El missatge d’un diari és el que diem, però hem de contemplar si és encertat el que deixem de dir. Hi ha un ordre de prioritats informatives que obliga a triar i a descartar. Els lectors als quals dedico aquesta crònica ens conviden a pensar precisament no en el que puguem dir mal dit, sinó en el que hem callat.

El subscriptor Carles Ferrer Casas, professor de secundària a l'Institut Joaquim Mir de Vilanova i la Geltrú, m’escriu una carta molt argumentada i amb molts punts de l’ordre del dia, diguem, que m’apresso d’agrair en la seva vàlua. Comença per constatar que es publiquen poques cartes dels lectors, i això va en detriment d’alguna de pròpia en què, com a docent, hi diria la seva a tomb de la problemàtica de l’ensenyament, que és el nus del correu que em fa, però amb exquisit fair play, no se’n queixa.

El periodista que proposa un tema haurà de respondre a la pregunta inexorable dels caps de secció o redacció: quin és el titular? “Si no hi ha delicte no hi ha autor”, diu l’argot jurídic, i si no hi ha titular no hi ha notícia, podríem deflactar al territori periodístic. El titular és, en tots els sentits, fins i tot en el topogràfic i el tipogràfic, la part més alta d’un article. Tothom el llegirà, cent per cent de recepció.

El subscriptor Ricard Casas m’envia un comentari, que elegantment renuncia a elevar a la categoria de queixa, pel ressò –més aviat poc ressò– que es fa el diari del RCD Espanyol de Barcelona.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

1. El Defensor del Lector del diari ARA adoptarà com a fórmula de denominació "El Defensor del Lector": farà servir el masculí o el femení en funció de qui desenvolupi la funció, i en el genitiu “del lector” utilitzarà el masculí genèric com a gènere no marcat d'acord amb la convenció de l'IEC i segons la convenció generalment emprada als diferents mitjans.

Nou pas per reforçar el compromís del diari amb la qualitat i el servei a la seva comunitat. El periodista Antoni Batista ha sigut nomenat Defensor del Lector, un càrrec nou a l’ARA i de llarga tradició sobretot en la premsa anglosaxona. A partir ja d’avui, els lectors li poden adreçar els seus dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digitals i de paper, perquè comprovi si el tractament de les informacions és conforme als codis deontològics.

Antoni Batista Viladrich (Barcelona, 1952) és llicenciat en ciències de la informació (UAB, 1983) i doctor en ciències de la informació (UAB, 2003). Periodista al Diari de Barcelona (1976-1980), Avui (1983-1989) i a La Vanguardia (1989-2004). Va cobrir els conflictes basc i irlandès, amb entrevistes exclusives a dirigents d’ETA i de l’IRA, polítics de totes les ideologies i víctimes del terrorisme. Ha publicat nombrosos reportatges i recerques sobre la lluita antifranquista, i va ser el primer d’accedir als arxius de la Brigada d’Investigació Social. Ha exercit la crítica musical i té catalogades cinc-centes entrevistes. Col·laborador de diversos mitjans al llarg de la seva carrera, darrerament al Diari de Tarragona, la revista Sàpiens, Els matins de TV3 i a l’ARA des del 2012.

El subscriptor Andreu Suriol em va remetre el proppassat 8 de desembre un correu irònic breu: “Corea reprèn «les exportacions» (i ens alimentarem de porcs coreans) o «les importacions» (i ells es menjaran els nostres)?” La doctora Carola Duran Tort, filòloga, membre de la Societat Verdaguer i amb una interessant bibliografia sobre literatura catalana i catalanisme del segle XIX, m’escriu el mateix dia sobre el tema i el raona:

La subscriptora Mercè Piqueras m’envia una queixa que fa aflorar un tema tan important com la relació entre periodisme i literatura, qüestió d’altra banda recurrent en aquesta secció, que constata, doncs, que és i serà objecte de reflexió i de reciclatge perennes. La biòloga Mercè Piqueras coneix molt bé el món de la premsa, no debades és una notable comunicadora que ha excel·lit en la divulgació de la ciència, col·laboradora de diversos mitjans, entre els quals l’ARA, i distingida amb el premi de l’IEC. Amb una modèstia que l’honora, no m’explica el seu currículum al correu.

A la velocitat tecnològica, les notícies ja gairebé neixen caducades, i l’errada i l’error en l’apressament són tan inevitables que l’homeòstasi periodística s’hi ha adaptat. El meu balanç de l’any és deixar constància d’una mostra de la dialèctica errada/error que m’han anat fent arribar els lectors.

En l’any i mig de fer de Defensor del Lector de l’ARA, he connectat amb tots els lectors els comentaris dels quals han sortit al diari; encara me’n queden uns quants per respondre en obert. I sempre que he pogut, he atès els que m’han telefonat per algun problema tècnic en la subscripció, sobretot en caps de setmana, que els telèfons corporatius estan en mode suite anglesa –una de Bach seria una bona música d’espera; quan en Jaume Badia, del Consell Editorial de l’ARA, i jo manàvem una mica al Palau de la Generalitat, vam posar l’ària de les Variacions Goldberg, perquè li agradava molt al president Maragall–. Ara he volgut fer un pas endavant i conèixer personalment un lector, i explicar-los qui és en obert. I espero fer alguna trobada amb lectors, poder atendre aquells als quals no he arribat més enllà de la resposta automàtica del correu, i canviar impressions en el cara a cara, que ara la pedanteria víctima de la informàtica anomena “presencial”, per bé que abans només s’estava de cos present quan la dinyaves.

El Dr. Xavier Julià, professor de la Facultat de Medicina de la UB, em presenta un problema que, en temps d’invasió de fake news, ens cal prendre en consideració; encara més quan el tema axial és la medicina. “Us escric en relació amb l’anunci que apareix al diari en l’edició en paper d’avui [15 de novembre], a la pàgina 23, on s’anuncien uns estudis de psiconeuroimmunologia, “la medicina del futur”. Us escric en la meva condició de metge en exercici, preocupat per la cobertura de veritat que obté l’anunciant per aparèixer en un diari com l’ARA. Es tracta d’una pseudociència, sense fonaments, i el senyor que ho imparteix [Xevi Verdaguer] i promociona crec que és fisioterapeuta. Publicaríeu un anunci d’una acadèmia que assegurés que la Terra és plana? Gràcies per la vostra atenció”.

Josep Visa Nasarre m’envia un missatge de veu encara en qualitat de subscriptor digital, perquè m’anuncia que el mes entrant es donarà de baixa, entre altres greuges, pel que m’explica: “Una de les coses que em fa deixar la subscripció és una notícia com la que ha sortit dient que el jugador Iniesta té un problema de denúncies al Perú. La pregunta és: per què aquest senyor surt amb tot el nom i quan hi ha un quinqui, sobretot si no és espanyol o català, sinó que és immigrant, no surten mai tots els noms complets. Gràcies, i sisplau: la resposta que em digueu que no inclogui que com que és famós s’ha de dir”.

El subscriptor Josep Roca m’envia una queixa sobre dos temes relatius al disseny gràfic. En primer lloc, assenyala: “Una cosa que agraeixo de la premsa més referenciada dels països anglosaxons o francesos és el costum d’acompanyar les notícies amb bons mapes, quan es considera que aquestes es donen en llocs pocs coneguts pel lector mitjà. I aquesta és una gran deficiència que, per mi, té l’ARA: manca de mapes i, a més a més, de bons mapes”. En acabat ho precisa amb un exemple: “En la pàgina 20 de l'edició del diumenge 26 d’octubre, en el text se citen diversos topònims d'Ucraïna com, per exemple, Pokrovsk, Kúpiansk, el riu Oskil, Vovtxansk, Kramatorsk o Sloviansk. Incomprensiblement, cap d’aquests apareix en el mapa adjunt. Quin sentit té acompanyar la crònica d’un mapa on no hi són els topònims que apareixen en el text? Tampoc apareixen en el mapa els límits de Donetsk ni Luhansk, malgrat que apareixen en totes les converses de “pau” de Trump”.

Les enquestes electorals són intrínsecament opinables, sobretot per una cuina que potser acabarà admetent un nou significat (ara, a l’IEC ja en té set) com a procés d’elaboració amb sals i pebres de la demoscòpia, i per una hermenèutica que deu ser la més important després de la bíblica. Els seus responsables són l’ase dels cops de les crítiques, verbigràcia l’incombustible director del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), José Félix Tezanos, tot un catedràtic de la Universitat de Santiago amb nombroses publicacions, al qual posen a parir enquesta a enquesta. Però de moment aguanta; no va tenir la mateixa sort Jordi Muñoz, també amb un currículum acadèmic espectacular, que només va durar tres anys al CEO (Centre d’Estudis d’Opinió).

En un hàbitat on cada cop és més complicat viure en català, llegir cada dia un diari en català és un espai de llibertat idiomàtica. Els mitjans som segurament els majors productors de llenguatge verbal, i per tot plegat té tot el sentit que el debat lingüístic ocupi el primer lloc de les comunicacions que rep el Defensor del Lector.

A l’anterior crònica, en què tractàvem el tema de la publicitat invasiva, hi havia dos comentaris al digital que ens interpel·laven sobre la possibilitat d’incrementar el preu de la subscripció a compte de llevar anuncis. Un era amb pseudònim i l’altre de Josep Miramunt. He rebut també trucades en el mateix sentit, que es poden resumir en la clàssica pregunta pecuniària: de quant estem parlant? Què valdria la subscripció si li imputéssim el cost de la publicitat?

Els primers anuncis que he trobat als almanacs del Diari de Barcelona són de 1878. La “Pasta pectoral del Dr. Andreu”, recomanada per a tota mena de tos i els atacs d’asma; les filatures de J. i P. Coats; l’“Extracto de zarzaparrilla” del Dr. Ayer, “para purificar la sangre de las erupciones, tumores, ronchas, diviesos, granos, herpes, etc.”; el “Vermouth catalán de Sallés”, primer elaborat a Espanya; les màquines de cosir Singer, i una varietat considerable de metges especialistes en malalties venèries.

El proppassat dia 14 d’agost, el digital de l’ARA penjava l’entrevista de David Miró a Ignacio Garriga, secretari general i president del grup de Vox al Parlament. Ha estat objecte de 126 comentaris, tots crítics amb el contingut de les declaracions i la majoria contraris al fet que l’entrevista s’hagués publicat. El Defensor del Lector ha rebut tres correus en la línia dels comentaristes online. Publico el del subscriptor Jordi Portavella:

Josep Maria Casasús va ser Defensor del Lector de La Vanguardia entre el 2000 i el 2007. En aquell moment, va analitzar que la manera més adequada de qualificar les peces dels ombuds era el terme tan de l’ofici “crònica”, després de descartar la veu jurídica “dictamen”. Casasús també és llicenciat en Dret i sabia de què parlava, i al llarg de la seva trajectòria ha anat compaginant la ciència pura de l’exercici professional amb un espectacular currículum acadèmic que el va fer catedràtic i degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. Li devem també que, l’any 1995, al diccionari normatiu coordinat per Teresa Cabré, l’IEC –n’és membre numerari– admetés “periodística” en tres accepcions, una d’elles la definitòria: “Ciència de la Comunicació que té per objecte l’estudi dels fenòmens i dels elements que integren l’activitat del periodisme, projectada en els diversos mitjans de comunicació social”. Casasús ja havia introduït el terme al seu llibre Iniciación a la periodística (Teide, 1988). Tenim la fortuna de poder-lo llegir en la seva secció “Abans d’ara”, de recull de peces històriques.

Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya, contestava totes les cartes que rebia, que no eren pas poques. “La correspondència sola m’aclapara”, em va dir, i a continuació va afegir amb el polsim d’ironia habitual: “Formalment [les cartes] són impecables, perquè el que jo sé realment és escriure cartes; soc una madame de Sévigné”, en referència a l’escriptora francesa del segle XVII, autora de més d’un miler de missives recollides al volum Cartes. Jo he llegit dos reculls de cartes d’Espriu i certifico el nivell, també relacionat amb la qualitat intel·lectual dels seus interlocutors: els catedràtics Antoni Comas, de llengua i literatura catalanes, i Felip Cid, d’història de la medicina.

El doctor Daniel Gamper Sachse és professor titular de filosofia moral i política de la UAB, té una àmplia producció literària i acadèmica, com de traductor (Nietzsche, Habermas…), i va guanyar el premi Anagrama d’assaig 2019. És un luxe per al Defensor del Lector tenir una reflexió seva, en aquest cas a tomb de l’ús del verb abatre com a sinònim de matar. La seva comunicació fa referència a la notícia d’un tiroteig a Calldetenes, en què van intervenir els Mossos, publicada a la secció de successos el proppassat dia 8. Escriu Gamper:

Un dels pocs vestigis que resten vius de l’arqueologia del periodisme és la regla de la "piràmide invertida", la redacció de la notícia en ordre d’importància decreixent: el més important, a dalt, per captar l’atenció del lector i, en el codi actual dels algorismes, a fi i efecte de distribuir, més per enginyeria que per enginy, les paraules clau que anomenem keywords perquè encara ho semblin més. El secret d’aquesta piràmide és naturalment el seu vèrtex, on en l’espai més ínfim de quantitat verbal hi ha d’haver el màxim de qualitat informativa per convidar a la lectura i desentrellar el secret de la notícia.

La publicitat encoberta és una qüestió recurrent a la bústia del Defensor del Lector, i ja va ser tractada el 27 d’octubre de l’any passat. La importància la denota que el punt setè del Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya recull el problema: “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. Els punts sisè i setè de l’Estatut del Defensor del Lector del diari ARA també promouen aquest clàssic de la periodística.

Cristina Oliver i Atar va ser saltadora del Club Natació Barcelona (CNB), campiona absoluta de Catalunya i d’Espanya i internacional amb diferents premis a Europa en les categories infantil i juvenil. Es dirigeix al Defensor del Lector amb un correu tan polit i ben argumentat amb proves com demolidor en la seva queixa: publiquem una foto d’ella però dient al peu que és una altra.

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,

El proppassat 30 d’abril, el subscriptor Joan Roig feia un comentari digital al meu últim article sobre els missatges ofensius a Mario Vargas Llosa en el mateix àmbit. Reprodueixo el paràgraf que li dona sentit, carregat de filosofia: