Sentim a la ràdio el cas de la Noelia, la noia que quan llegeixin aquestes línies haurà rebut l’eutanàsia. Ens n’han parlat. Sabem que el seu pare s’oposa a la mort amb el suport d'Abogados Cristianos. Però la diferència és que, fa uns dies, ella va concedir una entrevista a la televisió. Llavors el "cas de la Noelia" passa de ser general a ser concret. La noia parla del seu pare. El pare ha dit: “Ella per a mi està morta”. No en vol saber res, perquè es vol morir, i com que es vol morir, i ell no vol que es mori, diu que ja està morta. Ella, a la tele, es queixa que no li truca. Explica que va passar per diversos centres de menors, que la seva àvia, amb qui va viure, la va maltractar psicològicament. Però diu “abu”. Diu: “Viure amb l’abu va ser un infern”. El cas no és “només” una noia paraplègica que es vol morir. És una noia a qui van violar i que, com a reacció, es va voler suïcidar sense aconseguir-ho.
Si fos la meva filla voldria que visqués, però ¿voldria que visqués a canvi del seu odi per haver fet que visqués? El fet que la Noelia hagi parlat per la tele, hagi dit “abu” i s’hagi queixat que el pare no li truca em fa pensar que potser, només potser, hi ha coses de la vida que li semblen interessants. No ha parlat en genèric del dret a morir; ha parlat, en particular, de la seva àvia i del seu pare. Penso si voler morir no és part d’una malaltia terrible que podria ser tractada, però penso, també, que tothom té dret a no viure si el seu cos és una presó. La televisió, l’entrevista que ha concedit, em commou, perquè no deixo de pensar que la tria de l’eutanàsia, a la societat en què vivim avui, és també, com altres tries, una tria banal, precipitada, una caixa dels trons oberta que ja no es podrà tancar. Però no ho vull pensar, perquè estic a favor de la mort digna. Però en genèric. La concreta Noelia em trenca el cor.
