El missatge d’un diari és el que diem, però hem de contemplar si és encertat el que deixem de dir. Hi ha un ordre de prioritats informatives que obliga a triar i a descartar. Els lectors als quals dedico aquesta crònica ens conviden a pensar precisament no en el que puguem dir mal dit, sinó en el que hem callat.
El subscriptor Josep Busquets em planteja que si bé el diari va tractar correctament l’inici de la guerra de l’Iran, el 28 de febrer, en canvi no va fer cap referència al Fòrum Català per la Pau, que va aplegar més de dues-centes persones a Can Batlló, i que estava organitzat per diverses entitats encapçalades per l'ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). “Com és possible que això no ho hàgiu recollit com a notícia?”, pregunta el subscriptor, membre de la plataforma Aturem les Guerres, que també denuncia que el diari no hagi dit mai res –tot i ser-ne informat— de les concentracions setmanals al davant de la subdelegació del ministeri de Defensa “demanant poder parlar que hi ha altres alternatives que no siguin la militarització i la guerra, la defensa civil no-violenta”. Per aquelles casualitats de la semàntica, l’edifici –govern militar d’infausta memòria de consells de guerra franquistes– és al Portal de la Pau!
El subdirector David Miró, encarregat de l’àrea política, respon: “Com el lector reconeix, el dissabte 28 de febrer la redacció de l'ARA va haver de fer un gran sobreesforç per informar sobre l'inici d'una guerra que, com s'està demostrant, tenia el potencial d'alterar de forma significativa les nostres vides. Aquell dia totes les seccions i mans disponibles es van bolcar per explicar al lector les implicacions d'aquella guerra. Malauradament, fer un diari sempre és una qüestió de prioritats i molts temes que estaven previstos, per exemple el reportatge de Mònica Bernabé sobre els treballadors de les càrniques, van saltar. D'altra banda, a Barcelona es fan cada dia actes i jornades que des de la redacció de l'ARA no ens veiem amb capacitat de cobrir, i menys en un dissabte, quan les mans disponibles es redueixen dràsticament. Aquest va ser el cas de les jornades de l'ICIP. En tot cas, sí que creiem interessant, i més en un context de guerra, explicar amb més deteniment el moviment per la pau català. Així que ens comprometem a fer-ho”.
En idèntica tessitura –musicalment serien els silencis— del que deixem de dir, el subscriptor Alfonso Outeiriño, en clau positiva perquè està content de la línia del diari, tanmateix manifesta la seva "decepció respecte a la manca d'un esment al cinquantè aniversari dels successos de Vitòria del dia 3 de març del 1976, en què van ser assassinats cinc treballadors per les bales de la llavors anomenada Policia Armada". I afegeix: "I més quan l'endemà de l'aniversari, el diari Avui feia un reportatge on també esmentava Lluís Llach, autor de Campanades a morts, disc de denúncia dels fets”. El lector coneix bé el tema perquè va viure 24 anys a Lazkao, al cor del Goierri, comarca de gran tradició abertzale i seu del monestir benedictí que conserva el major fons documental sobre el nacionalisme basc de tots els signes.
El redactor en cap, Xavier Cervantes, lamenta no haver tractat el cinquantenari de Vitòria simplement per un oblit, però recorda que sí que se’n va parlar en el quarantè aniversari i em fa a mans la prova de tres articles sobre la querella argentina contra Rodolfo Martín Villa.
La lectora Núria Antonio i Aloy no es queixa d’una absència temàtica, però sí, filant més prim, d’una no pregunta en l’entrevista que el mateix David Miró va fer al conseller de Presidència, Albert Dalmau. La lectora, professora de secundària amb una experiència de 22 anys de docència, denuncia que el conseller diu que els apugen el sou un 30% i el periodista “es queda tan ample”. “No han apujat el sou un 30% ni de conya! –rebat–. En tot cas és el 30% de la part autonòmica, que era la tercera més baixa de l'Estat... I l'augment està repartit en quatre anys”. I acaba interpel·lant-nos: “Els periodistes haurien de saber fer les preguntes pertinents i dominar el tema”.
David Miró admet la crítica: “Té raó la lectora que hauria d'haver matisat millor en què consistia la pujada del 30%, però en aquell moment de l'entrevista em va semblar més oportú insistir en el tema que era una oferta insuficient i treure-li el compromís que si s'aprovava el nou finançament es podrien plantejar millores, però potser no la vaig encertar i assumeixo la responsabilitat”.
Abans de tancar la secció, encara m’arriba un correu on Roser Dachs, que s’identifica com a usuària d’una residència, a tomb de l’article de Marta Rodríguez sobre la qüestió (23 de març) ens esperona a parlar dels treballadors dels centres: "Del reconeixement a la gent que treballa directament amb els ingressats, persones amb una gran dedicació, que necessiten que els agradi molt la feina que fan, i jo penso que per part de l'administració sovint tractada amb molt poca deferència. Amb uns salaris molt per sota del que es mereixen”.
He demanat l’opinió autoritzada sobre els criteris de publicació a Carles Flo, amb acreditada experiència en càrrecs de responsabilitat periodística. Va ser redactor en cap del Diari de Barcelona i de La Vanguardia, director de Mundo Diario i sotsdirector i director de l’Avui. Cofundador de VIA Empresa, actualment n’és el director de negoci. Aquesta és la seva reflexió:
“Deia un gran director, com ho va ser en Jaume Serrats [va dirigir Catalunya Exprés, l’Avui i els serveis informatius de Catalunya Ràdio i va ser director general de Promoció Cultural], que un bon diari és l’equilibri entre l’interessant i l’important. A més, cada lector té el seu propi barem per decidir el que és important. La realitat és que tothom que fa un acte considera que allò que ha organitzat és alhora rellevant i interessant. I es queixa al diari perquè el seu tema no es publica. I de temes n’hi ha cada dia un munt. Si hi afegim les necessitats de les agències de comunicació, la pila de notícies sobre la taula, o a l’ordinador de cada responsable, és immensa. Per acabar-ho de quadrar, els diaris cada dia tenen menys pàgines i en conseqüència cada dia hi ha un munt de lectors descontents".
"A parer meu –continua Flo– el lector ha de confiar més en el criteri del periodista que decideix cada dia el que es publica i el que no. Potser cal fer una reflexió sobre si allò que organitzem és tan important o interessant perquè surti publicat. En els temps que bufen, dominat per notícies inconsistents, és bo confiar en el criteri professional dels periodistes a l’hora de decidir el que es publica i el que no. I no oblidar que en un diari no hi entra tot”.
Agraeixo als lectors Busquets i Outeiriño i a les lectores Antonio i Dachs que m’hagin fet confiança per ajudar-nos a debatre sobre les notícies que no sé si mai no van existir però segur que mai no vam publicar. Valoro l’elegància de les respostes de David Miró i Xavier Cervantes i celebro l’assenyat comentari de mirada llarga de Carles Flo. I animo els periodistes a comptar fins a deu abans de publicar i fins a cent abans de decidir no publicar, sobretot si els perjudicats són la bondat i l’humanisme.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
