot el món. Què passa amb la resta? El guardonat periodista britànic d'investigació Oliver Franklin-Wallis, que ha escrit a The Guardian, The New York Times i The Times Magazine, entre d'altres, ho ha tractat d'esbrinar. Els seus viatges a abocadors de tot el món, recollits en el llibre Un món de deixalles (Editorial Comanegra), aporten un retrat esgarrifós i molt revelador sobre la crisi dels residus.

Després de dos anys i mig de negociacions, i d'una setmana de cimera d'alt nivell a la ciutat de Busan (Corea del Sud), els governs del món han estat incapaços d'aprovar un tractat internacional vinculant per posar fi a la contaminació per plàstics. El gran escull és, encara, la divisió entre els països que volen que l'acord aturi la producció de plàstics d'un sol ús i els països (sobretot els petroliers) que volen que el tractat se cenyeixi exclusivament als residus plàstics però no en reguli en absolut la producció.

La roba que es llença als contenidors de recollida selectiva acaba viatjant una mitjana de 9.000 quilòmetres i majoritàriament acaba a l'Àsia o l'Àfrica. És la conclusió principal d'una investigació efectuada per Greenpeace, que va posar dispositius GPS en diverses peces de roba d'aquests contenidors i n'ha fet un seguiment durant mesos. Un any després, el 92% de les peces monitoritzades eren fora de l'estat espanyol.

“Potser esperàveu que qui vingués a parlar d’un restaurant de Finlàndia fos ros i amb els ulls blaus, però em sap greu, soc un noi del Bages”, diu fent broma l'Albert Franch (Sallent, 1986) per posar-se el públic a la butxaca de l’Andorra Taste, el congrés de cuina d’alta muntanya. La història d’aquest cuiner és molt interessant perquè no només és que tingui un restaurant de nivell a Hèlsinki (de fet ja en té tres, però ja hi arribarem), sinó que la filosofia que hi ha al darrere –i l'exigència i la inventiva– el fa diferent tots els altres perquè és un restaurant de residu zero. Anem a pams, perquè hi ha molta teca, i no en pot sobrar ni una engruna.

Cada any es llencen al món més de 52 milions de tones d'escombraries plàstiques, segons estima un estudi publicat aquest dimecres a la revista Nature. La recerca, realitzada per tres investigadors de la Universitat de Leeds, presenta un inventari exhaustiu dels plàstics que contaminen el medi ambient en més de 50.000 ciutats de tot el món. A partir dels resultats, els autors assenyalen que els països que generen més contaminació per plàstics són els països del sud d'Àsia, l'Àfrica subsahariana i el sud-est asiàtic. L'Índia n'és el màxim exponent, ja que és responsable de gairebé una cinquena part de les emissions mundials.

Al Sahir, nom fictici, li agrada molt caminar. Viu a Old Dhaka i, si fos per ell, caminaria desenes de quilòmetres al dia. Però fa temps que ja no ho fa. La densa contaminació i el caòtic trànsit que caracteritzen la ciutat de Dacca, capital de Bangladesh, li han arrabassat, a poc a poc, la seva afició. Segons les últimes dades, a l'àrea metropolitana de Dacca hi viuen 23,2 milions d'habitants. Una xifra que la situa com la quarta ciutat més poblada del món. I, amb una mitjana de més de 30.000 habitants per quilòmetre quadrat, aproximadament els mateixos veïns que té Sitges en tot el municipi, Dacca encapçala les llistes de les ciutats amb més densitat de població. A més, és la tercera megaciutat que creix més de pressa del món. Un fenomen vertiginós accelerat pel canvi climàtic. De mitjana, hi arriben cada any 536.000 nous residents que es traslladen a la ciutat, generalment migrant del camp, a la recerca de feina i noves oportunitats.

Un hort i una piscina sense gastar pràcticament ni una gota d’aigua corrent. Això és el que han aconseguit tenir a casa seva el Gerard Soberana i la Gemma Comas després de tres anys de disseny i construcció d’un sistema integral de reaprofitament de les aigües de pluja i residuals que no només els permet banyar-se en una piscina natural, sinó també alimentar i regar les plantes, els arbres fruiters i l’hort del seu jardí. Tot i que no s’hi dediquen –ell és enginyer mecànic i ella metge de família–, tots dos venen de tradició pagesa i des que es van instal·lar al Maresme tenien clar que volien demostrar als seus fills, l’Aisha (10) i l’Oliver (6), que una altra manera de viure, més respectuosa i connectada amb el territori, és possible.

“De debò?”, “Ostres, no pot ser!”, “És fort!”, “No m’ho imaginava tan bèstia”... Són algunes expressions de sorpresa que s’han sentit entre el públic assistent a la darrera desfilada de Miriam Ponsa. La posada en escena de la nova col·lecció de la creadora no era convencional, el missatge tampoc. Més aviat incòmode, perquè des del rebuig es genera la consciència. Si més no, ajuda. L’entorn de la passarel·la era excepcional: la planta de triatge tèxtil que l’entitat social Solidança / Roba Amiga té a Sant Just Desvern i ha cedit a la dissenyadora manresana per exposar la proposta sostenible. “M’inspiro en la R de reduir perquè representa el primer pas per no generar tants residus tèxtils i és una acció clau per minimitzar l’impacte mediambiental”, deia Miriam Ponsa abans de la presentació. La dissenyadora ha denunciat així una realitat que no volem veure: la sobreproducció i el sobreconsum. El “més és més” en moda és insostenible (i inadmissible). “Hem perdut el sentit comú”, es lamenta Ponsa dins de les instal·lacions de reutilització tèxtil. L’envolten centenars de gàbies que acumulen farcells de roba que esperen una segona oportunitat. Si mires amb detall, algunes peces encara llueixen l’etiqueta original. Per tant, s’han llençat noves de trinca a les escombraries. L’escenari no pot ser més dantesc.  

Poblacions com Santa Coloma de Cervelló, Montgat i Ripollet han aconseguit millorar la recollida selectiva de manera molt considerable amb la instal·lació de contenidors tancats, que s'obren amb targetes personals, o amb la implantació del sistema porta a porta. El seu èxit explica, en part, la xifra històrica de 39,3% dels residus reciclats durant el 2022 que van assolir en conjunt els 36 municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La xifra suposa una millora d’1,1 punts respecte a l’any anterior, però encara queda “molt lluny de complir els objectius de la Unió Europea”, que marquen per a l'any 2035 ser capaços de recollir i tractar el 65% de les deixalles generades, ha lamentat el vicepresident d'Ecologia de l'entitat supramunicipal i regidor barceloní, Eloi Badia, en la presentació aquest dijous del balanç anual.

Al dipòsit controlat de Prullans (Cerdanya), situat en una clotada rocosa als afores del poble, només s'hi poden abocar restes de runa. Fa un mes dies, però, la plataforma ciutadana SOS Pirineus va denunciar l'abocament d'altres tipus de deixalles en aquest emplaçament, amb un vídeo en què s'observa un camió descarregant un matalàs i diversos plàstics. Segons l'associació pirinenca, no només es tracta d'un acte "il·legal" contra les normes de la planta, sinó també d'una "agressió ambiental", perquè els materials abocats no són inerts com la runa i poden generar reaccions químiques contaminants. Així ho argumenta Núria Martí, geòloga i portaveu de la plataforma, que ha pogut comprovar de primera mà l'existència de plàstics i ferralla entre la runa de l'abocador: "El substrat del dipòsit és roca calcària amb molta fracturació, així que, si la protecció del sòl no és l'adequada, es poden produir filtracions dels lixiviats tòxics dels plàstics als aqüífers o a les aigües superficials".

Separar bé i reciclar com a mínim el 50% dels residus que es generen era l'objectiu d'obligat compliment que havia marcat la Unió Europea a tots els estats per al 2020. Espanya continua lluny d'aquesta exigència, amb una taxa de reciclatge que va ser del 40,5% aquell any, segons consta al portal estadístic Eurostat. Tot i la recent llei de residus en vigor a l'Estat (encara en desplegament) i el decret d'envasos vigent, les entitats ecologistes desconfien del rumb d'una gestió dels residus que "no funciona" i han elevat una denúncia a la Comissió Europea (CE) contra Espanya per incompliment de les directives comunitàries.

És un carrer curt i apartat, que fa un revolt, a tocar de les vies del tren i les obres de la Sagrera. A una banda, la més pròxima a les vies, hi ha una de les antigues estacions de transport de mercaderies de Barcelona, ara reconvertida en oficines d'Adif. A l'altra, un solar abandonat encerclat per una tàpia de totxanes i una zona d'estacionament de cotxes al descobert. No hi ha ni blocs de pisos ni tampoc comerços, sembla més aviat el carrer d'un polígon industrial. Però només cal caminar uns cinquanta metres endins del carrer, la Baixada de la Sagrera, per trobar-hi l'escenari que té alguns dels veïns indignats: una muntanya d'escombraries que ocupa tota la vorera i part de la calçada i que també s'escampa a través dels cotxes, gairebé fins al final del carrer. Hi ha un parell de sofàs trencats, cadires, mobles vells i trinxats de tota mena, runa i fins i tot roba i joguines trencades. També hi ha excrements.

Comencem l'any amb una llista de bons propòsits. Ens prometem apuntar-nos al gimnàs, cuinar més, fer excursions o estalviar per comprar-nos un mòbil nou. El que no solem prometre'ns és que també arreglarem la torradora espatllada o el trau que se'ns ha fet als pantalons. Ens pot semblar que és perdre el temps i els diners, o almenys això és el que hem sentit a dir sempre. Que val més comprar-se una torradora o uns pantalons nous, però en això el saber popular pot estar errat: reparar petits aparells, peces de vestir i altres objectes és una petita gran revolució que ens pot millorar la vida personalment i col·lectivament.

El resultat de la recollida selectiva a Catalunya sembla instal·lat en un etern dia de la marmota els últims anys. Les dades esgarrapen millores, però massa lleus per accelerar el canvi que demanen les normatives europees. Les bones notícies que arriben d'algunes comarques, com la Conca de Barberà, que ha impulsat 20 punts la taxa i ja supera el 80%, no són suficients per impulsar les dades encara massa baixes arreu del país, on la mitjana se situa en un 46,6%. "És l'hora d'estendre els nous sistemes amb urgència a les grans ciutats", apressa el president de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC), Isaac Peraire. De fet, sense un salt endavant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona –amb la taxa estancada al 38% i 3,3 milions d'habitants– o del Vallès Occidental –amb un 44%– difícilment es podrà assolir el 60% de recollida selectiva que el Govern s'ha proposat per al 2025 i que recollirà a la futura llei que prepara.