Ensaïmades al Raval, encara més sobre periodisme i literatura

La subscriptora Mercè Piqueras m’envia una queixa que fa aflorar un tema tan important com la relació entre periodisme i literatura, qüestió d’altra banda recurrent en aquesta secció, que constata, doncs, que és i serà objecte de reflexió i de reciclatge perennes. La biòloga Mercè Piqueras coneix molt bé el món de la premsa, no debades és una notable comunicadora que ha excel·lit en la divulgació de la ciència, col·laboradora de diversos mitjans, entre els quals l’ARA, i distingida amb el premi de l’IEC. Amb una modèstia que l’honora, no m’explica el seu currículum al correu.

Mercè Piqueras em diu: "Benvolgut Defensor del Lector, no soc mallorquina, però m'han ofès com si ho fos les paraules de Sebastià Alzamora en aquest article d'opinió del diari del 5 de gener, quan escriu, sobre Corina Machado: " ...se la veu tan avariciosa i descarada que podria passar per mallorquina". No sé si era una broma o si feia referència a alguna dita, però tant me fa. Ni en broma em sembla adequat aquest comentari fora de to. M'agradaria saber què n'opina el Defensor del Lector del diari. Si la llibertat d'expressió d'un mitjà consisteix a permetre comentaris d'aquest tipus, potser em repensaré si seguir amb la meva subscripció."

Com prescriu el protocol del Defensor del Lector, he demanat en primera instància l’opinió de la persona directament al·ludida, Sebastià Alzamora, que respon així:

“Lamento que aquesta frase en un article meu causés el disgust que expressa la lectora Mercè Piqueras, i abans que res, li'n demano disculpes. Els meus articles a l'ARA no són informatius, sinó d'opinió, i dins el gènere de l'opinió, intenten mantenir-se en la cruïlla —relliscosa, a vegades— entre el periodisme i la literatura. En literatura, la ironia, i de vegades el sarcasme, són recursos valuosos, i goso dir que necessaris.

Aquest fragment de l'article –continua Alzamora– es fixava en l'entusiasme amb què la premi Nobel María Corina Machado convida els inversors nord-americans a especular amb els recursos naturals del seu país, Veneçuela. Com que Mallorca, i les Balears, són un país en què aquest tipus d'especulació també es produeix de forma desordenada, i com que són les mateixes elits dirigents de Balears les que treballen —i fins i tot legislen— perquè això passi, la comparació irònica em va semblar pertinent. Encara m'ho sembla. La nostra lectora pot decidir, amb bon criteri, que soc un mal articulista i un mal escriptor, pot abstenir-se de llegir els meus articles, però seria una llàstima que deixés perdre per aquest motiu la lectura de tot un diari amb l'alta qualitat de l'ARA. I aquí no hi ha cap ironia”.

Sebastià Alzamora situa el problema en dos eixos de coordenades que la realitat virtual d’un simulador mediàtic –em sembla que ja gairebé som en aquest enginy— podria creuar: el periodisme d’opinió i la literatura que aquest gènere permet, la “cruïlla relliscosa, a vegades”. Albert Chillón, que va ser professor de la UAB, al seu llibre diria que espectacular sobre el tema, va més enllà i ja al títol hi posa un epígraf: “Literatura y periodismo. Una tradición de relaciones promiscuas”. Chillón, amb Sebastià Bernal, quaranta anys enrere ja va analitzar el tema a Periodismo informativo de creación, que guardo entre les bíblies de l’ofici.

El periodisme va esdevenir gènere literari quan –permetin-me que em citi a mi mateix— Mariano José de Larra se suïcida i John Wayne mata Liberty Valance. De la prosa al cinema, i del romanticisme al nou periodisme nord-americà que mena a la reeixida marca “no-ficció”, s’obre el gran camp de la retòrica i els trops, que breguen amb els protocols estrictes d’un periodisme informatiu que excomunicaria Alzamora per la comparació, odiosa segons la saviesa popular, i una generalització en la qual el marge d’error és sempre un risc.

Tanmateix, Sebastià Alzamora és periodisme literari i, a més a més, en ser mallorquí, podríem inferir que quan diu el que diu –i argumenta ut supra— ho fa amb l’autoritat moral del to autocrític, diferent que si la frase en qüestió procedís d’un extramurs hostil. Alzamora va debutar amb el premi Ciutat de Palma i ha abordat el seu entorn i la seva circumstància geocultural al llarg de la seva obra, ben explícitament a la novel·la Miracle a Llucmajor, la seva ciutat natal. En el pla general, Alzamora és un autor reconsagrat per alguns dels guardons més importants de les lletres catalanes, amb els seus vocabulari i sintaxi llampants i enaltint els mallorquinismes, al servei de la imaginació imprescindible.

Alzamora diàriament a l’ARA és una quota literària d’excel·lència, com ho són les de Xavier Bosch, Najat El Hachmi, Ferran Sáez Mateu, Sílvia Soler, Jordi Cabré, Albert Llimós, Carlota Gurt, Empar Moliner, Jordi Nopca, Toni Güell... entre d'altres. Les interaccions entre periodisme i literatura s’enriqueixen recíprocament, ho veiem tant en les obres de ficció en les quals sura la realitat, com en els articles on els recursos de la ficció sorprenen i conviden a gaudir de la lectura.

El periodisme 3.0 tendeix a la robòtica i la IA comença a ser una articulista habitual. Les estadístiques i les xifres han arribat fins i tot a un gènere esportiu que al costat de l’entreteniment sa del joc es lliura cada cop més al tedi comptable: avui pot costar tant de llegir un article sobre futbol com una llauna sobre l’últim suposat avenç de la ciència publicat en una prestigiosa revista indexada d’investigació... Però que gràcies a professionals qualificats en lexicografia com Mercè Piqueras haurem pogut desxifrar.

Al costat del periodisme cool, el periodisme literari és un contrapès i ha de ser una de les aportacions específiques que sostindran les edicions en paper, la mare de totes les escriptures. En el transvasament dels mitjans que fan el missatge –la influència de l’on s’escriu al com s’hi escriu, seguint el profeta McLuhan— la novel·la tempera al seu gust el periodisme, i el pot fermar tan curt que resulti que una novel·la passi per una crònica, com va succeir amb el Diari de l’any de la pesta (1722), de Daniel Defoe, un dels paradigmes del periodisme literari. En sentit contrari, el novel·lista o el poeta situaran la seva prosa o el seu vers en l’hàbitat de la notícia i en els seus hàbits de lectura, i no els farà estrany empadronar Corina Machado a l’avarícia mallorquina, probablement hereva d’aquella “avara povertà di Catalogna” (“de Catalunya, la pobresa avara”, en la traducció canònica de Sagarra) que ens va dedicar el Dant a la Divina Comèdia, una de les obres cimeres de la literatura universal.

En conclusió, no se m’acut millor manera de defensar el lector genèric, i la nostra lectora específica, Mercè Piqueras que, atès que em demana l’opinió, advocar per mantenir la literatura a la nostra casa de les paraules, encara que a vegades lògicament i legítimament discrepem dels seus registres. I convidar-la a ella i a en Sebastià Alzamora a un esmorzar plegats amb les magnífiques ensaïmades mallorquines de La Grangeta del Raval, el nostre bar amic del davant de la redacció.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.