El periodista que proposa un tema haurà de respondre a la pregunta inexorable dels caps de secció o redacció: quin és el titular? “Si no hi ha delicte no hi ha autor”, diu l’argot jurídic, i si no hi ha titular no hi ha notícia, podríem deflactar al territori periodístic. El titular és, en tots els sentits, fins i tot en el topogràfic i el tipogràfic, la part més alta d’un article. Tothom el llegirà, cent per cent de recepció.
Comparteixo els comentaris de dues lectores sobre aquesta qüestió de tant de relleu mediàtic. Una és l’antropòloga Dolors Reguant Fosas, amb una destacada trajectòria en el feminisme teòric i pràctic, a la qual demano que desenvolupi un correu inicial. Escriu:
“Fa dies, quan mirava qualsevol article del diari ARA, se’m filtrava reiteradament un titular que deia: “Ens va fotre que en Serrat cantés en castellà i ens digués que érem uns tancats”, sobre una entrevista que Albert Om feia a Lluís Llach. Vaig escoltar tota l’entrevista on s’anunciava la celebració dels cinquanta anys d’un concert històric al Palau de la Música els dies 27 i 28 de gener. Es parlava de la duresa de la repressió franquista, fins i tot una vegada mort el dictador. També parlaven de com el socialisme no va saber donar la volta al règim anterior. Aquests i altres temes sobre els Setze Jutges i la cançó catalana s’expressaven al llarg de l’entrevista. Val a dir que, en un petit moment, varen sortir les paraules del titular, en resposta a una pregunta d’Albert Om, però, al meu entendre, més aviat quedava palesa la bonhomia que va existir entre els dos cantants, malgrat pensar diferent. Res estrany donat el gran humanisme inherent en Lluís Llach. De Catalunya, sempre s’ha dit que érem un poble pacífic, cosa que valoro molt. En canvi, ens hem deixat adoctrinar en la idea patriarcal de la bipolaritat, i així no desfarem cap embolic actual ni aconseguirem l’objectiu de l'emancipació. Si pretenem que hi hagi malestar entre uns i altres, aleshores aquesta és la fórmula ideal: esbiaixar amb titulars les idees principals de qualsevol tesi de cara a l’espectacle, com fan la majoria d’influencers a les xarxes actualment”.
Albert Om em dona la seva versió del procediment per posar títol a la peça, i em quedo amb la seva primera frase com a exemple de bon titular:
“Titular vol dir triar. Destacar alguna de les moltes idees que apareixen en una conversa generosa, com la que ens va regalar Lluís Llach a les 100 persones que van venir a l’acte del Palau de la Música i a tots els lectors de l’ARA que posteriorment van veure o llegir l’entrevista. Que Llach expliqués, al cap dels anys, què havia passat als Setze Jutges quan Serrat va decidir cantar en castellà em va semblar que tenia un doble valor periodístic: subratllar la importància de la llengua catalana en el moviment de la Nova Cançó i afegir punts de vista per entendre per què dues figures claus de la cultura catalana han seguit camins diferents”.
La doctora Helena Guardiola Ponti, rellevant investigadora mèdica, m’escriu a tomb d’un altre titular: “He llegit al diari ARA del dia 1 de febrer del 2026 la notícia sobre l'entrevista de Ricard Ustrell al Matí de Catalunya Ràdio a Marta Torné, presentadora d'Eufòria. El titular és el següent «Faré ràdio quan sigui més lletja i vella». És un titular que, entre altres coses, afavoreix l'edatisme i etiqueta els professionals que fan ràdio de lletjos i, en conseqüència, vells. Em sap greu que el diari ARA l'hagi triat, sense contextualització o crítica”.
Àlex Gutiérrez, cap de la secció de Mèdia, em dona la seva opinió de contrast a la queixa de la lectora:
“Triar un titular per a una entrevista –pròpia o aliena– sempre és matèria delicada: aquella frase marca el to general de la peça i se serveix en cru, sense l'acompanyament del context que en facilita una millor digestió. Ara bé, crec que en el contracte implícit amb el lector queda clar que una cita entre cometes elevada a titular no comporta adscripció automàtica del mitjà al que s'hi diu. En aquest cas, la frase de Torné tenia el pebre de l'escàndol que anima a la lectura, perquè precisament se sortia del guió de la correcció política. És a dir, al marge dels discursos oficials, il·lumina com és de vigent l'edatisme a la televisió... i ho feia a pesar de Torné. El fet que molts comentaris a la notícia reaccionessin a aquest titular en un sentint similar a la comunicant evidencia que la reacció del lector mitjà no era de compra sinó de comprensible crítica. D'altra banda, si descartem els titulars dels entrevistats que personalment ens revolten, ¿no estaríem aplicant censura o tutelant el personatge i privant-lo de la seva veu?”
He demanat opinió pericial a Antoni Coll Gilabert, que tot just ha publicat Em concedeix una entrevista?, un assaig que va de la praxi a la teoria sobre aquest gènere tan complex del vis-a-vis. Coll atresora una dilatada experiència professional, com a redactor amb diferents càrrecs en diversos diaris, entre ells La Vanguardia, director durant vint anys del Diari de Tarragona i autor d’una vintena de llibres. Aquest és el text que em remet:
“A quines regles ha d'obeir el titular d'una entrevista en un diari? Fonamentalment, al meu entendre, a dos. La primera, no trair el pensament de l'entrevistat, no fer-li dir allò que no va dir o exagerar-ho. Per això, el lector agraeix una frase entre cometes que dona fiabilitat a la manifestació, encara que no sempre sigui necessària.
La segona és empènyer el lector a entrar al text. Si no troba atractiu el titular (per la seva novetat, sinceritat o impacte), ja no bussejarà en el contingut. No és obligat que es refereixi a les idees principals o pretengui ser-ne resum, sinó a la declaració més cridanera. Un diari, alhora que ha de ser seriós, ha d'evitar ser avorrit.
Sense que en vulgui ser un exemple, una vegada vaig titular una entrevista: “Una Coca-Cola amb Julio Anguita”. El títol només era la porta d'entrada. Dins, el lector va trobar la defensa que va fer de la vigència del marxisme. Va ser durant la celebració d’un congrés nacional del PCE. Em va citar al bar i va demanar una Coca-Cola, que no ha estat precisament un símbol del marxisme”.
Els titulars de totes dues peces periodístiques s’ajusten als criteris que enuncia Antoni Coll, com als clàssics teòrics sobre la titulació de Chillón, Vilchez i Martínez Albertos, a l’espera de noves línies d’investigació sobre els canvis operats per les sinergies amb xarxes i algorismes. Anem a pams ara en els casos concrets. El titular d’Om, que coneix molt bé el tema de la cançó catalana (prova recent el seu “retrat íntim” de Marina Rossell), té sentit en el context de l’exigència que va tenir la Nova Cançó amb la llengua, militant inicialment en el monolingüisme i, en alguns casos, amb cantants monolingües evitant compartir escenari amb cantants bilingües. El titular sobre l’entrevista d’Ustrell queda explicat per Àlex Gutiérrez, que sap el pa que s’hi dona per la seva quotidiana mirada amb lupa del panorama mediàtic, però com que acaba amb una pregunta, dono la meva resposta: al meu entendre, en ser el titular una opció entre diverses, descartar un titular no és censura, és la torna de la tria, que en trobarà un altre sense tocar ni una coma del text.
El periodisme escrit, per concloure, es pot permetre titular afegint sensibilitat als criteris informatius en qüestions delicades, com les que plantegen les lectores Reguant i Guardiola, amb trajectòries intel·lectuals que les avalen, i a les quals el Defensor agraeix i de quina manera que ens hagin servit aquest debat.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
