La majestuosa sala de concerts retro que torna a brillar

Sant Feliu de GuíxolsDe la mateixa manera que els turistes que s’enfilen per primer cop per l’ombrívol carrer de la Força de Girona queden enlluernats quan apareix davant seu la imponent catedral amb la força escenogràfica de la seva escalinata barroca, el públic i els músics que entren per primer cop a la sala de concerts Las Vegas, a Sant Feliu de Guíxols, poc s’imaginen que darrere una façana modesta emergirà un local d’una majestuositat retro que els transportarà als anys 80, amb tres barres ben assortides, taules i cadires d’acabats daurats amb disposició d'amfiteatre, dos escenaris interiors i una plàcida terrassa, tot plegat amb una capacitat per a gairebé 900 persones. Potser Luz de Gas (una mica més petit) és un dels pocs locals equiparables, tot i que per la seva longeva història hi ha qui compara Las Vegas amb la Sala Apolo o La Paloma. El local es va construir el 1962, però els seus orígens es remunten a una terrassa a l’aire lliure dedicada a espectacles per als primers turistes que va començar a funcionar el 1958 amb el mateix nom. L’actual director, Marc Recolons, encara va més enrere, quan explica que el seu rebesavi va ser un autèntic pioner del cinema a les comarques gironines que a principis del segle XX va començar a fer projeccions de cinema mut en una carpa de circ a Llagostera, amb un projector comprat als Lumière a l'Exposció Universal de París. El besavi i dos germans van regentar més endavant sales de cinema, entre d'altres localitats, a Calonge, Palamós, Palafrugell o Figueres (aquí també amb el nom de Las Vegas).

D'Antonio Machín a Lluís Llach

Las Vegas de Sant Feliu va obrir portes amb espectacles de varietats a l’estiu i cinema a l’hivern. La inauguració oficial, el 1963, va anar a càrrec d’Antonio Machín i al llarg dels primers anys per la sala hi van passar artistes com Charles Aznavour, Joan Manuel Serrat, Rita Pavone, Paco de Lucía o Lluís Llach. Serrat hi va estrenar la cançó Me’n vaig a peu l’any 1967. “Va tenir quinze anys de plenitud i a mitjans dels anys 70 va començar a perdre embranzida”, explica Recolons. Als anys 80 es va fer la reforma actual, amb el look de sala de ball discoteca. “No ens plantegem tocar-la, perquè ja té la categoria de clàssic, una pàtina retro que guanya amb el temps, tot i que sí que l’hem dotat d’un equipament tècnic modern”, adverteix el director, que en va agafar la gestió el 2019. La família Recolons va mantenir la propietat del local, tot i que la direcció havia anat canviant de mans.

L’aposta per la comèdia

La polivalència de l’espai i l’eclecticisme de la programació impregnen encara la sala. “Som supertransversals i diversos perquè volem que tothom hi trobi el seu espectacle, i així podem funcionar cada cap de setmana els 12 mesos de l’any”, explica Recolons.

La sala 2 els permet aforaments més reduïts, d’unes 180 persones, i la terrassa, amb unes 85 places i compatible amb un altre espectacle simultani a l’interior, és també un bon complement de cara a l’estiu. El dinamisme de la programació és sorprenent: fan cada any entre 60 i 80 actuacions de música en directe, uns 15 espectacles de comèdia, i els dimecres i els diumenges mantenen la tradició dels balls de saló. També fan sessions de salsa i batxata, així com de música electrònica. Aquesta setmana, a més, comencen la música en directe a la terrassa, els diumenges a l’hora del vermut.

El projecte al qual Marc Recolons dedica més esforços darrerament és el cicle Sonats, una aposta per la comèdia que organitza la sala però que també salta a escenaris de Santa Cristina d’Aro i Palafrugell. “Si ets a Barcelona o a Girona tens un públic potencial molt més gran, aquí ens costa molt i ens ho hem de treballar més”, reconeix Recolons.