L’eutanàsia és un tema molt delicat, molt íntim, en una societat que per fortuna protegeix la intimitat, legislada per la Constitució i l’Estatut, que, vint anys enrere, es va anticipar al seu temps i en l’article 20 argumenta el “dret a viure amb dignitat el procés de la mort”. El periodisme ha d’afinar per abordar-ne la complexitat, conjuminant el respecte per l’ètica de les persones que es troben en una situació tan límit i la deontologia de l’ofici, sabent moderar els seus focus, Criteri 6 del Codi Deontològic dels periodistes catalans.
La polèmica sobre l’eutanàsia ha arribat a les nostres pàgines arran de l’enrenou mediàtic que ha generat el pedregar que ha transitat Noelia Castillo. La posició de l’ARA ha estat a favor del seu dret a la mort digna, segons la llei de 24 de març de 2021, i les opinions publicades han anat majoritàriament en aquesta línia: articles d’Empar Moliner, Mònica Planas, Josep Ramoneda, Ester Busquets, David Miró, Àlex Gutiérrez i l’apel·lació al debat assossegat que ens proposava Antoni Bassas. Elena García Dalmau s’hi suma amb una visió diferent en l’article que, titulat “Eutanàsia per dolor psicològic?”, va sortir el 28 de març a la secció molt pròpiament definida com a “Debat”, que ella coneix molt bé en ser-ne editora de textos. Anoto algunes de les queixes de lectors sobre la seva reflexió.
La subscriptora Sònia Garcia qualifica l’article de “sectari, trampós i ofensiu per a molta gent que comprèn l'eutanàsia com un dret”, considera que és fruit d’una “profunda ignorància”, i conclou: “La publicació de peces com aquesta perjudica la reputació de diari seriós que fins ara tenia per mi l'ARA, i a nivell personal em fan plantejar donar-me de baixa de la subscripció”. En similar dinàmica, el lector Xavier Clèries manifesta: “Com pot ser que es publiqui un article semblant? L'articulista emet opinions imprecises i sense conèixer la realitat dels trastorns psicològics”. Dels quaranta-set comentaris a peu d’article, set ens interpel·len per haver-lo publicat.
El subscriptor fundador Albert Martín parteix del respecte per algunes de les opinions, però no li sembla correcte que, a l’epígraf de la signatura, Elena García “afegeixi a la seva condició de filòloga, la d'“editora de la secció d’Opinió”. L’argumentari en aquest cas assenyala que ser filòloga no l’acredita per opinar amb solvència sobre el tema i que, en conseqüència, “en autoafegir-se el seu càrrec a l’ARA, busca reforçar la seva auctoritas”. Encabat, Albert Martín detalla el nus de la crítica:
“Però el que resulta del tot inadmissible i greu, i més encara tractant-se d'una filòloga, és l'ús pervers que fa del llenguatge quan només començar l’article deixa anar que “I és morta perquè l’estat l’ha executat”, en una barroera manipulació del llenguatge per condicionar el lector digna d’un “Pareu màquines” i indigna de l’ARA.
En dret, i segons l'Institut d'Estudis Catalans, executar és obligar al compliment d'un deute o sentència i, en justícia penal, com tots sabem, l'aplicació de la pena capital. No és la conseqüència d'un acte de lliure voluntat autoritzat per una resolució (no pas cap sentència) que ha d'estar motivada jurídicament i mèdicament per un òrgan format per professionals de prestigi i seguint tots els tràmits que disposa la llei.
Evidentment –conclou el subscriptor– que hi ha una accepció del concepte “executar” de “portar a terme alguna cosa” però si l'excusa de la Sra. García fos que aquest era el sentit que li volia donar, si us plau, que no ho empitjori pretenent fer passar bou per bèstia grossa i que tingui més respecte a la intel·ligència dels lectors que ha volgut manipular”.
He demanat a Elena García Dalmau la seva visió de contrast, preceptiva en la meva funció arbitral, i em respon:
“El debat sobre l'eutanàsia i sobre el rol que ha de tenir l'Estat en la seva aplicació fa dècades que dura i no té una resposta fàcil. Prova de la dificultat d'establir un patró moral irreprotxable és la diversitat de formes que prenen les lleis sobre l'eutanàsia en països amb llargues trajectòries democràtiques. Les vacil·lacions no afecten només el cas dels pacients amb patologies psicològiques, a què al·ludia el meu article. El Tribunal Constitucional alemany va establir el 2020 que el dret a autodeterminar la pròpia mort existeix en totes les etapes de la vida humana; la llei espanyola el circumscriu a un context molt delimitat. Que dues democràcies avançades arribin a conclusions tan divergents és la millor prova que no hi ha resposta tècnica unívoca.
La qüestió, però, és si la perspectiva tècnica en assumptes morals –continua Elena García– ha de ser l'única vàlida. Crec que el debat sobre qüestions ètiques d'aquesta gravetat no pot circumscriure's a les autoritats de la medicina, la infermeria i el dret: interpel·la tota la ciutadania. I és com a ciutadana que ha dedicat molt de temps a pensar en la qüestió per motius personals que vaig escriure la columna. Que hi aparegués la meva formació —filòloga— i la meva feina —editora a la secció d'Opinió— respon a una convenció del diari; de cap manera volia reforçar una autoritat a la qual, d’altra banda, ni podia ni crec necessari apel·lar en aquest debat”.
Sobre aquest últim aspecte, el de la signatura amb el seu càrrec dins l'equip d'Opinió, el cap de la secció, Toni Güell, apunta que "hauria estat rar amagar aquest fet, de manera que vam incloure el seu càrrec a la signatura de l'article per una simple raó de transparència". D'altra banda, i amb relació a la publicació de la columna, la directora, Esther Vera, em subratlla que "la pluralitat i la diversitat d'opinions és una de les característiques essencials del diari i una condició irrenunciable si veritablement volem fer una contribució als debats informats de la nostra societat".
El criteri del Defensor, ja manifestat en altres cròniques, és que un diari demòcrata i generalista ha de prioritzar l’interès informatiu i publicar tota mena d’opinions emeses des del respecte, i encara més en temes tan sensibles i polèmics. L’eutanàsia admet moltes lectures, hermenèutiques, consideracions legals i de consciència. D’una banda hi ha l’integrisme catòlic, tristament cèlebre pel seu activisme massa sovint invasiu i inapropiat. Però sense sortir de la doctrina cristiana hi ha matisos que podem remuntar a Thomas More (Utopia, 1516), que deixa la qüestió en obert, on l’Escolàstica predica que “de internis, neque Ecclesia”, que significa que la intimitat no pot ser interferida pel dret canònic, diria en versió lliure. Més cap aquí dels avenços de la medicina i la bioètica, entre la sedació terapèutica i la sedació pal·liativa, els creients que han d’afrontar casos d’aquesta mena tenen un espai interpretatiu que permet circumdar la dogmàtica. A l’altre cantó de les creences religioses, tampoc hi ha un pensament monolític més enllà de defensar el dret a la mort digna i les legislacions garantistes que l’emparen, textos jurídics que ells mateixos recullen registres variats en les seves primmirades redaccions.
És possible, en aquesta dimensió d’una diversitat de criteris tan oberta, que no totes les opinions siguin respectables a parer de cada lector, però és segur que el que és respectable sempre és el dret d’opinar. El periodisme hauria de ser tolerància d’una manera pragmàtica, menys grandiloqüent que el domini ètic: d’ofici escoltem i difonem missatges –no només opinió, també quan informem– amb els quals no estem d’acord, en la convenció que els responsables de les opinions són els qui les signen o expressen, no el diari. En reciprocitat, els lectors tenen dret a triar què llegeixen i què deixen de llegir, a elogiar i a criticar. També tenen dret a dir-nos que no publiquem informacions i opinions que poden detestar –he vist comentaris molt negatius per exemple quan entrevistem algun polític del PP; el més recent, Ana Pastor–, però apel·lo a la comprensió que, en aquests casos, l’emissor periodístic i el receptor lector puguin administrar una sana discrepància que activa el feedback i ens millora a tots plegats.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
