Carlos Herrera i el tot s’hi val amb Noelia Castillo
No hauria de costar tant deixar els morts en pau, especialment aquells que han decidit voluntàriament abandonar la vida. Però l’eutanàsia de Noelia Castillo s’ha convertit en mediàtica i, també, en política: la dreta més conservadora ha sortit en tromba per criticar-la. Alguns ho feien quan la jove escurava les seves últimes hores al món, com un individu del digital ESdiario que, convidat al programa de Sonsoles Ónega, s’atrevia a jutjar si la sol·licitant patia prou o no, o si estava prou impedida físicament. Aquest divendres, a l’Abc, Carlos Herrera s’abonava a la pràctica de penjar el pes moral d’aquesta mort a les espatlles del govern. “Que l’única ajuda que l’Estat ofereix a algú que pateix sigui la mort és una derrota ètica”, escrivia. Però poques frases després, ell mateix se sabotejava l’article, quan recordava que “la mateixa Generalitat de Catalunya que la va operar, la va rehabilitar i la va ajudar a pujar escales ara la mata”. És a dir, admetia sense voler que l’Estat sí que havia ajudat la jove de múltiples maneres, que va estar en centres d’acollida diverses vegades. I l'eutanàsia, que venien quasi com a execució, no deixava de ser un ajut final. Suposo que criticar la Generalitat era una temptació massa gratuïta com per deixar-la passar.
Hi ha un fracàs col·lectiu, segur, en no crear una societat amb les condicions adequades perquè tothom conservi les ganes de viure. Però també cal respectar el dissident de la vida. La mateixa dreta que acusa els joves de ser uns flocs de neu ara li ha intentat prendre a Castillo el seu acte autoafirmatiu, encara que la seva meta fos una mort prematura, argumentant que era jove i amb trastorns psiquiàtrics. He llegit massa llàgrimes de cocodril, en aquestes vint-i-quatre hores: més que empatia amb la noia hi havia un desig clar d’imposar-se, de seguir lliurant la punyetera guerra cultural de sempre.
