Cartes a la directora amb Espriu de fons

Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya, contestava totes les cartes que rebia, que no eren pas poques. “La correspondència sola m’aclapara”, em va dir, i a continuació va afegir amb el polsim d’ironia habitual: “Formalment [les cartes] són impecables, perquè el que jo sé realment és escriure cartes; soc una madame de Sévigné”, en referència a l’escriptora francesa del segle XVII, autora de més d’un miler de missives recollides al volum Cartes. Jo he llegit dos reculls de cartes d’Espriu i certifico el nivell, també relacionat amb la qualitat intel·lectual dels seus interlocutors: els catedràtics Antoni Comas, de llengua i literatura catalanes, i Felip Cid, d’història de la medicina.

Una de les comunicacions recurrents que rep el Defensor del Lector és sobre les cartes a la directora, que es publiquen de Pasqua a Rams: al mes de juny se’n van rebre 95, i últimament només se n’han publicat sis en dies molt espaiats (21 de juny i 5 i 27 de juliol, a dues per lliurament), segons que em fa saber el cap d’Opinió, Toni Güell. La lectora Núria Vilaclara m’envia una carta on exposa la qüestió ben planerament:

“El proppassat mes de juny vaig escriure dues cartes que volia dirigir a la directora de l’ARA, del qual soc subscriptora. Finalment ambdues les va publicar La Vanguardia, diari del qual és subscriptor el meu marit.

Motiu: superfàcil aconseguir enviar una carta al director de LV per a la seva eventual publicació. Vaig trobar d’immediat l’e-mail on dirigir-la. 

A hores d’ara encara no he trobat el correu al qual dirigir una carta a la directora de l’ARA.

Com que llegint el diari avui he trobat fàcilment el seu e-mail, m’hi dirigeixo per “exposar el meu cas” i demanar-li el correu a qui dirigir una carta.

Encantada de saludar-lo i gràcies d’antuvi per la seva resposta”.

La subscriptora planteja dos problemes que s’autorepliquen: que publiquem poques cartes, i que no sap on adreçar-les, cosa lògica si tenim en compte que les normes només apareixen quan surten, no pas cada dia.

És Toni Güell qui respon al meu requeriment sobre el tema:

“Les cartes a la directora són un element fortament condicionat per alguns dels fenòmens que la premsa ha experimentat els últims anys. D'una banda, i com comentàvem en un article anterior del Defensor del Lector, la participació dels lectors, com el món de la comunicació en general, ha experimentat un procés de migració digital que ha incrementat els comentaris a la web, i que ha fet que el flux d'entrada al correu de cartes@ara.cat sigui molt desigual, amb mesos en què revifa (sobretot gràcies a un grapat de lectors molt fidels) i altres molt a la baixa. I, d'altra banda, el fet que tots els diaris hagin escurçat les edicions en paper que publiquen de dilluns a divendres ha fet que els espais de la secció d'opinió estiguin més sol·licitats que mai. Aquesta combinació de factors ha fet que l'aparició de les cartes a les pàgines del diari s'hagi fet més esporàdica, en una dinàmica que el diari manté sota observació dins de la reflexió de conjunt sobre com vehicular i facilitar la participació dels lectors. En tot cas, l'equip d'Opinió segueix llegint diàriament les cartes que arriben al diari, ja sigui en format digital o (molt més rarament) en paper, per mantenir el pols de les denúncies ciutadanes que els lectors vulguin enviar-nos, i publicar-les o derivar-les, quan sigui oportú, a les seccions corresponents”. 

Les cartes al director tenen una llarga història al darrere i fins i tot un plusmarquista; el gran periodista Antoni Coll l’esmentava dies enrere al Diari de Tarragona: Enrique Stuyck, rècord Guinness amb set mil cartes. En la història del que és un gènere tan periodístic com ho va ser literari, hi ha hagut de tot, des de l’alçada de la història i signatures llorejades, a la divertida banalitat filosòfica, que es va fer cèlebre a La Vanguardia, sobre si els mitjons havien de ser llisos o a rombes. La carta eleva els lectors a la categoria de columnistes –d’aquí la seva adscripció a les seccions d’Opinió–, transcendeix el comentari escarit del web i aporta una visió interessant de la realitat extramurs de l’ofici periodístic i les seves rutines. En alguns casos, la carta també fa la funció del dret a rèplica, que certament s’exerceix molt escadusserament, i quan els temes són d’abast social, somou consciències públiques, quan no fa reaccionar autoritats.

En la meva secció del passat 1 de març, a la qual fa referència el cap d’Opinió, a partir d’una comunicació del lector Joaquim Simon, aquest Defensor encoratjava l’ARA a mantenir les cartes a la directora “com a espècie protegida, com protegides han d’estar totes les espècies en vies d’extinció que vindiquen la gramàtica i la sintaxi front a les sèmies short digitals”. Mantinc, doncs, aquest desideràtum, que si més no els dies de més pàgines el diari doni el màxim de sortida possible als lectors que no fan sinó el que fem nosaltres, fer un article en el format que les convencions del periodisme els tenen reconegut. Les cartes al director són periodisme popular que, al país de Salvador Espriu, ens hauríem de poder permetre.

CATUL EN CATALÀ. Avui que he parlat del gènere epistolar com a forma literària –almenys des de Sant Pau– vull acabar amb la carta que em remet el lector Paulí Arenas:

“Després de llegir el reportatge de l'ARA del dissabte 5 de juliol m'he demanat com els actuals crítics i traductors situen aquells traductors que en el passat ens van fer conèixer Catul tal com el tenim a les nostres llibreries.

Una nova traducció [es refereix a la de Jaume Juan Castelló] sempre presenta de forma actual el text d'un autor i, a més, si es publica en una editorial com Adesiara, que amb tanta cura ens presenta els clàssics grecs i llatins.

Però mirant enrere, no s'hauria de tenir en compte el model de traducció que elaboraven els membres de la Bernat Metge? Només cal prestar atenció a les imatges de les reunions anuals i el seu comportament social. ¿Van ser prudents en la versió de Catul duta a terme per Joan Petit i Josep Vergés l'any 1928? Sí, però cal tenir en compte en els ideals encara vigents del Noucentisme i la formació religiosa de Josep Vergés. Eren els anys de l'esplendor de la burgesia catalana sota el mecenatge de Cambó, malgrat el règim dictatorial que s'havia imposat a Catalunya en contra de tot el que havia realitzat la Mancomunitat. Jo crec que és fruit d'una manera de pensar en els dies quan va ser publicat G. Valeri Catul. Si s'haguessin publicat els versos "lascius", què hauria dit la censura i què haurien dit els lectors en aquell moment?

Sobre la versió castellana que publicà Jaume Petit en plena postguerra, podia dir més que "Os daré a probar mi virilidad". Hauria pogut arribar la seva traducció de Catul a les llibreries? Jo no ho crec.

Agraeixo que podré llegir el poeta llatí en tota la seva obra completa editada per Adesiara”.

Les merescudes vacacions de Jordi Nopca, autor de l’article, han impedit que el lector Arenas tingui la resposta que permet el format del Defensor del Lector, per tant, i atès el seu elevat nivell cultural, la publico tal qual, com a mostra probatòria del que els lectors tenen a dir.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.