Informació i opinió sobre l’ensenyament i apunt sobre la línia editorial
El subscriptor Carles Ferrer Casas, professor de secundària a l'Institut Joaquim Mir de Vilanova i la Geltrú, m’escriu una carta molt argumentada i amb molts punts de l’ordre del dia, diguem, que m’apresso d’agrair en la seva vàlua. Comença per constatar que es publiquen poques cartes dels lectors, i això va en detriment d’alguna de pròpia en què, com a docent, hi diria la seva a tomb de la problemàtica de l’ensenyament, que és el nus del correu que em fa, però amb exquisit fair play, no se’n queixa.
La qüestió –resumeixo– és que el diari va publicar un article d’opinió de pàgina sencera, "El tabú de l'escola pública: escollir els docents" (23/01/26), amb crida a portada, signat per dues representants de l’entitat Clam Educatiu. El lector ressalta el contrast que l’ARA doni aquesta volada a aquesta entitat i, en canvi, la manifestació convocada pels sindicats només fos recollida (25/01/26) per “un mer apunt secundari, poc més de trenta paraules”.
Creuant les dues situacions periodístiques, seccions d’Opinió i Societat, Carles Ferrer enuncia preguntes molt directes interrelacionades: quin és el criteri per publicar un article d’opinió; si el criteri és de qualitat expositiva i en conseqüència “no m'hi puc ficar perquè és un criteri subjectiu”; i, finalment, si és una qüestió de línia editorial: “Això ja em preocuparia més. Entre altres coses, perquè la tesi central de l'article de les meves col·legues (imagino que són docents, com jo) és recolzar el que diu la LEC [Llei d’Educació de Catalunya] sobre la capacitat dels equips directius de triar els docents dels centres i, d'aquí, criticar que els sindicats demanin derogar el decret de plantilles”, que entén que “és l'opinió majoritària dels docents [...] per considerar-la una excusa per privatitzar la gestió i convertir el mèrit professional en un mèrit arbitrari per part de les direccions”.
Conclou el lector Ferrer que Clam Educatiu “no té cap mena de representativitat democràtica”, mentre sí que la tenen els sindicats. “Com és possible que el diari ARA doni una tribuna privilegiada a una opinió absolutament privada, digníssima, només faltaria... però absolutament particular, privada i exclusiva d'una plataforma l'expertesa de la qual no veig per quin motiu s'hauria de suposar, mentre que els sindicats no són convidats a expressar, en igualtat de condicions, el seu argumentari?”
La cap de Societat, Gemma Garrido, explica que: “En la data que indica el lector, la intensitat informativa era màxima en relació amb Rodalies –el país estava paralitzat per les diverses incidències ferroviàries que tots coneixem–, i també a causa d'una nevada en diversos punts del país que amenaçava amb complicar encara més la mobilitat. És per aquesta raó, i també perquè la manifestació de docents no va assolir la capacitat de convocatòria inicialment prevista, que des del punt de vista informatiu vam dedicar-hi l'espai d'un breu a l'edició web i d'un fris a l'edició paper.
Des de la secció de Societat, però, volem subratllar que Educació és una cartera troncal –tenim una redactora especialitzada en aquest àmbit– i que es fa un seguiment intens de les reivindicacions dels mestres, tant les articulades a través dels sindicats com les que defensen altres entitats i/o col·lectius (també els docents a títol personal), i pel que fa a la cobertura de les últimes reunions, manifestacions i aturades, el seguiment ha estat continuat”. I adjunta deu articles parlant-ne en els últims trenta dies.
La capitalitat del tema que em presenta el subscriptor, enllà de les concrecions, és la definició de la línia editorial del diari, qüestió nodal de la qual, tanmateix, parlem ben poc. A tots els diaris són els editorials, els que la representen. Com que sempre remeten a algun tema d’actualitat publicat el mateix dia, aquesta línia editorial no és única, sinó que deriva de qüestions concretes i, en conseqüència, afortunadament aquesta línia és més volumètrica que plana i esdevé un cant a la diversitat, a una pluralitat reflex de la societat que la defineix, que es va adequant als contexts, i la fa actual en cada moment, en certa manera similar a com ha sobreviscut la joia del dret que és el Codi Civil de 1889. Aquesta pluralitat es manifesta amb nitidesa a la secció d’Opinió. El seu cap, Toni Güell, ho raona en relació amb el correu del subscriptor Ferrer:
"Les opinions i pronunciaments de les entitats amb més representació democràtica, ja siguin sindicats, patronals, partits polítics o organitzacions d'altra índole, tenen, precisament pel seu valor representatiu, un seguiment constant des de les seccions informatives, com Societat o Política. Això podria fer que la seva presència a les pàgines d'opinió dels diaris resultés merament reiterativa. Per aquesta raó, l'ARA, com altres mitjans, acull ocasionalment articles d'opinió provinents d'aquestes organitzacions, però procura dedicar la major part dels seus espais d'opinió a obrir els grans debats del moment a altres figures que, des del seu coneixement, expertesa, autoritat o solidesa expositiva, presentin una tesi clara i enraonada que faci avançar el debat i permeti al públic del diari tenir contacte amb els diferents punts de vista que hi ha al voltant d'una mateixa qüestió". I arrodoneix:
“En aquest sentit, Clam Educatiu –una associació d'uns 350 membres, docents i personal del sector educatiu– ha fet, com altres veus del sector –col·lectives i també individuals–, aportacions sòlides en diferents aspectes del debat educatiu, ho ha fet en diferents fòrums i mitjans, i manté uns plantejaments que resulten prou diferents o complementaris als d'altres actors. La decisió de publicar el seu article, doncs, responia a la intenció continuada de la secció d'Opinió de contribuir a la construcció d'una conversa pública plural, com també ha estat la intenció quan el diari ha publicat articles i columnes de desenes de professors, mestres, pedagogs o rectors universitaris al llarg d'aquests anys".
La cotxinilla, Rosemary Kennedy i els Vallesos
El subscriptor Jordi Riera, que és biòleg i especialista en producció d’embotits, se m’adreça per trametre’m alguns aclariments sobre els colorants. Tema que va tractar Trinitat Gilbert al Mengem del diumenge 1 de febrer, amb un titular i un subtítol que no sé si es feien menjar, però que segur que es feien llegir: “Un insecte triturat és el que dona color vermell al pernil dolç (i també al pintallavis). Es diu cotxinilla, i en l'etiquetatge el nom pren altres expressions, com ara E-120, àcid carmínic o bé carmí”.
Jordi Riera explica que el colorant de la cotxinilla és admès, i que “el conreu de la cotxinilla té una gran importància econòmica a les Illes Canàries”. Hi ha, tanmateix, algunes excepcions, com el pernil cuit extra, que és el més venut.
Com que el lector fa una sèrie de consideracions tècniques, em transmet que està disposat a facilitar-les a la redactora, de manera que les hi he traslladat a ella, han parlat, s’han entès i em diu Trinitat Gilbert que serà una bona font. La funció del Defensor del Lector, en aquest cas, més que de portar un tema a debat, que, en puritat, no seria tal, ha estat una connexió que eventualment pot enriquir la periodista.
La conclusió que trec de tot plegat és que, si bé la cotxinilla és un homòpter paràsit amb molt mala pinta quan el veus pels arbres, i connotacions fastigoses derivades del nom, té funcions que són benignes; que la ingesta d’insectes donarà per a molt; i que el preu dels embotits és un índex de naturalitat.
Deixo constància d’altres dos correus, i sento no haver-me’n pogut ocupar in extenso de moment.
La lectora Beatriu Marco ens crida l’atenció per l’article del 4 de gener en què s’afirmava: Rosemary Kennedy, “nascuda el 1918 amb problemes mentals i a la qual es va sotmetre a una lobotomia fallida el 1941”. Segons la lectora, els problemes mentals van ser causats per l’operació, induïda pel pare, que va anar malament, “de manera que la desgràcia no és el comportament de Rose ni els seus problemes mentals sinó l'actuació de son pare, que fou abominable”.
El lector Pere Guarch es queixa que usem el plural “Vallesos”, tant en un article com en l’editorial de l'11 de febrer: “Oi que no parlem dels Empordans, ni dels Pallarsos, ni dels Penedesos?” I rebla el clau: “Els topònims no tenen plural”. "Senzillament horrorós”, “falta de sentit lingüístic, que s'està substituint per una falsa funcionalitat que maltracta la llengua”. Certament, el plural de Vallès és una expressió col·loquial no normativa, però que en un diari ens hauríem de poder permetre... Una altra cosa és si, per exemple, usem el col·loquial a l’article i el normatiu a l’editorial, per acabar aquesta pàgina amb la qüestió que l’encapçalava. Da capo.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
